Soriano Ramos, José
Empresari industrial (1931-2000)
Va nàixer el 12 de setembre de 1931, fill de José Soriano Bernat propietari agrícola i comerciant exportador de cítrics, i de Maria Gracia Ramos Falcó, una tia de la qual regentava a Borriana un comerç de vins i licors, de la marca dels quals se li va transmetre el renom de El lloro amb el que la família va ser coneguda. La religiositat d’aquesta, ben transmesa als fills, no obstava perquè el pare fera ostentació d’un republicanisme militant que li va constar un any de presó en acabant la guerra civil i del que José Soriano va fer sempre una de les seues senyes d’identitat.
Als anys de la postguerra, a més d’ajudar en els negocis familiars va seguir alguns estudis no reglats de contabilitat i administració comercial, així com va conrear les aficions musicals participant en associacions com la Rondalla Tagoba. En acabant el servei militar i deprés d’haver practicat diversos oficis, se va incorporar novament en el negoci familiar citrícola, fins que la desastrosa gelada de l’any 1956 li va fer pensar, juntament amb altres propietaris agrícoles, en la necessitat de complementar el monocultiu dels cítrics amb la introducció d’una indústria potent en la localitat per tal d’enfortir l’economia de la ciutat.
En la nova empresa taulellera, de la qual va ser soci son pare en unió d’altres agricultors acomodats, José Soriano va treballar primer coordinant la construcció de la fàbrica i després com a primer gerent, però sense abandonar l’atenció en la recuperació de les produccions agràries. Azuvi (Azulejos Villarreal S.L.) va ser la primera indústria que va substituir el forn morú i l’esmaltació manual, pels automatismes, els forns túnel i les premses electròniques de fricció, prenent model dels mètodes de producció que ell va visitar per França i Itàlia.
El 27 de setembre de 1963 va contraure matrimoni amb la jove Asunción Manzanet, amb la qual va tenir dues filles: María José (1964) i Sònia (1969). La seua inquietud el va portar igualment a promoure una fàbrica de paviment ceràmic, pel que eixe mateix any va crear l’empresa Zirconio associat als empresaris italians Barchi, al temps que iniciava una cooperativa de comercialització de les taronges associant-se als germans Manuel i Héctor Colonques en l’empresa Invicto Fruits (1965) i introduint noves tècniques de cultiu per a la qual cosa va impulsar la fabricació de motocultors de tracció mecànica amb la marca Cavasola.
El seu interès per noves tècniques industrials el va portar a treballar a Brihuega (Guadalajara), a l’empresa taulellera de pasta blanca Eurocerámica, actuant com a assessor comercial però prenent experiència per a introduir una nova línia de producció a Vila-real. Al 1973 posa en marxa amb un nou grup de socis, entre els quals els germans Colonques, les primeres naus del grup Porcelanosa destinades a la fabricació de paviments i revestiments ceràmics de l’esmentada pasta blanca de caolí mitjançant la més actual tecnologia d’origen italià i renovant per complet el concepte del disseny ceràmic decoratiu. Molt prompte i amb la reinversió de beneficis va anar incorporant a esta empresa inicial altres complementàries com ara Esmalglass per a la fabricació d’esmalts i colors ceràmics, i altres com Gama Decor (mobles i accessoris de bany), Unisystems (maquinària de depuració) o System Pool (cabines de dutxa i hidromassatge), o noves plantes de producció taulellera com Venis o L’antic colonial. Tot això amb un notable esforç d’estudis de mercat, promoció i comercialització estenent les seues propostes per nombrosos centres europeus i més tard a Amèrica. Pel que fa al cultiu intensiu de cítrics, José Soriano i els seus socis van ser igualment pioners en la introducció del reg per degoteig, obrint noves extensions en terrenys fins aleshores de secà i en zones més a l’interior.
Porcelanosa es va iniciar amb un grup de 98 treballadors que en solament dos anys va assolir la xifra de 500 i un considerable volum exportador i la creació d’una important xarxa de centres de venda (hui més de 400) en un centenar de països, d’imatge sofisticada i renovadora, recolzada per agressives campanyes publicitàries amb personalitats molt identificatives dels alts nivells socials, des de personalitats de l'espectacle a membres de la noblesa britànica. A l’inici del present segle, el grup donava ocupació directa a quasi tres mil treballadors, amb una facturació d’uns 700 milions d’euros.
La diversificació arribava a l’aprovisionament de matèries primes com argiles i feldespats (Albita i Portomé) i inclús José Soriano va promoure una publicació de caràcter provincial com Castellón Diario que se va erigir en medi de comunicació de la dreta política provincial. Cal assenyalar en aquest sentit la vinculació personal de l’empresari amb personalitats com José María Aznar i altres dirigents del Partit Popular. El caràcter paternalista de José Soriano va deixar igualment empremta en les relacions laborals amb els treballadors de les seues empreses, sempre atenent al contacte personal i els acords individuals més enllà de les influències i recomanacions sindicals. Tanmateix, la projecció de José Soriano i del seu grup econòmic i empresarial sobre la vida social, cultural o esportiva de Vila-real va ser sempre molt discreta.
Al 1999, en el Certamen Ceràmic de Bolònia, li va ser concedit el prestigiós premi "Aldo Vila" per la seua constant dedicació al desenvolupament del sector ceràmic en tot el món. José Soriano va ser membre del Consell Assessor de la Confederació d’Empresaris castellonencs. El 20 de desembre de 2000 va morir en un accident de carretera. L’Ajuntament de la ciutat de Vila-real el va declarar Fill Predilecte a títol pòstum el dia 30 de gener de 2002, lliurant a la família el corresponent diploma en un solemne acte celebrat el 24 de febrer de 2003.
