Els espardenyers

El conreu de plantes tèxtils i la posterior manufacturació de les fibres resultants fou una fase interessant de la comarca de la Plana. Vila-real va conèixer des de finals del segle XVIII destacables plantacions de cànem que derivaren, entre d’altres manifestacions, cap a la producció artesanal de calcer, bàsicament espardenyes, que perduraren aproximadament fins la dècada de 1950.

La producció local

Sembla que el període 1850-1900 fou l’època més important d’aquesta activitat. La manufactura de l’espardenya a Vila-real era a temps parcial, complementària de l’agricultura i, per tant, una tasca domèstica. En una economia absolutament agrícola i amb dosis notables d’autarquia, la subocupació dels ritmes agronòmics, les baixes rendes o les tímides iniciatives empresarials abocaven cap a oficis, heretats o apresos, que requerien un horari irregular, una escassa tecnologia i un elevat nombre d’hores que només podia oferir-lo un poble d’idiosincràsia rural. La manufacturació d’espardenyes era un bon exemple.

Vila-real va ser una destacable població espardenyera, com també Vall d’Uixó, el Forcall, Traiguera, Xelva, Biar, Castalla, Bocairent i d’altres poblacions valencianes, però a diferència per exemple de la primera, no transformà les seues simples estructures artesanals del cànem, espart o iute en factories industrials sabateres basades en el cuiro. Una mostra d’aquesta importància fou la celebració a la vila d’un Congrés d’Espardenyers el 30 de maig del 1924, quasi un segle després d’alguns plets per impagaments entre espardenyers en el que es reuniren una vintena de professionals del nord i del sud del País Valencià, àrees ja capdavanteres en la fabricació del calcer.

Fabricants i materials

La dispersió era la nota destacada de la localització de l’activitat. Cap a 1950 hi havia vora vint espardenyers “professionals” i prop de set-centes persones d’ambdós sexes, un quatre per cent de la població total, dedicades a la fabricació d’espardenyes. Les famílies dels “Bernardo”, “Taconero”, “Noduermas”, “Calero”, “Menero”, "Cubedo", “Ferrús”, “el Crus” i “Arenós” eren de les més conegudes, tot i ocupant entre cinc i trenta operaris cadascuna d’elles, encara que d’una manera molt flexible. Malgrat la dispersió, els carrers amb més densitat d’espardenyers eren el del Crist de la Penitència (aleshores Forn de Messeguer, Moreral), Ecce Homo, Soledat, Pietat, Sant Blai, Sant Pere, Marededéu del Roser, el Barranc i, sobre tot el carrer encara hui anomenat de manera popular “dels espardenyers”, és a dir el de Santa Llúcia. En conjunt, els barris pobres de l’oest de la ciutat.

Les matèries primeres que s’empraven per a la fabricació d’espardenyes eren el cànem, l’espart i el iute. Fins a l’absoluta roturació citrícola del terme, el cànem encara provenia de la comarca. Amb el segle XX, la Vilajoiosa per al cànem, el Forcall per a les lones i els majoristes castellonencs de l’hort “dels soguers” per als fils, solucionaven l’abastament.

Procés de manufactura

El procés de fabricació començava amb la manufacturació de la "llata", trena de fils de cànem una volta espadats, que conformaria la sola. Els espardenyers treballaven damunt d’un banc de fusta, el “cavallet”, que tenia una espècie de tauleta inclinada on recolzava la llata per cosir les soles. El cavallet tenia una mena d’estaca amb un trau a la part superior, per on passava el “ninyol”, fil de cànem que premia la sola. En primer lloc acostumava fer-se la sola, fase anomenada “ordir”, en la que eren imprescindibles algunes eines com la “forma” i el “xamarit” en la tasca d’enrotllar la llata, de fora endins. La segona fase era la d’embastar o poar lona o més llata, en forma de careta i de taló. Finalment, el procés es tancava cosint la lona a la sola.

El treball començà a fer-se individualment, però prompte el concepte de divisió de treball guanyà adeptes. De manera que els “solers”, les embastadores i les tancadores treballaven per convertir-se, en els darrers anys, en un intermediari entre els obrers, que treballaven a casa amb eines pròpies i cobraven per dotzenes de peces fetes, i el capitalista-comerciant, normalment urbà, que distribuïa el producte final.

Tradicionalment es feien dos tipus d’espardenyes, que es diferenciaven pel tamany de la pala. La de “cara” cobria tots els dits del peu, i la de “careta”, preferida pels llauradors, protegia sols el dit polze. No obstant, les varietats eren nombroses: de careta i vetes negres, de cotonet (amb gometes), de “bobo” (amb veta blanca), de “guitarró”, catalanes, de “pinxo” o carreter, “topolinos”, de “pixorro”, d’ullets...

En síntesi, podem dir que la manufactura de l’espardenya fou una manifestació més del treball a domicili –putting out system- tan tradicional dins del sector valencià del calcer i del tèxtil. Vila-real la conegué d’una manera important fins a la consolidació dels cítrics com a base econòmica, aspecte que va ser simultani amb l’aparició de noves formes de calcer tipus sabata i l’elevació de rendes via jornal. Finalment va desaparèixer amb la industrialització ceràmica i la diversificació de l’estructura socioeconòmica que comportà nous hàbits de calcer i de vestit.

Font: Obiol Menero, Emili: “Oficis d’adés: Espardenyers” (“Cadafal”, maig 1991).

Documentació:

• • Cucó, J. (1985) “La indústria tradicional” en “Temes d’Etnografia valenciana” III. IVEI, València.

• • Obiol, E.M. (1990) “El cultivo del cáñamo en Castelló de la Plana durante el siglo XVIII”, I Congrés d’Història i Filologia de la Plana. Ajuntament de Nules.

• • Membrado Tena, Joan C. (1995) "Vila-real, ciutat industrial". Ajuntament de Vila-real.