Missa Solemne dedicada a Vila-real
Al febrer de 1974 la ciutat de Vila-real va commemorar de forma extraordinària el setè centenari del seu naixement com a poble. La Carta Fundacional emesa pel monarca aragonès Jaume I a la ciutat de València, amb data 10 de les calendes de març de 1273 (20 de febrer de 1274), determinava el punt de partida d’una trajectòria històrica singular, en ser la vila creada de nova planta en un territori de conquesta i poblada, a partir d’aquell moment, per gent de molt diversa procedència als quals la concessió reial va dotar de franquícies, drets legals, comercials i econòmics, serveis i terres pròpies.
Autoritats i població de Vila-real consideraren aquesta efemèrides com una fita fonamental en l’expressió de les senyals d’identitat d’una ciutat moderna, en plena expansió demogràfica i social, el.laborant un ampli programa d’activitats culturals, socials i populars que va assolir un dels seus moments culminants en una solemne celebració d’acció de gràcies en el marc del gran temple parroquial de sant Jaume.
Procés de composició i estrena
La composició de la música litúrgica que devia acompanyar a aquesta “Missa solemne dedicada a Vila-real” li va ser confiada per la Corporació Municipal a Rafael Beltran Moner al gener de 1973, amb tot just un any d’anticipació. Durant els dotze mesos que van seguir, Beltrán va realitzar l’esforç de crear una composició genuïnament vila-realenca en la qual, seguint les indicacions que li havien estat expressades, havia d’encertar en compaginar en la seua obra la brillantor exigida per l’excepcional ocasió amb la inclusió de temes folklòrics o tradicionals a la localitat, de manera que la feren amplament i fàcilment assumida pel poble al qual anava dedicada i, al mateix temps, conjugara en ajustat respecte amb les normes del Secretariat Nacional de Litúrgia amb les quals la Conferència Episcopal Espanyola aplicava les orientacions del Concili Vaticà II.
L’obra de Rafael Beltrán, composta per a “sis veus mixtes, poble, orgue i orquestra” va ser aprovada pel Arquebisbe de Madrid-Alcalá, el Cardenal Enrique i Tarancón, i estrenada amb tot esplendor durant la solemne Missa commemorativa que va tenir lloc el dia 19 de febrer de 1974. Amb una afluència massiva d’enfervoritzats ciutadans, la partitura va ser interpretada, sota la direcció del mestre Vicente Beltrán, per la Coral Polifònica “Francisco Tárrega” i una nodrida orquestra de cambra formada de manera excepcional per a l’esdeveniment per professors de Castelló, Vila-real i València. Les parts solistes del cant van ser interpretades per les sopranos Vicentica Tirado Marqués i Carmen Doñate Llorca, les contraltos Maria Notari Garcia i Rosario Cantavella Pitarch, el tenor José Manuel Folch Cubertorer i el baix Julián Ortells Ortells.
Les dificultats de tornar a conjuntar dignament a la població tan complexos elements varen fer que, tot i ser l’obra ben coneguda a través d’una senzilla gravació en directe editada en disc a l’any 1992, no fora reposada sinó fins el 17 de maig de 2004, dins de les celebracions en honor del patró de la ciutat, sant Pasqual Baylón, i al recinte de la seua Basílica. Pocs mesos després i amb el patrocini de l’Il•lustríssim Ajuntament de la Ciutat, la composició ha tornat a ser enregistrada pels participants en la reestrena, amb la mateixa sensibilitat i entusiasme que en el succés de la seua presentació inicial trenta anys enrere.
Estructura
La “Missa solemne dedicada a Vila-real” consta dels cinc apartats canònics del text litúrgic llatí: Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus Dei, als quals la voluntat del compositor ha dotat de títols identificatius, prenent-los de la primera versió aprovada de l’Ordinari de la Missa en valencià.
S’inicia amb una “Pregària lletànica” enlairada al Senyor amb la plena expressió del sentiment de culpa pel pecat, perquè el poble fidel demane la pietat divina. Després d’una breu introducció orquestral que presenta el tema fonamental d’aquest breu fragment, el cor alça la seua veu seguint la línia d’un cant que, tot i no ser netament folklòric, conté connotacions amplament difoses a través de les funcions pietoses i exercicis espirituals de caràcter espiritual: “Perdó, oh Déu meu”.
L’ “Himne de lloança” que constitueix el segon dels apartats és, en efecte, un cant de glorificació i alabança que queda destacat des dels primers compassos per la incorporació d’un tema procedent de la “Marxa de la Ciutat” original del mestre José Goterris Sanmiguel, un dels símbols musicals més clars de Vila-real. Els acords de cor i poble que reforcen amb vigor la tonalitat en que es presenta la frase, signe de la tradició i de la vitalitat col•lectives, queden en suspensió davant la ingenuïtat d’un segon tema, cantat per veus blanques d’infantil puresa i puntejat per la corda i la batuda de les guitarres, evocador de la promesa del futur i de la continuïtat històrica. Responen a això les veus masculines amb la incorporació d’un tema popular de dansa: “L’eixida de balladors”, i un crescendo orquestral que va enllaçant de manera brillant fins a culminar en un “Amén” amb tota la massa coral.
La “Professió de fe” desgranada en el Credo apareix manifesta en tota la seua plenitud des dels sobris acords amb que s’inicia la tercera de les parts de la Missa, quan el cor emet amb rotunditat l’afirmació “Creiem”. La fe heretada dels avantpassats, que dona sentit a la realitat quotidiana d’un poble, transparenta a través del tema folklòric del “Ball de l’anguila” proporcionant adequar suport al recitat coral i a les intervencions orquestrals fins arribar al moment de l’ “Incarnatus”. L’autor ha volgut assenyalar aquest moment excepcional, amb la inclusió d’un espiritual fugat a càrrec de les veus solistes que repeteixen insistentment la frase “i per obra de l’Esperit Sant s’encarnà de Maria i es feu home”. A la presentació inicial del tenor s’afegeixen les veus de contralt, soprano i baix fins que, reforçant la creença en aquest Misteri, es superposen totes les veus del cor. La nova interpretació del quartet en fuga es dilueix en la llunyana remor amb la qual el cor acaba la frase. L’abrivada aparició de l’orquestra en el moment del “Crucificat” s’intensifica de manera dramàtica per la repetició de les paraules del text en l’eco de diferents veus, fins arribar a la del baix solista, el qual conclou les seues paraules sobre un tema procedent de la tornada dels “Goigs de sant Pasqual” musicats per Mn. Benito Traver, de gran difusió popular. El contrast amb la forma quasi recitativa del text següent, “I se’n pujà al cel”, es neutralitza mitjançant el retorn al tema principal, desenvolupat amb força impressionant per la massa coral i l’orquestra, que arriben a la culminació del moviment recolzades en l’evocador so de les campanes, símbol de la fermesa en les creences.
El cant de “Sant és el Senyor” s’allunya totalment de les arrels folklòriques per a significar, de manera nítida, el triomf de la pau sobre la violència bèl·lica. A l’aire militar amb que l’orquestra obri l’apartat s’afegeix el clam de les veus que evoquen l’heroisme en la lluita. Després, la tendresa de les veus soles, que com en onades proclamen l’arribada de la pau, és intensificada per una nova intervenció de la trompeteria per a proclamar el predomini final de l’esperança amb la seua exaltació de l’”Hossanna a Déu a dalt del cel!”.
Les ressonàncies pastorils, que ja presentaren en el “Gloria” les veus infantils i les guitarres, retornen per a mostrar en l’ “Anyell de Déu” la figura del Corder immolat per la salvació humana. El cor general respon sobre el tema d’ “Els balladors”, al qual l’orquestra superposa l’evocació dels “Goigs a la Mare de Déu de Gràcia” cantats pel poble al seu santuari a les riberes del riu Millars, remans de pau. Uns sobris acords reclamen finalment l’atenció per portar-nos al punt culminant de la peça i de la Missa, amb un crit uníson que, sobre la frase popular “Sant Pasqual, un garbonet!” amb la qual es convoca a la participació general per encendre la foguera en la festa tradicional en honor del Patró, es mostra la sòlida unió de les gents de Vila-real en la seua història i el seu projecte de futur.
