"Un novio falsificat" (de Vicente Sánchiz Almela)
Sánchiz Almela (1853-1904) va ser un home polifacètic, important terratinent i advocat, que a la seua vocació política que el va permetre arribar a alcalde de Vila-real, va afegir una notable facilitat per a la creació literària. Prova d’això son les quartetes de forta evocació romàntica que va escriure manant que les inscrigueren a la làpida de la seua sepultura: “Tú que miras esta losa/ que mi inerte cuerpo cubre/ observa que te descubre/ que tras ella hay una fosa:/ y ante el tribunal de Dios, seas rico o pordiosero/ a rendir cuentas te espero/ pues hemos de estar los dos”.
El text teatral
Diametralment oposat en el tema, però mostrant una semblant habilitat versificadora se manifesta Sánchiz Almela en la “comedia bilingüe en un acto y en verso”, o el que es el mateix, el sainet “Un novio falsificat”, amb una temàtica i uns personatges més que habituals en les peces escèniques d’aquest gènere popular:
Un pare, Quico, llaurador amb pretensions, enlluernat per les paraules enganyoses d’un poca-vergonya, Don Crispín, que pretén amb mala traça el casament (i una dot de tretze mil lliures) amb la seua filla. Una xica jove però espavilada, Maria, que de lluny veu les intencions de l’embolicador, i que prefereix la bona planta del jove veí, Vicentet, de poques llums però perdudament enamorat. Un amic amb seny, protector dels dos colomets, un parell de francesos que passaven casualment per allí, i la presència en el darrer moment de l’alcalde de la vila, acompanyat per un agutzil, que acabarà posant orde i sentència en l’embull final.
L’obra podia succeir a l’escenari topic de l’horta valenciana, però introdueix en el diàleg, esquitxat de jocs de paraules i de frases de doble sentit, moltes al•lusions a la vida local: “lo cor de les Solaes”, “el pont del Camí Real”, “Pare San Pascual Baylón!”, “dalt la Palafanga”, “un sabater avehinat en Nules”, així com diversos malnoms populars: “Sento el de la Garruda”, “Chenovés”, “Quico el Garró”, “Maria la Garrona”, l’alcalde “Colau el Garrofí”, l’agutzil “Cachucha”, “Nelet el de les Chules”, etc.
L’estudiós del valencià popular Joaquim Martí Mestre fa referència a aquest sainet per extraure els usos particulars d’alguns vocables: “canyamisa”, eufemisme per “canyamel” (membre viril); “cerol”, sabater (per la cera que empraven); “maganya”, per lleganya (persona menyspreable), “virot", expressió despectiva. Però també la cultura de l’autor traspua en moltes referències literàries: Dulcamara” (personatge de “L’elixir d’amor” de Donizetti), Echegaray, el Tenorio, Guillem Tell, etc., el mateix que en algunes paràfrasis jocoses de José de Espronceda, Rosalia de Castro i inclús Calderón de la Barca, indicant el bagatge literari de Vicente Sánchiz.
L'estrena de l'obra
Segons consta en el llibret editat a València, la peça va ser estrenada a Vila-real el 14 de febrer de 1892, per una companyia teatral valenciana dirigida pel “senyor Mora (S.)”. Una inicial que apunta directament a l’actor Salvador Mora, el pare del qual, Ascensi, va ser intèrpret original de molts dels sainets d’Escalante, el qual encara als anys trenta i fins la postguerra va continuar una ascendent carrera com actor al costat de José Isbert i representant repertori de Benavente, Arniches, Insúa o Fernández Shaw.
Tot i que no queda reflectit en la publicació del llibret, sols cap pensar per a l’estrena en un lloc escènic, ja que fins a principis del segle XX no s’habilitarien les sales teatrals del Patronat Obrer, el Casino Antic, el Gran Casino o "Els XIII”. I aquest lloc no és altre que l’antiga capella de la Sang.
Després de la desamortització, el recinte tindria molts diversos usos, entre ells el de sala de reunions, centre escolar i, cap al 1887 adquirit per una companyia privada que el va usar com a local teatral fins que al 1896 la capella va ser recuperada novament com a lloc de culte religiós fins a ser enderrocada, desprès d’haver estat presó durant la guerra civil i la postguerra, per decisió del seu propietari diocesà.
Font: Jacinto Heredia Robres. "Un novio falsificat (1892), un sainet de Vicente Sánchiz Almela". (Cadafal, maig 2008).
