Nebot Pérez, José

José Nebot

Farmacèutic i escriptor (1853-1914)

Fill de pare mestre, va nàixer a Vila-real el 17 d’abril de 1853. Benito José Nebot Pérez, que aviat queda orfe, estudià gramàtica llatina a Castelló de la Plana i ensenyament secundari al Seminari Central de València, per després abandonar la carrera eclesiàstica i estudiar Gramàtica i Filosofia. Entre 1870 i 1874 cursà Farmàcia a Barcelona on es va llicenciar per a, més tard, obrir l’oficina corresponent al seu poble.

Entre el 1881 i 1885 va publicar sovint a “Revista de Castellón”, i des de que marxà a València el 1888 fou redactor de “El Correo de Valencia”. El 1890 va ingressar, prèvia oposició, al cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, assumint el càrrec de bibliotecari de la Facultat de Medicina de la Universitat de València (1892). Va ser vice-president de la societat valencianista “Lo Rat Penat”, un dels primers gramàtics vulgaristes valencians i un intel•lectual compromès amb el moviment de la Renaixença. Casat amb Àngela Sabater Algar, i en segones núpcies amb Maria Gràcia Guinot Monzó, va tenir cinc fills: Josep, Joan, Juli, Àngela i Josep Pasqual. Va morir a València el 24 de març de 1914.

Nebot fou, bàsicament, un home de lletres i de llibres. Era un entusiasmat del seu país i del seu idioma units a través de la literatura. L’obra i ideologia de Nebot, òbviament, no pot ni deu deslligar-se del seu temps: el moviment conservador, valencianista i rural-burgés de la Renaixença a València. Descontextualitzar-lo, com han fet alguns, és ignorar o manipular el seu ideari del que cal fer una anàlisi diacrònica.

Escrigué molt i de temàtiques diferents. Feu poesia, per exemple, i entre d’altres composicions: sonets, odes i dècimes. També teatre (Les companyies, La pobresa victoriosa), contes (Juanita), assaig històric (La quema de Villarreal, Protohistoria valenciana), i geogràfic (Algunos datos para el estudio etnográfico de la provincia de Castellón), i allò que aleshores es deia història novel•lesca (Cándido García, Colección de cuentos). Lògicament no desasistí la seua formació com a boticari (Plantas medicinales cuyo cultivo conviene adoptar en el reino de Valencia), ni la seua professió de bibliotecari (Catálogo de los libros que componen la Biblioteca de la Facultad de Medicina de Valencia). Va fer també un pròleg per a la "Historia de Villarreal" (1909) redactada pel seu nebot el prevere Benito Traver.

Però la passió de Nebot, malgrat escriure quasi sempre en castellà, fou la seua llengua. D’ell ha transcendit una visió secessionista de la llengua, però cal revisar el seu ideari al respecte. Dues èpoques com a mínim n’hi ha a l’obra de Nebot: una primera en la qual es troba còmode dins la unitat de la llengua i una altra posterior a 1888, quan es trasllada definitivament a València on, dintre de la confusió, va guanyant terreny el principi secessionista. A les “Notas filológicas de la Plana” (1883) reconeix la proximitat del valencià com a dialecte respecte del català, però en els “Apuntes para una Gramática valenciana popular” (1894) s’hi observen els dubtes i la transició. El criteri, relativament normal aleshores de diferenciar gramaticalment la parla del llenguatge escrit el va fer profunditzar en la divergència idiomàtica valencià-català-castellà, explícita al “Tratado de Ortografía Valenciana Clásica”, (1910) obra magna de l’autor però que ningú tingué en compte.

La lectura actual i objectiva de l’obra de Nebot mostra ben a les clares que encara s’arrosseguen bona part de les seues indefinicions. Salvant les distàncies temporals, en conjunt, i vistes que les diferències que addueix Nebot son contades, gens importants i de vegades errònies, pot dir-se que reconeixia la unitat de la llengua, rebutjava el nom de català a casa nostra, i defensava una flexibilitat normativa que, sobretot en lèxic i morfologia, revestia de secessionisme lingüístic, a l’igual que ho feia dient que l’aragonès o el murcià eren llengües distintes del castellà. En conjunt, un intel•lectual valencianista de la Renaixença que Vila-real hauria de redescobrir.

Font: Emili Obiol Menero, "Un vila-realenc a la Renaixença" ("Cadafal", maig 1998).