Franco Bahamonde, Francisco

Militar, (Ferrol, 4 de desembre de 1892 - Madrid, 20 de novembre de 1975). Dictador feixista espanyol. Va ser cap d'estat des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la seva mort.

Carrera militar

Nascut a El Ferrol (La Corunya), i batejat Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo, es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. A l'edat de 23 anys, per nomenament del rei Alfons XIII, es convertí en el comandant més jove en l'exèrcit espanyol, per la seva labor en la guerra del Marroc. Es convertí en general de brigada l'any 1926 per mèrits de guerra, el general més jove de tot Europa.

Durant la Segona República Espanyola, el 1933, amb el triomf de la CEDA, partit d'orientació conservadora, en les eleccions, és ascendit a general de divisió. El 1934, durant el període de govern radical-cedista, com a cap d'Estat Major, dirigí des del Ministeri de la Guerra, del qual era ministre Diego Hidalgo, les operacions per a reprimir la insurrecció obrera a les mines d'Astúries.

Destinat a Santa Cruz de Tenerife com a comandant general de les Canàries per el president Casares Quiroga, el 18 de juliol de 1936 participà activament en els preparatius per a la revolta militar contra el Govern legítim del Front Popular, junt amb altres militars com Queipo de Llano, José Sanjurjo, Emilio Mola, Moscardó i d'altres. En aquest moment comença la Guerra Civil espanyola. El detonant del cop d'Estat i l'excusa de l'inici va ser l'assassinat del polític Calvo Sotelo.

"Caudillo"

L'any 1937 fou nomenat a Burgos Generalíssim de tots els exèrcits. Durant la guerra civil s'instauren les penes capitals sumaríssimes sancionades pel mateix general i les denúncies anònimes es converteixen en la manera d'empresonar i liquidar greuges causats durant l'etapa republicana.

La guerra finalitza oficialment l'1 d'abril de 1939 a mans dels militar sublevats, i Franco es manté com a cap de l'Estat assegurant que no hay ni vencedores ni vencidos en un discurs radiofònic. No fou així ja que milers de ciutadans van ser afusellats en la postguerra i centenars de milers de persones van haver d'exiliar-se, molts de per vida.

Intervenció a la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Durant la segona guerra mundial Franco va posar en perill la neutralitat d'Espanya (proclamada públicament el 4 de setembre de 1939). L'Estat espanyol va admetre l'ús dels aeroports i ports espanyols per els avions i submarins alemanys. Cessions fruit del Pacte Anti-Komintern i el Tractat germànic-espanyol d'amistat, tots dos signats en març de 1939.

El 23 d'Octubre 1940 Franco s'entrevistà amb Hitler a Hendaia, on li demanà desmesurades exigències perquè Espanya tot just sortia d'una llarg enfrontament fratricida. De totes maneres, Hitler ja no estava interessat en l'estret de Gibraltar ja que havia desviat l'atenció cap els Balcans, en perill després de la fracassada intervenció italiana a Grècia.

També podem comprovar que Franco no tenia cap vocació neutralista quan va enviar al front soviètic la "Divisió Espanyola de Voluntaris contra Russia", més coneguda com Divisió Blava, i oficialment com Divisió 250 de l'Exèrcit alemany. Aquest ajut a Hitler suposa, segons el Dret Internacional, una agressió contra el bàndol dels aliats. Però els aliats no van declarar la guerra a Espanya; primer, per la poca presió que Stalin va exercir sobre els seus aliats occidentals ja que tenia por que aquests creguessin que volia ampliar la seva futura zona d'influència en un àmbit on l'acabava d'exercir recentment (Guerra civil espanyola). I segon, perquè s'estava dissenyant l'Europa de blocs, i a les democràcies occidentals -subordinades ja a l'estrategia dels Estats Units des de 1943- les interessava mantenir a Franco en el poder per la seva vocació anticomunista.

Quan els nazis perden la guerra, Franco prova de distanciar-se formalment de l'estètica nazi i el 1947, fa prohibir la salutació amb el braç alçat, salutació obligatòria de 1939 a 1947.

Dictadura (1939-1953): la postguerra

A la postguerra (i també durant la guerra) els objectius principals de Franco són la modificació de l'estructura de l'estat d'acord amb els interessos del grups dominants que li donaven suport i l'aniquilació de l'oposició interior, amb el desplegament d'una repressió implacable que abastarà tots els nivells de la vida pública i privada, i que inclourà consells de guerra col·lectius i sumaríssims sense garanties processals ni cap possibilitat de defensa, delacions, arbitrarietats i "paseos". A les nacions històriques, aquesta repressió els comporta l'abolició dels estatuts d'autonomia i la prohibició de qualsevol expressió pública del català i el basc.

Dictadura (1953-1975): el desarrollisme

L'any 1953 Franco es va reunir amb el president dels Estats Units, Eisenhower i va concedir-li bases en territori espanyol (Rota, Morón de la Frontera, Saragossa i Torrejón. Actualment només estan actives les dues primeres). A canvi, a partir de l'any 1959, Espanya va començar a rebre ajudes econòmiques. L'única matèria d'infraestructures que va avançar durant la dictadura van ser els pantans. L'altra cara de la moneda va ser la falta de planificació de l'habitatge: construcció sense miraments al litoral i construcció d'edificis amb material deficient, que més endavant comportaria els efectes de l'aluminosi.

El 14 de juny de 1958 va visitar a Vila-real l'estat de les obres del temple de Sant Pasqual. Al 1964, per celebrar els "XXV anys de pau", una campanya publicitària per enaltir el règim franquista, la Corporació Municipal de Vila-real, que ja al 1938 havia retolat amb el nom de "Generalísimo" la plaça Major de la vila, li va concedir la Medalla d'Or de la ciutat.

El 1969 designà per al títol de rei Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII i fill de Joan de Borbó i de Battenberg, hereu legítim de la Corona. El juny de 1973 creà el càrrec de president del govern, que recaigué en el seu màxim col·laborador Luis Carrero Blanco. La mort d'aquest en un atemptat, el desembre del mateix any, endurí el règim. Això vs provocar, el 1974, l'execució al garrot de l'anarquista Salvador Puig Antich i un suposat polonès al qual anomenaren Heinz Chez. Ambdues execucions es feren el mateix dia, la primera a Barcelona i la segona a Tarragona. El setembre de 1975, dos mesos abans de la seva mort, el dictador féu afusellar uns membres d'ETA i del FRAP, cosa que mobilitzà una gran part de l'estranger i fins i tot del mateix Papa. Franco, segurament ja debilitat i proper a la mort, no va rectificar les condemnes.

Oficialment Franco va morir el 20 de novembre de 1975 al Palau del Pardo, però van desconnectar les màquines que el mantenien viu molt abans, a un quart de dotze de la nit del dia 19, segons apunten diverses fonts. Van passar moltes hores fins que es va comunicar oficialment que havia mort, endarrerint l'anunci al dia 20, el dia que feia 39 anys de la mort del falangista José Antonio Primo de Rivera. Va ser enterrat, com ell, al Valle de los Caídos. Un dels seus lemes, inscrit en totes les monedes emeses, va ser: "Caudillo de España por la Gracia de Dios"

Al cap de dos dies de la mort del Dictador, el jove rei Joan Carles de Borbó, assumí el càrrec de cap de l'Estat, acceptant formalment l'herència del període franquista, però iniciant de manera discreta el procés de transició política cap a la democràcia.

Al novembre de 2005, el Govern de la Generalitat de Catalunya, a proposta de l'historiador Josep Benet, s'ha compromès a redactar un informe d'acord amb les lleis de Dret internacional, que inclogui tots els assassinats de Franco, i permeti indemnitzar els familiars de les víctimes. També el jutge de l'Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, considera que és necessari d'instituir una comissió de la veritat perquè s’investiguin els crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista.