El gafarró
És una espècie monotípica, és a dir, sense subespècies descrites, encara que algunes fonts esmenten una subespècie Serinus serinus flaviserinus.
Descripció
És el més menut dels fringílids, fa uns 11-12 cm. És un parent proper al canari. El mantell i el cap són de colors bruns mentre que el ventre és d'un fort color groc, especialment en el mascle com a senzill indicatiu de dimorfisme sexual.
En el mascle adult les plomes són verdoses, amb estries més fosques a les zones del dors, les ales i la cua, així com per la part interior del cap i els laterals. Les del front presenten coloració groguenca, igual que les celles i una mica del coll, com així mateix la gola, el pit i el carpó, encara que en aquesta zona la tonalitat és més viva. Com en tantes altres espècies, durant l'època del zel està molt més bonic. Les femelles són una mica més xicotetes i el colorit del seu plomatge no és tan brillant. No tenen, per exemple, les tonalitats grogues, i l'esquena és terrosa, amb el pit i la zona central grisencs.
El seu cant és un grinyol, molt ràpid i llarg, sobretot en la temporada del zel. Tenen un vol ràpid, amb un agitat batre d'ales que descriu una trajectòria de vol ondulada; durant el període nupcial, el vol és més pausat i lent.
Reproducció
Només es mostren una mica més reticents als acostaments en èpoques de zel. En eixos moments podent ser belicosos en extrem en les lluites amb individus de la seua mateixa família, disputant per les femelles.
Per als mascles el zel comença al gener o febrer i es prolonga fins al juny. Se'ls pot veure en el seu vol amorós o de festeig, que és molt semblant al de les papallones, amb girs ràpids i retalls. El pas prenupcial té lloc entre els mesos de març i abril, i el postnupcial es produeix entre octubre i novembre.
Fan el seu niu quasi amb qualsevol cosa, de mida menuda. En ell s'ha arribat a trobar des de cabell humà, fins a les filagarses d'una escombra. Solen fer el seu niu amb herbes, teles d'aranya i líquens en una fina forquilla de les branques d'un arbre o un arbust. La femella, que s'ha tornat molt mansa, posa i cuida acuradament quatre o cinc ouets. Cria d'abril a juny.
No surten del niu, ni tan sols davant la proximitat d'un perill. Als tretze dies neixen els pollets, es donen casos, com en el cas dels vileros que alguns cauen del niu, i els pares es desesperen al seu costat, i intenten guiar-lo a algun lloc apartat o ocult.
Hàbitat i distribució
La seua dieta és bàsicament granívora, alimentant-se de tot tipus de llavors i fruits de plantes anuals, arbres i arbusts, etc., Però, ocasionalment també capturen invertebrats, sobretot durant la ceba dels pollets.
S'aposenta igualment en un bosc que en un jardí, en un hort que en un arbre. Conviu bé amb animals de grans dimensions en comparació amb les seues, sempre que no demostren una agressivitat manifesta. Se'l veu de vegades barrejat amb els grups de cardeneres i també amb passerells, etcètera. Sol trobar-se en parcs i jardins, horts de fruiters, zones cultivades amb arbrat dispers, límits forestals, bardisses riberencs, etc.
El gafarró resideix en la major part d'Europa, sent una espècie resident a la conca Mediterrània, mentre que al nord habita únicament en època de cria. Encara que la seua àrea de distribució s'origina o comença a la Mediterrània, el gafarró s'ha estès des del nord d'Àfrica fins al sud d'Europa, i fins i tot per Europa continental i Àsia Menor. Va ser en els segles XIX i XX, quan el gafarró va començar a ampliar la seua àrea de distribució per Europa Central i Occidental, iniciant també la colonització de l'Orient Mitjà. Avui dia pot trobar-se als països bàltics, i en Orient, es localitza a Bielorússia i Ucraïna, estenent la seua distribució de manera general cap a la costa del Mar Negre. La seua expansió cap al sud va donar lloc a la instal.lació d'aquesta espècie a les Illes Balears, les Illes Canàries, les illes de l'Egeu, Xipre, així com en el nord del Marroc, Tunísia, Algèria i Egipte.
