El trinquet

El joc de la pilota valenciana consisteix en l’enfrontament entre dos equips o dos jugadors individuals acarats que competeixen a llançar-se amb la mà una pilota seguint, segons la modalitat, diverses regles, tals com que la pilota avance unes ratlles assenyalades al terra o que passe per dalt d’una corda.

Tradicionalment, les partides d’aquest esport autòcton al País Valencià han estat disputades a l’aire lliure, comptant amb un carrer llarg i ample on els jugadors pugueren moure’s sense obstacles ni dificultats i així continua fent-se, en carrers o recintes adients, per a les especialitats com el raspall, a llargues o la galotxa. Amb el temps però, i sobretot a partir del segle XV, es coneixen ja recintes específics per a la pràctica esportiva de la pilota valenciana, coneguts com trinquets. i on es juga tant al raspall com a escala i corda.

La distribució de l'espai

Consisteixen habitualment en espais tancats de forma rectangular, d’una amplària entre els 9 i els 11 metres, i una longitud que oscil•la entre els quaranta metres com a mínim i els 65 com a màxim. Aquestes parets més llargues, conegudes com a muralles, tenen una alçada semblant a l’ample del solar i estan marcades amb ratlles verticals (els blaus) numerades del zero al deu. A una de les muralles s’ubiquen, en tota la seua extensió, quatre esglaons que reben el nom de l’escala i on poden seure els espectadors. Cada graó és un poc més alt que l’inferior i en total arriben als dos metres.

Les parets frontals, més curtes, s'anomenen frontons i tenen una alçada entre els quatre i els sis metres. Les pilotes que peguen en elles poden ser jugades abans que donen un segon bot. A la part de dalt dels frontons se situen altres graons per als espectadors, anomenats galeries i a un dels costats de la galeria, igual que arran de terra, se disposen les llotgetes, uns espais molt reduïts reservats per seure aficionats amb experiència per ser llocs perillosos on arriben sovint les pilotes llançades amb molta força. Una corda situada al mig del trinquet i a uns 1,80 metres d’alçada divideix el recinte entre el dau i el rest. Per sota de la corda, de la qual penja una xicoteta xarxa es troba una llosa o pedra de color on se bota la pilota per ferir. Als cantons de les escales amb els frontons hi ha els daus, uns quadrats d’uns tres metres pintats al terra, i als altres dos cantons uns bisells anomenats tamborins que poden fer variar el moviment de les pilotes, sense que es compte el vot que hi fagen.

Trinquets a Vila-real

A Vila-real se suposa que l’espai original per al joc estava ubicat en un recinte obert prop dels murs de la vila, donant a l’estret carrer que porta encara el nom de Trinquet vell. Un recinte posterior, amb semblants característiques, va estar bastit a Vila-real on ara es troba el carrer de Pere III i, des de mitjans del segle XVIII va ser conegut com el “trinquet de Gavaldà”, per ser aquest un apotecari local, administrador de l’Hospital de santa Llúcia, qui el va promoure en un solar de la seua propietat i per tal de destinar els beneficis econòmics de l’activitat esportiva a atendre les necessitats dels malalts pobres en aquell centre sanitari. El trinquet va existir fins a començaments del segle XX i en el seu espai es va construir posteriorment el convent de monges Josefines i desaparegut aquest, a final dels anys seixanta, es varen bastir edificis de vivendes particulars. Mentrestant varen anar sorgint el trinquet de Sagols, al costat de la sèquia Major, vora l'actual carrer de Torrehermosa, i el de Soriano al carrer de les Creus Velles, hui de propietat municipal, i dedicat al pilotaire Salvador Sagols.

Modalitats del joc

En la modalitat d’estil “directe”, que consisteix en enfrontar els equips de manera que els jugadors s’han de enviar la pilota des d’una meitat del camp de joc cap a l’altra, les principals variants son:

• a llargues, segurament la més antiga i practicada al carrer, caracteritzada pel traçat de diverses ratlles a la meitat del camp de joc.

• al raspall, que es pot jugar al carrer o a l’interior del trinquet, en la qual els pilotaris han de raspar el terra amb la mà quan tornen la pilota. La pràctica física és molt dura i per tant, sol ser practicada sols per professionals.

• escala i corda, joc d’interior en la que, per separar les zones dels contrincants se situa una corda d’uns dos metres al mig de la pista del trinquet, per dalt de la qual ha de volar la pilota, i sota la que pot seure un selecte grup d’espectadors. Els demés veuen el joc des del rest. Quan aquest joc se practica al carrer és coneix com galotxa.

• a la galotxeta s’hi juga en alguns llocs dins d’una reduïda pista de vin t per 3,5 metres, on només un o dos jugadors per equip juguen a l’aire fent passar la pilota per dalt d’una corda destensada i intentant introduir-la als forats o caixons situats als quatre cantons del trinquet.

En estil indirecte, és a dir, llançant la pilota contra un mur i jugant al rebot, se practiquen les especialitats de:

• frontó, més ràpida que a la pilota basca, i que se practica en un recinte de tres parets: una frontal de nou metres d’ample per deu d’alçada, una muralla lateral a la zona esquerra de la mateixa altura i entre vint i trenta metres de llargària, i una posterior de cinc metres com a mínim destinada per al rebot. A la part dreta se situen els espectadors.

• frare, se juga en un recinte de trenta per huit metres, tancat pels quatre costats. A les cantonades del frontis hi ha uns bisells verticals (els frares) on la pilota, llançada alternativament pels jugadors, pot rebotar amb efectes sobtats després d’haver impactat per dalt d’una senyal situada a noranta cm. d’alçada.