El plat del Louvre
A Paris va arribar el plat l’any 1912 per obra de l’expert David David-Weill que, com es fa notar a la tarja informativa que acompanya la peça, el va adquirir a la comunitat de religioses dominiques del Corpus Christi de Vila-real. Es tracta clarament d’una ceràmica originària de Manises, amb una ornamentació de figures humanes habillades segons les classes altes de la primera meitat del segle XV i amb un fons floral decoratiu, semblant a la sèrie dels coneguts plats “de l’Ave Maria”, tan populars des de començament del mateix segle.
Una elegant dama, tocada i habillada segons la moda aristocràtica del XV, dispara en ell una fletxa que travessa el coll d’un donzell situat en un segon pla de la imatge. La figura femenina porta un estret vestit amb extensa botonadura vertical i molt més obert i extés pel terra a la part inferior, el rostre en tres quarts i fina cella, se corona amb un monyo ondulat del que penja una llarga trena a l'esquena. El baró porta un vestit ajustat amb calces i sabates de llarga puntera punxeguda.
El fons fitomórfic, tancat per un cercle trenat, està constituit per flors de sis i huit pètals en torn d'un centre clar, rodejades de divers fullam. La sanefa que voreja el plat presenta un conjunt d'evocació floral en forma de tres o quatre cercles units entre fines volutes i menudes fulles. La part posterior del plat repeteix els motius vegetals entremesclats amb volutes, amb les margarides de sis pètals a la part més externa, trèbols als dos costats d'un cercle trenat semblant al de la part davantera, i en la zona central de la base un grup de cinc palmes fullades de quatre o cinc elements, entre altres signes vegetals dispersos.
La peça, clarament produïda als obradors manissencs i no fabricada a Vila-real, tot i que la seua accidental presència a la vila ens la faça sentimentalment pròxima, degué arribar a mans de les religioses dominiques molt probablement, com tantes altres peces artístiques, formant part de les restes de l’aixovar de la família Montull que la comunitat de monges degué trobar en prendre possessió del vell palau del centre de la vila per transformar-lo en monestir de l’Orde al 1639. Cal pensar que, si més no per necessitats econòmiques, les religioses varen anar venent part del seu patrimoni artístic, entre el qual es trobava aquesta important peça.
No resulta creïble ni documentada la teoria que relaciona la seua temàtica amb la figura del poeta Ausiàs March. L’aspecte i la vestimenta de les figures representades permet datar la peça cap a la dècada 1440-1450 (March va morir el 1459) però el més raonable de moment resulta pensar que tant l’anònim dibuixant com el gran poeta gandienc trobaren font comú d’inspiració als tòpics medievals de l’amor cortès, entre els quals els temes de “l’amada-enemiga” i el de “l’hort clos” o “jardí tancat” son prou freqüents.
L’atribució del disseny a l’italià Galgano de Belforte que alguns han suggerit resulta igualment prou forçada, pensant que aquest va arribar a la península per dependre les tècniques del reflex daurat, i que a València va romandre fins al 1514. Seixanta o setanta anys abans, no sembla que en Galgano pogués dominar suficientment els recursos tècnics com per a reproduir una obra de tanta perfecció.
