Primo de Rivera y Orbaneja, Miguel

Miguel Primo de Rivera, (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930), tercer Marquès d'Estella i setè de Sobremonte. President del govern espanyol en temps del rei Alfons XIII de Borbó, va instaurar una dictadura militar des de 1923 fins al 1930.

Carrera militar

Venia d'una família de militars il·lustres, en la qual havia destacat el seu oncle Fernando Primo de Rivera, marquès d'Estella (1831-1921), heroi de l'última guerra carlista, governador de Filipines i diverses vegades ministre de la Guerra. Va ingressar a l'exèrcit als 14 anys i va desenvolupar la major part de la seva carrera en destinacions colonials: Marroc, Cuba i Filipines (on va acompanyar el seu oncle) van ser els escenaris que li van permetre ascendre ràpidament per mèrits de guerra, de manera que el 1912 ja era general.

Tot i estar vinculat al grup de militars africanistes, va defensar l'abandó de les colònies nord-africanes, motiu pel qual va patir represàlies polítiques.

Des del 1919 va passar a destinacions peninsulars, que li van permetre posar-se en relació amb els aguts problemes socials i polítics de l'època: Va ser Capità General de València, de Madrid i de Barcelona. Des d'aquest últim lloc, al qual va accedir el 1922, es va veure confrontat als problemes d'ordre públic de la ciutat en l'època del terrorisme anarquista, del pistolerisme patronal, de l'auge del catalanisme, de la inestabilitat ministerial i de la descomposició del sistema de partits.

Com a reacció, Primo de Rivera va enarborar els seus ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris per fer un cop d'Estat el 13 de setembre de 1923, que suspengué la Constitució, dissolgué el Parlament i implantà una dictadura.

Directori militar

Amb la connivència del rei Alfons XIII i la aquiescència de bona part de la patronal, del clergat, de l'exèrcit i de les forces conservadores, Primo de Rivera encapçalà un directori militar que va concentrar tots els poders de l'Estat excloent als polítics professionals. Inicialment trobà una certa acceptació, en la mesura que venia a substituir un règim desprestigiat i en que prometia una dictadura transitòria inspirada en els ideals dels generacionistes de principis de segle (com Joaquín Costa), per tal de restaurar l'ordre i desarrelar la influència caciquil de la vida política. Fins i tot els socialistes mostraren envers ell una benèvola neutralitat. Tot i que formalment s'inspirà en el model feixista de Mussolini, la seva dictadura fou més moderada i conservadora.

Durant els anys del Directori Militar (1923-1926) va perseguir els anarquistes, el sindicat dels quals (CNT) fou declarat il·legal. Va liquidar la Mancomunitat de Catalunya, desterrà de la vida política els partits i institucions representatives (substituïdes per tecnòcrates conservadors, agrupats a partir de 1924 en la Unió Patriòtica), reforçà el proteccionisme estatal afavorint la indústria estatal i fomentà la construcció de grans obres públiques. Un dels seus èxits va consistir en consolidar la presència espanyola al Marroc mitjançant una victòria militar que va posar fi a anys de permanents guerres i dificultats, com el «Desastre d'Annual» de 1921, pel qual s'havien demanat responsabilitats als militars i al propi rei i que havia propiciat el cop d'Estat de 1923.

El desembarcament d'Alhucemas (1925) va formar part d'una operació combinada amb l'exèrcit francès per acabar amb la rebel·lió de les tribus de beduïns o berbers del Rif. Tot i que això contradeia les idees anteriors del dictador, fou un èxit tan significatiu que animà a Primo de Rivera a institucionalitzar la seua dictadura de manera duradora. El Directori Militar donà lloc a un Directori Civil (1926-1930) i es va reunir una Assemblea Nacional (1927) que elaborà un avantprojecte de Constitució (1929). Aquell simulacre de Parlament no democràtic, no obstant, va mostrar la diversitat de posicions polítiques que hi havia entre els seguidors de la dictadura, entre catòlics conservadors i corporativistes autoritaris atrets pel feixisme.

Campanya contra la dictadura

Dividits els primorriveristes i enrarides les relacions del dictador amb el rei, no van ser capaços d'afrontar l'auge de l'oposició, creixentment unida i mobilitzada davant l'amenaça de veure perpetuar-se el règim. Socialistes i republicans s'uniren en campanya contra la dictadura, que amenaçava amb arrossegar també la Monarquia que l'havia recolzat; estudiants, obrers i intelectuals es manifestaren en contra del règim; i els propis militars conspiraren contra Primo de Rivera.

Finalment, desautoritzat per alts càrrecs militars i pel rei, Primo de Rivera presentà la seva dimissió el 1930 i s'exilià a París, no sense haver recomanat a Alfons XIII alguns noms de militars que podrien succeir-li (incloent el del General Berenguer, que assumí la presidència). Dos mesos més tard, moria a Paris sumit en una gran decepció per les ingratituds rebudes. El seu fill gran, José Antonio Primo de Rivera entraria en la política poc després per, segons ell, reivindicar la memòria del seu pare.