Els portadors de la Marededéu
Però una vegada establert el vot municipal de 1757, amb la promesa de dur cada any la Marededéu per tal de fer-li un novenari i festa el primer diumenge de setembre, els trasllats sovintejaren, es va obrir un nou camí que, des de les murades de la població, vorejant el seu fossar, avançava en línia recta fins a la revolta del riu on anava creixent aquell santuari de la Mare de Déu de Gràcia. Se li fan unes andes per millor portar la imatge i el moment de l’arribada annual dels romers als límits de la vila, a les vores del barranc de Santa Llúcia, al punt conegut com "els ponts", es va convertir en tot un ritus de participació popular. En el trànsit al segle XIX, els llibres d’eixides de l’Administració de l’ermitori comencen ja a registrar l’existència habitual d’un grup de portadors que eren els encarregats de traslladar la venerada escultura els tot just dos quilòmetres que separaven i separen l’ermita del nucli urbà.
Els trasllats de la imatge a la població
Segons les dades documentades, les andes estaven decorades imitant branques d'arbre, amb detalls sobredaurats i quatre fanals i, des del primer moment, la imatge vestida anava ornada amb un arc de ferro cobert de flors. En arribant al pont que hi havia a la vora del barranc, els portadors lliuraven la imatge als nombrosos clergues parroquials, encarregats de servar-la durant els dies d’estada dins la vila, fins arribar el moment del seu retorn a l’ermitori el dimenge posterior al de la festa. Per la seua col·laboració, aquests devots voluntaris rebien, en arribant al seu destí i una vegada posada de retorn la imatge al retaule de la capella de l'ermita, la compensació d’una senzilla berena, unes vegades en dolç i altres en salat, que no ultrapassava les dos lliures de cost segons consta en els registres de les despeses de la festa. Una quantitat prou discreta si es considera que, al 1847, convertida en dotze reals, era el mateix que cobrava un capellà per cadascú dels sermons del novenari, que només les torxes o cremallers amb els quals s’enllumenaven en el camí de retorn ja costaven 18 reals, i que els capellans que en la festa Major processionaven la imatge pels carrers de la vila en rebien 52.
A mitjans del XIX, deixa de ser el clergat qui porte la Marededéu en la processó general al primer diumenge de setembre i s’incrementa la col·laboració dels devots portadors, que reben així alguna compensació econòmica per les dos tasques: pel trasllat i el retorn, i per la desfilada de la festa. Tot i que els administradors (municipal i eclesiàstic) de l’ermitori disposen d’abundants ornaments i vestidures litúrgiques no sembla que els portadors utilitzaren cap uniforme especial, fins a finals de segle en que es detecta el lloguer anual de sotanes i roquets a la Confraria del Santíssim Sagrament (o de Minerva), aleshores en una certa decadència, almenys destinades als qui portaven el pal·li darrere de la imatge en la processó. Des de 1880 la comunitat de franciscans acostuma participar en el retorn i en 1885 s’incorporen els músics que acompanyen el cant del Rosari durant aquest, i al 1900 se fa la primera referència expressa de la participació de la Confraria de l’Aurora. Des de 1887 la Marededéu és rebuda en el seu ermitori amb el soroll d’una traca.
A la festa de 1911 llueixen per primera vegada els portadors el seu uniforme, túnica blanca i manteu groc daurat, per a la qual cosa se gasten 141,10 pessetes en teles comprades a Pascual Cazador i Juan Martín, i en el mateix sentit consten noves despeses en els dos anys següents. Resulta molt agosarat de dir el número exacte d’homes que en aquells anys formaven el col·lectiu de portadors, però degueren ser bastants per la notable empenta que en aquests anys tingueren tant la festa de setembre com la de la Visitació a començaments de juliol, lamentablement interrompuda per l’esclat de la guerra civil, però a hores d'ara novament vigent.
Els portadors
El 2 de setembre de 1938, amb la imatge improvisada per l’escultor Pasqual Amorós, torna a celebrar-se la romeria i reanuden la seua activitat els devots portadors, encoratjats per alguns dels més experimentats en el període anterior. José María Vilanova Vicioso és el portador de l’estendard de la Mare de Déu, i amb ell col·laboren els anys següents en aquesta tasca Enric Dobón Jordá, Manuel Gil, Vicent Navarro Barrué, Enrique Manzanet Delás, Vicent Navarro Gorris.
Als anys immediats a la postguerra participen com a portadors, Agustín Llop Vidal, Blas Usó Menero, Francisco Ramos Balaguer, José Bort Barrué, José Escuder Chulvi, Manuel Cerisuelo Ortells, Manuel Gurrea Ortiz, Manuel Ortells Tirado, Pascual Broch Gorris, Pascual Viciedo Moreno, Rosendo Meseguer Rambla, Santiago Gil Alcaraz, Vicente Herrero Calvo, Vicente Ortells Manzano, mentre que Pascual Ramos Menero i Vicent Serrano Menero actuaren com a encarregats.
Entre els cinquanta i els noranta, anaren afegint-se: Bautista Bellmunt Gil, Bautista Navarro Gil, Carlos Lloréns Pitarch, Francisco Cantavella Colonques, Jesús Gil Segura, Joaquín Usó Badenes, José Cantavella Llorca, José Mata Manzanet, Manuel Pitarch Rubert, Pascual Cerisuelo Gimeno, Pascual Gil Broch, Pascual Mezquita Gurrea, Pascual Mezquita Rubert, Pascual Poré, Pedro Chabrera Gil, Salvador Manrique Escuder, Salvador Navarro Gil, Vicente Broch Gorris, Vicente Broch Nostrort, Vicente Chabrera Rambla, Vicente García Vilanova, Vicente Herrero Nebot, Vicente Julve Moreno, Vicente Llop Mezquita, i Leandro Adsuara Lloréns que després va rellevar els anteriors com a encarregat.
I, als anys darrers, Aníbal Balaguer Mauricio, Antonio Adsuara Eixea, Carlos Capdevila Adsuara, Francisco Badenes Balaguer, Gabriel García Viciedo, José M. Cantavella Rochera, José Pascual Serrano Rovira, Julio Díaz López, Manuel Balaguer Mauricio, Manuel Balaguer Pérez, Manuel Capdevila Adsuara, Rubén Mendoza Cerisuelo, Salvador Claramonte Martínez, Salvador Corona Catalán, Vicente Rubert Ortells.
Font: Leandro Adsuara i Francisco Rubert. Els portadors de la Marededéu, (Cadafal, setembre 2007)
