El comerç de la neu

El comerç, i per tant l’ús generalitzat de la neu comenta a detectar-se a Vila-real prou tardanament. Per primera vegada al 1608 està documentada una nota referida al seu consum en una festa de bous a la qual, amb tot el seu seguici, va assistir el Governador de la Tinència territorial “d’ençà del riu d’Uixó” des dels balcons de la casa de la Vila i on, per mitigar l’intens calor del mes de juny l’obsequien les autoritats oferint-li un refresc. L’anècdota però no és representativa per no haver-se registrat cap altra informació al respecte als anys anteriors ni posteriors, el que subratlla l’absència d’una vertadera estructura mercantil relativa a aquest producte, tot i ser ben coneguts els seus efectes i usos terapèutics.

Les condicions de l’arrendament

No és sinó al gener de 1670 quan es documenta de manera formal l’arrendament del servei de la neu a un abastador que, mitjançant subhasta pública a la baixa, ofereix al Consell de Vila-real un preu inferior al de la resta de sol•licitants. Aquesta condició li donava dret a l’explotació en exclusiva durant un període de quatre anys, o millor dit, temporades perquè els seu compromís abastava des del dia u de maig fins al dia de Tots Sants, el primer del mes de novembre. El compromís s’estén al subministrament gratuït d’una càrrega de neu “per a la vila o per als seus jurats”, que la consumirien en els dies festius.

El contracte és acceptat a condició de que puguera nevar suficientment a Penyagolosa, lloc on estaven les “cases de la neu”, la vigilància de les quals carrega el Consell sobre l’abastador, ja que aquest no pot al•legar en el seu descàrrec negligències del personal encarregat de l’emmagatzematge i la manipulació de la neu. En tal cas, la vila estava facultada per arbitrar altra solució alternativa a expenses de l’abastador que havia de donar garanties suficients a base de les seus propietats i les dels seus fiadors, segons els costums establerts de manera general per a tots els arrendadors dels serveis i subministraments municipals.

El treball a la muntanya començava cap a l'abril, després de les darreres nevades. Els nevaters la tallaven amb pales i la portaven a pous artificials, on la pitjonaven fins a convertir-la en gel, compactant-la amb la doble finalitat de disminuir el volum ocupat i perquè es conservara durant molt més temps. Després se cobria amb terra i rames formant capes de grossària homogènia. La feina era molt dura perquè els nevaters no disposaven de roba d'abric ni calçat modern, i treballaven en condicions de fred molt intens acumulant la neu dins dels pous. Al moment adequat, la neu era tallada en blocs i portada a llom de cavalls o altres atzembles, única manera d’arribar de manera segura a les congestes o geleres on s’acumulava la neu, per la banda de Terol.

Cap a finals del segle XVIII, altres documents municipals estableixen modificacions substancials en els contractes d’arrendament, estenent la temporada a l’any complet, tot i que establint diferents preus segons els mesos, més car a la primavera i més barat la resta de l’any, però que indiquen la intensificació de l’ús del producte. El motiu degué ser que a l’hivern s’emprava quasi exclusivament per a usos medicinals, per a rebaixar els efectes de les febres, i per tant el treball era poc remunerador, i al temps de la calor, tot i haver pèrdues per la fusió de la neu, el seu consum era molt més abundant i variat, i el trasllat des de les muntanyes més rendable.

Les nevateries locals

La demanda feia que s’aprofitara també la neu ocasional procedent de la serra d’Espadà, i tant per als malalts per als sans, i el mateix per a vilatans com per als forasters, els establiments de nevateria a la vila havien de tenir obertes les seues portes a qualsevol hora del dia o de la nit, per tal d'atendre les necessitats. El Consell establia una multa de seixanta sous per cada denúncia en cas de desabastiment o deficiències en el servei. En les concessions documentades durant tot el segle, s’observa també com l’encarregat de la venda, per ser ordinàriament persona radicada en la localitat i tenir a la seua casa pròpia el punt de venda, era declarat exempt de l’obligació d’allotjar les tropes de pas o del servei de bagatges a l’exèrcit, la qual cosa indica la importància donada pel veïnat al fet de tenir sempre assegurada la provisió del producte.

Segons les contractacions efectuades, al 1670 la neu era pagada a quatre diners la lliura, baixant el preu progressivament als períodes successius degut a la major abundància en la comercialització. Al 1865 el cost de compra varen ser huit reals la rova, i tres quarts per lliura al moment de la venda.

El Consell no va considerar la idea de municipalitzar el servei, de manera que aquest es va efectuar sempre en locals particulars, amb les adequades instal•lacions, soterranis i palla amb la qual es conservaven les boles de neu, sent a càrrec del comú els pesos i mesures, així com el tallant de ferro amb el que eren trossejats els blocs de gel. El transport era efectuat habitualment durant la nit, buscant les hores més fresques i sempre amb la justificació del pagament dels Drets reals.

Al segle XIX, com en altres casos, el comerç queda liberalitzat i sovinteja el desabastiment del servei. En vista d’això, al 1860 i davant la reiterada manca de concurrència a les subhastes, el Consell intenta la concessió de manera exclusiva a un arrendatari però sense massa èxit ja que, durant l’epidèmia que va afectar la vila cinc anys després, es detecten moltes dificultats en disposar del servei per atendre els nombrosos malalts, la qual cosa resulta un clar exponent de que la infraestructura del comerç de la nou havia ja cessat a la vila, al menys sota la forma de regalia municipal a la que s’havia arribat en etapes anteriors. La progressiva implantació de fàbriques de gel a partir de 1890 en diverses ciutats va anar deixant de banda la xarxa de geleres artificials a les muntanyes i la producció de gel aprofitant el clima fred.

Documentació:

José Maria Doñate Sebastiá, “Villarreal en el comercio de la nieve”, Butlletí del Centre d’Estudis de la Plana, (nº 3, juliol-setembre de 1985).

Cruz, J.; J. M. Segura., “El comercio de la nieve: la red de pozos de nieve en las tierras valencianas”, València, Conselleria d’Educació i Cultura, 1996.

Boira i Muñoz, Pasqual. “Les neveres del nord de Castelló”. Tossal Gros, nº 57, 1998.