El nom és Vila-real

És a dir: una sola paraula, amb la lletra “r” minúscula i amb un guionet davant.

Aquesta denominació oficial va ser aprovada per decret de la Generalitat Valenciana de 15 de novembre de 1982, al mateix temps que se suprimia l’obsoleta terminologia de “Villarreal de los Infantes”, falsament erudita i sense cap tradició històrica, originada tan sols en alguns cercles locals a finals del segle XIX.

L’expedient d’alteració va anar precedit pel corresponent acord municipal (3 d’abril del mateix any) i els necessaris estudis de la Real Acadèmia de la Història, de la Direcció General d’Administració Local, i de la Secretaria d’Estat per a les Comunitats Autònomes. A banda d’aquesta decisió oficial, que cal respectar en tot moment i, sobre tot, per aquells que més obligats estan a fer-ho, l’actual grafia valenciana és raonablement fonamentada per diversos aspectes:

• 1) En primer lloc, perquè es tracta d’una sola paraula i no de dues (com per exemple passa amb “la Vila Joiosa”, amb “Nova York”, o amb “Ciudad Real”). El procés pel que alguns noms de població passen de ser descriptius d’un fet determinat a sintetitzar-se en una sola paraula buidada parcialment del seu contingut original és prou freqüent: Cinctorres, Vilafranca, Ribesalbes, Castellfort, sense anar molt lluny; però també és l’origen de noms com els de Nàpols, Stuttgart, Oxford, Salzburg o Saragossa (més o menys. i en el mateix ordre: la “ciutat nova”, el “jardí de l’egua”, el “pas del bou”, el “poble de la sal”, i la ciutat de “César August”).

• 2) En el nostre cas, la forma simplificada en un sol mot es documenta des de fa segles, i per això també presenta la variant arcaica “real” en lloc de la forma modernitzada “reial” que és com actualment ens referiríem a alguna cosa “que és del rei”. Aquesta variant “real” la podríem trobar també en textos de sant Vicent Ferrer o de Jaume Roig, i sembla preferida en la tradició valenciana més que no a la catalana. Roman també al nom d’una moneda, als camins i llocs protegits d’antic pels poders públics (el "camí real"), i altres noms de lloc: “Jardins del Real”, “Real de Montroi”, producte de l’encreuament amb la paraula àrab “rahal”.

• 3) El guionet al mig no marca separació (i per això és incorrecte escriure la “r” amb majúscula, reservada només per a la lletra inicial), sinó que indica senzillament la pronunciació múltiple de la “r” entre vocals en un nom compost (el castellà, en el mateix cas, el que fa és duplicar la lletra). En valencià passa això també quan el segon component de la paraula composta comença amb un nom amb les lletres “s” o “x”, i així escrivim: para-xocs, escura-ximeneies, Riba-roja, renta-robes, busca-raons, guarda-rodes, mata-segells, gira-sol, penya-segat...

I, naturalment, també: Vila-real.

L’acord municipal de 1982 va ser assolit per majoria, després d’una recollida de signatures de veïns interessats en la recuperació del nom històric, i d’un complex debat polític entre els grups municipals presents aleshores a la Corporació que es va resoldre amb l’acceptació de la denominació “bilingüe”: Vila-real/Villarreal.

Un nou acord municipal de la Corporació, aquesta vegada per unanimitat, va determinar el 27 de febrer de 2006 com a nom oficial únic de la ciutat el de “Vila-real”, decisió ratificada oficialment pel Decret de la Generalitat 180/2006 de data 1 de desembre de 2006.

La forma castellana "Villarreal", que està amplament documentada des del segle XVI, haurà de ser emprada correctament quan s'utilitze aquesta llengua, però no tindrà a partir d'aquest moment caràcter oficial.

Font: Jacinto Heredia Robres (L’entrellat. “Cadafal”, maig 1993).