El vilero

El teuladí, dit així per habitar a l’entorn de llocs d'habitatge humà sota teulades, és conegut també amb el nom vulgar de vilero, perla mateixa motivació, i com a pardal comú, dit com a sinònim d'ocell petit (Passer domesticus).

És un membre de la família Passeridae originària d'Europa i Àsia i introduïda en altres continents. Poden arribar a viure més de dotze anys en captivitat, però en llibertat pocs arriben a sobrepassar els set anys.

Morfologia

• Fa de 14 a 16 centímetres de llarg.

• Presenta dimorfisme sexual: el mascle és de color terrós, jaspiat en el dors, les ales i la cua. El pit és gris, el bec fosc, el clatell de color castany, el ventre i les galtes blanques, i a la gorja porta un pitet negre. La femella, en canvi, és tota de color terrós grisenc sense taques negres o castanyes, el pit i el ventre són més clars que els del mascle.

• A les ales duu una franja blanca i al pit una altra negra (això darrer només en el cas dels mascles).

• El seu caminar és molt característic: a base de botets a terra. D'altra banda, és sedentari, molt comú i summament antropòfil ja que segueix l'ésser humà allà on es trobe.

Reproducció i alimentació

Fa un niu mal acabat amb herba seca en forats als troncs d’arbres gruixuts o aprofitant els trencalls d'una construcció humana. Al període entre el mes d’abril i el d’agost la femella comença unes dues setmanes d'incubació dels seus ous, que acostumen ser entre tres i cinc en cada niuada. L'alimentació dels pollets és assumida per ambdós pares, fins que aquells volen, al cap de quinze dies. Poden fer fins a tres cries anuals.

El teuladí és fonamentalment granívor i consumeix gran quantitat d'aliment d'origen animal, com ara larves d'artròpodes (fins i tot ha estat vist menjant petites sargantanes). A més, s'ha adaptat molt bé a la vida amb les persones, amb les que conviu des de fa mil•lenis. Això fa que els pardals aprofiten tot tipus d'aliment humà, ja sigui d'origen vegetal o animal. A l’interior de les ciutats, pràcticament s'alimenta només de deixalles.

Distribució geogràfica

A Europa el ha disminuït molt el nombre dels vileros, segurament per l'aparició de noves tècniques d'agricultura i en el sistema de construcció d'habitatges. Als Estats Units van ser introduïts deliberadament a la segona meitat del segle XIX i ara és l'ocell més abundant.

Entre nosaltres el podem trobar a tot el territori peninsular, i especialment a les concentracions urbanes de la costa mediterrània, inclús a les zones humides, en les quals aprofita els canyars per a reunir-se i dormir en grans estols.