Evolució del topònim "Vila-real"
Origens en la Carta Fundacional
Aquesta referència inicial que marca clarament el significat descriptiu amb el qual es qualifica a la única fundació de nova planta realitzada per Jaume I als territoris del Regne de València, recentment conquistat, es repeteix tant en la redacció de successives cartes de donació a particulars (“in populacione quam fieri facimus in campo de Burriana, vocata villa Real ”, Arxiu de la Corona d'Aragó reg. 19 J.I, fol. 91), com al text del document o carta de població que poc més de quatre anys després, al 20 de febrer de 1274, marcava l’inici oficial de funcionament d’una nova vila que, segregada administrativament del terme de Borriana, i dotada de límits i serveis propis, sembla haver estat en continu procés de desenvolupament des de la dècada anterior i constitueix per al monarca un territori que considera com a propi i exclusiu i al qual, distingint-lo especialment de totes les altres viles reials aconseguides per dominació militar, no li cal cap altra denominació més que aquesta: “la vila del Rei”.
El text del document fundacional (A.C.A. reg.19, J. I, fol. 105) signat per Jaume I a València estant, subratlla de manera definitiva i definitòria el nom decidit pel monarca per a aquesta creació urbanística personal: “universis et singulis populatoribus ville regalis”, “vicinitate facere in dicta populacione ville regalis”. Aquesta fórmula llatina es mantindrà a la llarga dels segles medievals al mateix temps que, a poc a poc, en la documentació comença a aparèixer el topònim vulgar que, des dels primers moments, es presenta de manera sintètica aglutinant, com sol ser freqüent, ambdós elements significatius: “Vilareal”. Així succeeix, per exemple, al més antic dels Manuals o Llibres de Notaments del Consell conservats a l’Arxiu Municipal, corresponent a l’any 1377 (AMV 0), a penes un segle després de ser fundada la vila.
En arribant a l’Edat Moderna conviuen tant la forma llatina com la valenciana, a les quals comença a afegir-se una altra grafia, semblant a la castellana, de manera que podem trobar al Manual de 1517 “ville regalis” (AMV 61), i al de 1529 “Vila real” i “villa de Villarreal” (AMV 64, pàg. 34). Curiosament, al Manual de 1588 es mostra la forma llatinitzant “villeregaliis”.
Castellanització sota els Àustries
La progressiva castellanització cultural i administrativa que es desenvolupa durant el govern dels Àustries al segle XVII diversifica les formes trobades a la documentació municipal, de manera que juntament amb la forma tradicional i majoritària “Vilareal” es mostren grafies com “vila de vilarreal” (1649, AMV 69) i “vila de Villa Real” (1668, AMV 70).
El mateix passa amb la documentació eclesiàstica dipositada a l’Arxiu Parroquial de l’església de Sant Jaume, un dels volums més antics de la qual inicia els seus registres al 1592 i porta simptomàticament el títol de “Llibre de visites del Clero de Villa Real”. En ell, la visita parroquial efectuada pel bisbe tortosí Lluís de Tena l’any 1615 apareix encapçalada amb el nom “Villareal”, i la que efectua al 1623 l’administrador episcopal Francesc Puig presenta clarament el topònim “Villarreal”, el mateix que perdura a la visita de 1673, mentre que a l’efectuada al 1645 es manifesta repetidament la grafia “Vila Real”. Al Manual de Consells de l’any 1669, encara es presenta la forma mixta residual “ville Ville Realis”.
Pel que fa a la correspondència rebuda a la població per la seua relació amb particulars, o emesa pels Consells de les viles veïnes (Borriana, Castelló, Vall d’Uixó, etc.) abunda en la forma ja castellanitzada “Villarreal”, com és comprovable als nombrosos documents annexes als Manuals municipals de 1682 o de 1691. Precisament al 1682 es registra també la curiosa forma "Villa Real de la plana" en un escrit dirigit al Síndic Racional del Consell de la vila. La dada quedaria en purament anecdòtica si no fos perquè prou anys després, a les actes municipals de 1869, torna a constar en distintes ocasions i en documents interns del municipi "Villarreal de la Plana", la qual cosa indica, si més no, la pervivència d'un ús popular que identificava la població en el seu context geogràfic i que ocasionalment també va ser incorporada a la documentació administrativa deixant testimoni d'aquesta manera d'anomenar la vila.
Oficialització del topònim
Evidentment, la transformació i ús administratiu habitual de la forma castellana del topònim vindran condicionats per les conseqüències legals de la Guerra de Successió i, si al 1702 encara és possible trobar la forma “Vila Real” (AMV 76), al 1720 (AMV 78) es manifesta castellanitzada com “Villa Real”, i ja de manera definitiva al 1745 (AMV 91) i a partir d’aquest moment durant el segle XVIII: “Villarreal”. Aquesta ortografia castellana es mostra sovint vacil•lant durant tot el segle posterior: “Villareal” (1860, AMV 121, per exemple) però es manté ferma fins al final de la darrera Guerra Civil.
Aleshores, un acord municipal del dia 11 de gener de 1940, basat en una equivocada erudició històrica i motivat per les exigents ordres oficials per a la clara identificació i diferenciació en el nom dels municipis, afegeix al topònim tradicional la contradictòria terminació “de los Infantes", que comença a emprar-se des de la següent sessió del dia 20 de gener als documents administratius oficials i a tots els efectes de manera habitual i generalitzada. La denominació se basa en les fantasioses visions romàntiques sobre l'origen de la població, divulgades per alguns aficionats historiadors locals entre els que destaca Mossén Benito Traver en la seua "Història".
Aquest desgavell, afirmat i confirmat per la Real Acadèmia de la Història seguint el preceptiu tràmit (tot i la flagrant contradicció que representa el fet de que una vila no podia ser raonable i simultàniament “del Rei” i “dels Infants”), és reconegut i autoritzat posteriorment pel govern de l'Estat Espanyol a l'octubre de 1952 i es manté de manera oficial fins al 3 d’abril de 1982 quan la Corporació Municipal, espentada per la sol·licitud de centenars de veïns des de l’agost de 1979 de retornar el seu nom històric a la ciutat, va obrir nou expedient de modificació del topònim.
Malauradament, com a conseqüència de diverses manipulacions i pressions polítiques, el Plenari presidit per UCD, actuant en contra de la documentació presentada per filòlegs i historiadors vila-realencs, acordà per majoria demanar el canvi, però mantenint la cooficialitat de les formes castellana i valenciana: “Villarreal / Vila-real” en ares d’un malentès “bilingüisme”, que finalment serà resolt pel Consell de la Generalitat Valenciana amb data 15 de novembre de 1982 acceptant ambdues formes, transcrites segons les corresponents normes ortogràfiques vigents en l’actualitat (DOGV 93/1983 de 5 de febrer).
Un nou expedient oficial, acordat de manera unànime pels grups municipals, en sessió de 27 de febrer de 2006, ha recuperat aquella reivindicació dels ciutadans manifesta amb les seues signatures davant l'alcaldia de la UCD, suprimint la doble denominació i assignant a la població la forma oficial única del topònim: “Vila-real”, decisió confirmada per la Generalitat Valenciana al desembre del mateix any (DOGV 180/2006 d'1 de desembre). Pel que fa a la denominació ja tradicional en llengua castellana: "Villarreal", continua sent la correcta i recomanable en l'ús particular i quotidià quan s'empra aquella llengua, tot i haver deixat de ser oficial.
Documentació: Jacinto Heredia Robres, "Els carrers de Vila-real" (2007)
