Sambori
Difusió
L’origen d’aquest mot popular és molt possiblement la paraula “cimbori”, això és la llanterna o cos arquitectònic, circular o poligonal, que sosté la cúpula d’un edifici religiós. El de la Seu de València va ser bastit a mitjans del segle XIV i, tot i que no hi ha documentació escrita de la paraula fins a les acaballes del XV, no seria estrany que aquesta haguera estat difosa per les diòcesis de parla catalana, establint una analogia simbòlica entre el bell remat gòtic de la catedral valenciana i la casella superior arrodonida d’una de les variants més generalitzades del “sambori”.
Diuen que el més antic diagrama del joc que s’ha trobat està marcat al paviment del fòrum de Roma, i que els soldats de les legions el van estendre arreu de l’imperi, però que, amb molt lleugeres variacions el juguen també els xiquets de la Xina, de Ghana, de Rússia i del Nepal. Els francesos el coneixen com la “marelle”, els alemanys com “hölle und himmel”, per als anglesos és jugar al “hopscotch” i per als italians és fer “il gioco dil mondo”, els qui parlen espanyol l’anomenen “castro”, “coscojilla”, “reina mora”, “infernáculo” o “rayuela”, i per als parlants catalans és essencialment la “xarranca”, tot i que també se’l coneix amb molts altres noms: “xanco”, “xàngales”, “xinga”...
Les normes
La gran difusió del “sambori” arreu del mon és deu a l’enorme senzillesa dels seus elements i les enormes possibilitats de complicació que presenta. De fet, per a jugar no més fan falta un tros de pal o de guix, i una pedra plana o un tros de rajola.
Amb el primer se marca al terra un enreixat o caseller, amb deu o dotze requadres que s’omplin amb numeració correlativa. La pedra, tella o rajoleta, servirà per anar llançant-la successivament a cadascun dels espais marcats.
El primer jugador fa la seua tirada a l’espai número 1, i després salta a la pata coixa des de l’exterior a la casella, arreplega la tella i salta novament cap a fora. Si la rajoleta cau en una altra casella que no siga aquesta o damunt de les ratlles marcades, és produeix falta, i passa el torn al jugador o jugadora següent. Si tot va bé, el jugador torna a fer llançament, aquesta vegada a la casella número 2 i, sempre botant, avança per les caselles per arreplegar la peça i tornar a l’inici, tenint cura sempre de no xafar les ratlles.
I així, fins acabar els llançaments per la totalitat de les caselles. El jugador que fa una falta pot continuar el joc des de la casella on s’havia aturat, però sempre després que tots els altres jugadors hagueren jugat el seu torn. Quan un jugador completa la sèrie, pot elegir una casella com a pròpia i els altres jugadors han de completar els seus torns sense poder xafar-la, si el propietari no els dona permís.
Les variants
El disseny del “sambori” admet diverses formes.
Les més habituals inclouen caselles dobles (en xafar aquestes no cal botar a la pata coixa, sinó obrint les cames i tocant-les amb els peus simultàniament), una casella final o superior de forma arrodonida, anomenada “cel” (i que és la que donaria nom al joc), un doble itinerari d’anada i tornada en caselles aparellades (de vegades entre les dos files es deixa un espai anomenat “aigua” que és zona prohibida que no poden tocar ni peus ni tella), caselles predefinides com de “descans” on es poden ajuntar els peus durant el recorregut a bots, caselles més grans subdividides per una creu, on cal fer els bots en determinat ordre, etc.
Pel que fa a la tella, el més senzill és tornar-la a prendre cada vegada amb la mà, però el joc es complica en torns successius quan els jugadors acorden portar-la al dors de la mà, empenyent-la amb la punteta del peu, traslladar-la sobre la part superior d’aquest, o anar arrossegant-la davall de les sabates.
El joc es pot fer també per parelles, amb els ulls tancats, fent les tirades d’espatlles, amb un itinerari del caseller en forma de caragol, retrocedint des del darrer número fins al d’inici després d’haver arribat al final, i qualsevol altra possibilitat que els jugadors acorden des del començament, per tal de fer-lo més complicat i divertit.
Font: "Jugant al sambori", Jaume Cabedo i Carme Traver ("Cadafal", setembre, 2003)
