Joan Carles I de Borbó
Joan Carles I fou proclamat Rei d'Espanya el 22 de novembre de 1975. Després de succeir el dictador Franco com a Cap de l'Estat, acceptant formalment l'herència de la dictadura franquista, va impulsar de manera discreta i constant la transició democràtica d'Espanya cap a una monarquia constitucional. Les característiques i les funcions del seu càrrec vénen determinades per la Constitució.
Contingut
Infància i educació
Fill de Joan de Borbó i de Maria de las Mercedes de Borbó-Dues Sicílies, va nàixer a Roma, Itàlia, el 5 de gener del 1938, on estava exiliada la seua família des de la seua sortida d'Espanya després de la proclamació de la Segona República. Era nét per línia paterna dels Reis Alfons XIII d'Espanya i Victòria Eugènia de Battenberg, i per línia materna de l'Infant Carles de Borbó-Dues Sicílies i de la Princesa Lluïsa d'Orleans.
En la reunió del 25 d'agost del 1948 entre Francisco Franco, en aquell moment Cap d'Estat d'Espanya, i Joan de Borbó, Comte de Barcelona, es va acordar que el Príncep Joan Carles es traslladaria a Espanya per a cursar allí els seus estudis. Segons l'acord, va estudiar a Madrid el Batxillerat. Posteriorment va realitzar la instrucció militar a l'Acadèmia General Militar de Saragossa (1955-1957), a l'Escola Naval Militar de Marín a Pontevedra (1957-1958) i finalment a l'Acadèmia General de l'Aire de San Javier (Múrcia) (1958-1959).
Núpcies i descendents
El 1962 se va casar amb la Princesa Sofia de Grècia, filla dels Reis Pau I de Grècia i Frederica de Hannover. Amb Sofia de Grècia ha tingut tres fills:
- la Infanta Helena d'Espanya nascuda a Madrid el 1963 i casada l'any 1995 amb l'aristòcrata Jaime de Marichalar, del que després es va separar legalment.
- la Infanta Cristina d'Espanya nascuda a Madrid el 1965, i casada l'any 1997 amb l'esportista basc Iñaki Urdangarín.
- el Príncep Felip d'Espanya, Príncep de Girona, Astúries i Viana, nat a Madrid el 30 de gener de 1968 i casat l'any 2004 amb la periodista asturiana Letizia Ortiz Rocasolano.
Hereu de la Corona
En virtut de la Llei de Successió a la Prefectura de l'Estat del 26 de juliol, 1947, el dictador Francisco Franco va acceptar la conversió d'Espanya en Regne i posteriorment, acceptà al Príncep Joan Carles com el seu successor a títol de Rei, la qual cosa va ser ratificada per les Corts el 22 de juliol de 1969, davant les quals va jurar el seu nomenament i la defensa de les Lleis Fonamentals del Movimiento. D'acord amb la tradició, la successió devia recaure en el seu pare, Joan de Borbó i Battenberg, hereu del derrocat Alfons XIII d'Espanya.
No obstant això, l'existència d'un moviment contra el franquisme i que volia la restauració monàrquica en la persona de Joan de Borbó, Comte de Barcelona (que hauria d'haver regnat amb el nom de Joan III), i les no massa cordials relacions d'ell amb Franco, van fer que aquest decidís imposar un salt en la línia successòria. Com que no podia ostentar el títol de Príncep d'Astúries, que corresponia al seu pare, fou creat el de Príncep d'Espanya (que només usà ell). Aquest salt, acceptat a contracor pel Príncep Joan Carles, va crear un conflicte intern en la Casa Reial d'Espanya. El Comte de Barcelona no va renunciar oficialment als seus drets successoris fins a 1977, quan el regnat del seu fill era ja un fet, conservant però el títol de Comte de Barcelona. El Príncep va ser proclamat Rei amb el nom de Joan Carles, ja que hauria resultat conflictiu que arribés a regnar amb el nom de Joan III, com corresponia al seu pare.
Joan Carles va assumir interinament el lloc de Cap d'Estat durant el franquisme (19 de juliol a 2 de setembre de 1974 i 30 d'octubre a 20 de novembre de 1975), per causa de les malalties de Franco. Després de la mort de Franco, va ser proclamat Rei d'Espanya el dia 22 de novembre de 1975.
Regnat
Després de la mort de Francisco Franco, Joan Carles I ràpidament va impulsar reformes democràtiques, que van sorprendre els elements franquistes de la societat. Va designar a Adolfo Suárez González, un ex-dirigent del Movimiento Nacional, com a president del Govern. El 9 d'abril de 1977 va ser legalitzat el Partit Comunista d'Espanya. El 15 de juny de 1977, es van realitzar les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco i el 29 de juny el Rei rep al president de la Generalitat Catalana en l'exili, normalitzant unes relacions amb les corrents nacionalistes de l'Estat. Mesos després, el Rei Joan Carles signà el Reial Decret del 29 de setembre que restablia la Generalitat de Catalunya i en nomenava president al Molt Honorable Josep Tarradellas i Joan.
El 1978 els ciutadans espanyols van aprovar en referèndum la nova Constitució que va reconèixer Joan Carles com a Rei d'Espanya, amb les atribucions pròpies d'un monarca constitucional. Aquestes es descriuen al "Títol II. De la Corona" de la constitució. L'article 56 apartat 1 diu que "El Rei és el Cap de l'Estat, símbol de la seua unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l'Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seua comunitat històrica, i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis." Altres articles especifiquen que la figura del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, que és l'encarregat de sancionar i promulgar les lleis, de convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions, del comandament suprem de les Forces Armades, i d'exercir el dret de gràcia. També li correspon declarar la guerra i la pau. I la Constitució també especifica que el pressupost de la Casa Reial, "per al seu sosteniment", es desprendrà dels Pressupostos de l'Estat.
Defensa de la democràcia constitucional
Un intent de Cop d'Estat es va realitzar el 23 de febrer de 1981 conegut com a "23-F". Aquest dia, durant la investidura del candidat a la Presidència del Govern Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, es va produir la presa del Congrés dels Diputats per part de forces de la Guàrdia Civil al comandament del tinent coronel Antonio Tejero Molina. Simultàniament en la Capitania General de la VI Regió Militar (València) el tinent general Jaime Milans del Bosch va ocupar els carrers de la ciutat amb tancs i va haver diversos conats en altres punts, com la presa dels estudis de Televisió Espanyola de Prado del Rey (Madrid). No obstant això, el Rei va reaccionar ràpidament, i per mitjà de la televisió va cridar als espanyols a donar suport al govern legítimament democràtic.
La seua ràpida intervenció va detenir el cop, i el govern democràtic va ser restaurat, a la vegada que la monarquia quedava afermada per l'actuació del Rei com a salvador de la situació. La monarquia, molt qüestionada sobre tot per les bases dels partits d'esquerra durant la Transició, els quals li atribuïen ser part de la continuació del franquisme només que amb altre tarannà, va quedar així més legitimada després de l'intent colpista.
Des de 1981 fins a l'actualitat la monarquia i el Rei s'han cenyit al seu paper constitucional, abandonant perilloses incursions polítiques. L'any següent el Rei d'Espanya fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà (Alemanya), en reconeixement dels seus esforços en favor de la integració europea. El 1983 fou guardonat amb el Premi Internacional Simón Bolívar concedit pel Govern de Veneçuela i la UNESCO. Ha rebut doctorats honoris causa en universitats com les de Bolonya (1988), Oxford (1986), Cambrigde (1988), Harvard (1983) o La Sorbona (1985).
Durant el seu mandat, el Govern d'Espanya ha estat presidit per: Carlos Arias Navarro (1974–1976), Adolfo Suárez González (1976–1981), Leopoldo Calvo-Sotelo y Bustelo (UCD) (1981–1982), Felipe González Márquez (PSOE) (1982–1996), José María Aznar López (PP) (1996–2004),José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) (2004–actualitat). En línies generals, tant amb Felipe González com amb José María Aznar, a mesura que la Transició a la democràcia anava deixant pas a diverses dècades de normalitat democràtica, s'observava que el paper polític del Rei ha anat disminuint. La Casa de Sa Majestat el Rei és la institució que atén a l'organització i el funcionament de la residència de la família reial, i a les activitats institucionals de la Casa Reial. Els Pressupostos Generals de l'Estat contemplen una partida específica per fer front a les despeses de la Casa, d'acord amb l'article 65.1 de la Constitució.
