Llop i Gaya, Luis María
Religiós carmelita i escriptor (1874- 1945)
 P. Luis Mª. Llop |
Batejat amb el nom de Pasqual, va ingressar als onze anys per començar estudis d’Humanitats al convent franciscà de Vila-real quan va morir sa mare, però tres anys més tard i per motius de salut va passar al nou convent que els Carmelites havien creat a Onda, confiant que el clima de muntanya li resultaria beneficiós. Així va ser i al 1890 va fer professió de vots adoptant un nou nom en honor de sant Lluís Gonzaga.
És ordenat sacerdot el 19 de desembre de 1897 e inicia la seua activitat als convents d’Osuna, Sevilla i finalment al de Jerez de la Frontera. Al 1904 funda la revista “El Santo Escapulario” on apareixerien molts dels seus nombrosos articles de tema pietós o moral i els escrits literaris (relats i poemes) amb els pseudònims “Azael” i “Ángel de la guarda”.
Al mateix temps comença a redactar i publicar diverses novel•les com “La tragedia divina”, “La sangre de El”, “La hija de Belisario”, “El ídolo del Carmelo”, “El hijo del divorcio” (traduïda a l’italià, a l’alemany i al polonès, i que hauria una certa repercussió als debats sobre la legislació del divorci a l’Itàlia feixista de Mussolini, en editar-se més de dos-cents mil exemplars del llibre), “Moisés” (inacabada a causa de la Guerra civil espanyola i on, amb abundant documentació presentava els seus coneixements sobre Història Bíblica), “Tiaras heroicas” (sobre el pontificat de Pius XI, també sense acabar).
Molt interessants son també els seus relats costumistes o de caire moral i didàctic recopilats en col•leccions com “Noches de otoño” i “Cuentecicos del mal humor” i les antologies poètiques “Violetas secas”, “Rosas del alba” i “Mariposas”, on l’habilitat tècnica i fluïdesa lírica mostra tant la influència decadent del postromanticisme becquerià com els nous recursos introduïts pels modernistes contemporanis, especialment pel que fa referència als jocs fònics, harmonies imitatives, paraules esdrúixoles, etc., com a l’elegància i riquesa del vocabulari, sovint amb ressons cultistes i cosmopolites; tot això, però, al servei de temes pietosos i reflexius tornant “a la manera divina” la temàtica del moment literari, a la qual “Azael” no va restar aliè.
Luis Mª Llop va ser també un destacat orador sagrat, reclamat per col•lectius de molt diferents poblacions espanyoles en les seues celebracions solemnes. A Jerez, on va ser molt estimat, va promoure i organitzar les festes de la coronació de la Marededéu del Carme, a les quals varen acudir el rei Alfons XIII i Dª Victoria Eugènia, a més de notables autoritats civils i eclesiàstiques, i que van estar acompanyades per recitals musicals i corregudes de bous, desfilades, competicions esportives i actes socials.
El dictador Primo de Rivera li va oferir la seu episcopal de Cadis, que el P. Llop va desestimar amb humilitat i prudència. Al 1937, amb la salut molt malmesa per problemes diabètics, va marxar al monestir carmelità de Lisboa. Allí va morir el 20 de febrer de 1945 per les complicacions derivades d’una traumàtica caiguda per les escales de la residència conventual. Al febrer de 1967, les seues despulles varen ser traslladades a la cripta de l’església del Carme de Jerez de la Frontera, a instàncies de la “Hermandad de Caballeros de Nª Sra. del Carmen Coronada” que ell havia fundat. A més de a Vila-real, Luís María Llop té dedicat un carrer a Sevilla, al barri de la Santa Cruz. (J.H.R.)
