Sant Antoni
La documentació conservada a partit d’eixos moments parla de l’existència d’un camí que, des de la vila, arribava a la vinya o el forn de calç de “les ermites”, així en plural, indicant la permanència de diversos llocs, foren coves o capelletes a les proximitats de l’assut que proporcionava l'aigua de reg mitjançant a nova sèquia de la vila, i del que ara és el Termet i fins “el pont del riu”, és a dir el lloc on sorgirà l’ermitori de santa Quitèria. A esta banda del riu, els llocs més coneguts son les ermites de la “Verge Madona” i la de “sant Antoni”.
La primera referència concreta a aquesta ermita es troba al Manual de Consells de l’any 1483, quan es fa constar com el frare ermità que l’ocupa compra sofre i salnitre per a fer la festa del Sant (indicatiu de que ja s’empraven explosius a les celebracions). Eixa és la data més antiga referida a la festa de sant Antoni a Vila-real certificant-li una antiquitat de més de cinc segles.
A començaments del XVI consta un sol frare com a encarregat d’ambdues ermites, que no estarien massa lluny l’una de l’altra, s’aconsegueix llicència diocesana per celebrar missa a les festes, el Consell de la vila compra aixovars i es manen construir porxos davant les menudes edificacions. Del tamany que aquestes podien tindre ens parla l’espai amb volta de canó, al peu de les escales del Museu, ubicat damunt mateix de la coveta i que és el nucli originari de l’ermitori de la Mare de Déu.
Quan la devoció a aquesta (ja anomenada “de Gràcia” seguint el costum general de referir-se a la Verge Maria quan no hi havia advocació més concreta) i a la imatge que allí es troba augmenta en importància, decau l’atracció de l’ermita de sant Antoni (fins al punt que ja no coneixem el lloc exacte on es trobava), però quan es construeix l’actual capella de la Patrona, un dels altars laterals es dedica a sant Antoni Abat i es perllonga fins als nostres dies la tradició religiosa i festiva en el seu honor.
Els llibres d’Administració de l’ermitori mostren les despeses anuals hagudes en la compra dels pans que s’havien de beneir i repartir a la gent del poble, i també del menjar dels capellans que celebren les cerimònies.
Pel que fa a altres complements, com el dinar que acostumava fer la Corporació Municipal el dia de la festa, o la “matxà” i el repartiment de rotllos de la vespra, son activitats afegides en època relativament recent, a principis del segle XX, que no tenen vinculació amb l’antiga festa local.
Sant Antoni, abat
Antoni sembla haver estat un dels primers eremites cristians que, a l'Alt Egipte, començaren a fer vida penitent i solitària cap als segles III i IV. La major part de les dades sobre ell resulten legendàries, com que havia estat en la seua joventut un prìncep a Heracleòpolis que va renunciar a totes les seues riqueses, o que va viure fins als 105 anys. El llibre de "La llegenda daurada" de Giacomo de Voràgine al segle XIII, així com els cavallers de l'orde Hospitalària que van portar a Constatinoble les relíquies del Sant descobertes miraculosament al cap dels segles, varen ajudar a difondre la seua exemplar figura d'austeritat i oració.
La iconografia recull en gravats, pintures i escultures moltes d'aquestes tradicions, mostrant-lo amb hàbit i una vara abacial, tot i que no va practicar mai la vida monàstica, el simbolisme de la creu amb forma de T d'origen egipci, o algunes de les tentacions que va patir per part de les forces infernals. Entre elles, la del corb que, quan sant Antoni va realitzar una visita a altre penitent solitari, Pau de Tebaida, els va portar dos panets per celebrar la trobada. I, de manera més destacada, la del atac sofert per Antoni per part d'un senglar furiós, símbol de les passions sensuals, i que l'eremita va aconseguir domesticar amb la seua puresa, convertint-lo en un dòcil porc.
A aquesta representació inicial, li van ser afegides en les representacions posteriors les de tot tipus d'animals domèstics, de manera que l'antic penitent en el desert africà apareix habitualment rodejat de gallines, oques, cavalls i gossos, fins al punt de ser encomanat durant l'Edat Mitjana com a sant protector dels animals, i la seua devoció extesa per tots els llocs on es practicava la ramaderia. A terres valencianes la seua popularitat es deu sobre tot a l'influència del bisbe de Tortosa Francesc de Paulhac a principis del segle XIV.
Font: Jacinto Heredia Robres, "L'entrellat" ("Cadafal", setembre 1998)
