L'ocultació del cos de Sant Pasqual al 1812

Des de començaments de l'any 1810 el País Valencià va ser ocupat per les tropes napoleòniques al comandament del mariscal Louis Suchet que va ordenar l'avanç de dues columnes del seu exèrcit, una per Sogorb i una altra que, després de prendre Morella el 27 de febrer, va anar ocupant successivament Sant Mateu, Cabanes, Vila-real i Nules intentant assolir València. En no poder aconseguir-ho, els invasors francesos van iniciar un retrocés cap a Catalunya durant el qual es va produir l'heroica defensa del pont sobre el riu Millars el dia 9 de març, en què van perdre la vida, al costat de nombrosos patriotes d’Almassora i de Castelló, huit veïns de Vila-real.

La població de la vila va patir la presència continuada de l'exèrcit, amb les seues reclamacions de queviures i allotjament per a les tropes, la capella de la Sang va romandre tancada durant tot el conflicte, la parròquia de Sant Jaume va ser saquejada i utilitzada com cavallerisses, i les religioses dominiques van tancar el seu convent, refugiant-se en Onda, Artana, Aiòder i altres localitats veïnes. Quan, en un nou avanç invasor, l'exèrcit de Napoleó va tornar a envair Vila-real el 21 de setembre de 1811, van ocupar el monestir dominicà, destrossant totes les cel·les i convertint-lo en hospital de campanya durant els mesos que van seguir, fins al retorn de les religioses al gener de 1812.

Actuació dels alcantarins

Els religiosos alcantarins, que havien romàs en el seu convent, tot i les ordres del govern napoleònic que van decretar la supressió de les ordres religioses masculines i la incorporació de totes les seues possessions a la Direcció General de Béns Nacionals, davant els riscos previsibles en aquesta segona invasió, van decidir també l'abandonament del seu convent de la Mare de Déu del Rosari a principis de juny de 1811 portant amb ells tots els béns que van poder però deixant en un lloc segur aquell que consideraven més preciós: el cos de Sant Pasqual, jacent en la seua Reial Capella.

A aquest efecte varen preparar una arca amb quatre anelles de ferro, folrada de pell taronja per fora i de seda blava per dins, adornada amb galons daurats i claus platejats. Després d'haver col·locat en ella les despulles del Sant, amb el seu llit, coixins i hàbit de espolí d'or, van dipositar al seu costat un certificat en sobre lacrat en què es detallaven tots els tràmits realitzats i que donaven fe de l'autenticitat de la relíquia , amb el segell de la Comunitat i la signatura del Guardià.

Després embolicar el cos amb un llenç de tela blanca amb puntes, l'arca va ser al seu torn col·locada dins d'un caixó més senzill, en fusta de pi, pintat de color fosc i amb la coberta jaspiada, amb unes dimensions de vuit pams de llarg , dos i mig de profund i tres d'amplada, clausurat amb tres panys de llautó que s'obrien amb una clau única. La clau, al costat d'un duplicat del document fedatari, va ser lliurada al sacerdot de la parròquia mossèn Vicent Sorribes perquè en el seu moment ho lliurés al nou pare Guardià de la comunitat alcantarina arribada l’hora.

Totes aquestes accions van ser realitzades a indicació del pare Matías Bosch, Guardià del convent, pels germans llecs Pascual Vidal i Javier Borredà, en connivència amb el pare Joaquín Sanchis i l'esmentat mossèn Vicent Sorribes, qui van requerir els serveis del paleta Pascual Nebot Cabrera, però sense advertir-lo del objectiu real de l'encàrrec que li van efectuar.

El cor de l'església conventual estava situat sobre la porta principal d'accés, i també sobre els altars de Sant Antoni de Pàdua i del beat Andrés Hibernón. Des del cor, es podia accedir fins al campanar o espadanya que coronava la façana del temple mitjançant una escala de fusta acostada a la paret del frontis i sota l'arc que aquesta formava, en l'angle de l'esquerra que apuntava a la mar, els religiosos determinaren fer un amagatall on guardar el bagul amb el cos de Sant Pasqual en el paviment del cor, dins de la volta de l'atri d'accés al temple, que el paleta va obrir i va tancar sense saber el que s'estava ocultant.

El cinc d'agost del mateix any va ser elegit nou Guardià el pare Nicolás Lluch, a qui mossèn Sorribes va fer entrega del document i la clau rebudes del seu antecessor i a qui va mostrar el lloc de l'ocultació. Poques setmanes després, el 21 de setembre, la comunitat de alcantarins va abandonar la població, en ser novament ocupada per les tropes franceses.

Ocupació napoleònica

A principis d'octubre, el mariscal Suchet va ordenar des de València que on estiguera el cos de Sant Pasqual fos traslladat amb tota pompa i solemnitat al temple parroquial de Sant Jaume, potser per haver-li arribat la informació que no es trobava en l'urna de la Reial Capella i estigués desitjós de confirmar-ho, bé per interès en fer-se amb la venerada relíquia o bé per la seua intenció de protegir-la en estar el convent abandonat.

La comissió formada pel Comandant Militar de la vila, dos clergues, l'alcalde i el secretari de l'Ajuntament, convenientment escortats per soldats en previsió d'incidents, ja que la gent de Vila-real va començar a commoure’s per la notícia, van inspeccionar en va tot el convent del Rosari, pel que van enviar resposta al Mariscal en sentit negatiu, suposant que els frares s'havien endut el cos del Sant o l'havien amagat en lloc del que no van saber donar raó.

Mesos més tard, el 10 de març de 1812, quan la presència militar francesa ja havia cedit, l'alcalde Pasqual Marc juntament amb els regidors Tomàs Calzada, Pere Roca, José Gorris, Manuel Ibáñez, José Ramos, Pascual Rubert i el procurador general de la Vila José Nácher es van dirigir al Governador General del Regne de València sol•licitant que, en el cas de trobar-se el cos del Sant, pogués ser reposat a l'urna de la seua Capella, on estaria atès per sacerdots i sagristans fills de la població.

Després d'haver hagut de repetir la sol·licitud a través del bisbat, finalment el 10 de juliol es va obtenir l'autorització oficial perquè l'Ajuntament procedís a la recerca i, sen el seu cas el trasllat de les restes del Sant al seu lloc de veneració. Una setmana després el capellà ecònom de la parròquia, mossèn Vicent Canós, va acudir al bisbe de Tortosa fra Antonio José Salinas amb la súplica del Consell de la Vila perquè donés també la corresponent autorització eclesiàstica i nomenés un capellà per al santuari, càrrec que va recaure en ell mateix un cop obtinguda la llicència episcopal.

A les nou del matí del dia 31 de juliol de 1812, a la sagristia del Convent del Roser, mossèn Vicent Canós, assistit per les autoritats i dels escrivans municipals, va reunir totes les persones implicades en l'ocultació del cos de Sant pasqual , prenent-los testimoni de les circumstàncies en què aquesta va ser efectuada, després es van dirigir tots al cor on els religiosos Vicente Sorribes i Javier Barreda assenyalaren el lloc on el bagul es trobava amagat i el paleta Pascual Nebot va procedir a descobrir-lo a la vista de tots.

Un cop oberts els dos recipients de fusta i posat a la vista el seu contingut, els religiosos esmentats, així com els successius Guardians de la Comunitat alcantarina Matías Bosch i Nicolás Lluch, el mateix que el sagristà del convent Pascual Broch, van confirmar que el cos descobert era el de sant Pasqual Baylón, tal com ells ho havien vist nombroses vegades en la seua urna i havien preservat allà dels riscos derivats dels successos de la guerra. Seguidament, embolicant el cos amb uns llençols va ser baixat de la seua ocultació al cor i portat fins al cambril de la Reial Capella per a la veneració dels fidels. A principis de juliol de 1813, un cop finalitzada l'ocupació francesa, els religiosos alcantarins van tornar al Convent del Roser.