Monestir de Poblet
El Reial Monestir de Poblet va ser fundat el 18 d'agost de 1150 quan Ramon Berenguer IV va donar a l'abadia de Fontfreda unes terres de la Conca de Barberà perquè hi establissin un monestir cistercenc. El 1153, un cop conquerits els últims reductes sarraïns de Catalunya (Prades i Siurana de Prades), dotze monjos van prendre possessió de les terres i van començar la construcció del monestir el 1166, sota la protecció del rei Alfons el Cast.
Aquest monarca va fer nombroses donacions per a les obres i fou una peça clau per al futur prometedor del monestir, fins al punt que va decidir ésser enterrat a Poblet i, a la seva mort, va lliurar al monestir la seva corona reial i les terres reials de Vinaròs i Palomera (Lleida).
El seu nét, Jaume I el Conqueridor, va continuar engrandint el monestir. El 1232 va revocar la seva decisió prèvia de ser enterrat a Sixena (Aragó) --lloc de sepultura del seu pare Pere el Catòlic-- i va optar per Poblet. Va morir quan viatjava des del regne de València cap al monestir per ingressar-hi com a monjo. El Libre dels feyts del Rey En Jacme, crònica del regnat del monarca, acaba amb aquestes paraules: E, a en tant, par alguns dies, com nós haguéssem en cor d'anar a Poblet, e de servir la Mare de Déu en aquell llogar de Poblet, e fóssim ja partits d'Algezira, e fóssim en València, en nós cresqué la malaltia: e plagué a Nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem.
En el seu testament, va lliurar al monestir cinc mil morabatins, la seua cinta d'or, vuit-cents kg en coberts de plata, pedres precioses i anells, i la seva capella oratòria personal. A més, va fer-li donació de moltes possessions, viles i castells, en part fruit de les seves conquestes.
Contingut
Donacions reials
Ponç de Copons, abat de Poblet entre el 1316 i el 1348, promou importants remodelacions al monestir i en aquest període es construeix el cimbori (anterior a 1339), les voltes de la nau del sud i les capelles orientades al nord de l'església. Han quedat traces d'aquelles transformacions amb la presència del seu emblema un copó.
El rei Pere el Cerimoniós va fer-hi sovintejades estades, el va protegir i enriquir i va concebre la idea de convertir-lo en símbol de la dinastia i del mateix estat. Amb aquesta intenció, el va fortificar, aixecant-hi muralles amb dotze torres de defensa i portals de fàcil protecció, i va tenir la ferma voluntat d'acabar definitivament les obres de construcció del cenobi. Va regalar la seva col·lecció de llibres d'història a la biblioteca del monestir, amb la condició que s'esculpís a la paret el seu escut amb les armes reials i un rètol que digués: Aquesta és la llibreria del rei En Pere III. Va decidir enterrar-s'hi i fer-ne el panteó oficial dels reis de la Corona d'Aragó, i va sol·licitar als millors escultors dels seus regnes que esculpissin les tombes, un projecte que va seguir personalment de prop durant tot el seu llarg regnat.
El seu fill Martí l'Humà també va residir sovint al monestir, fins al punt que s'hi va fer construir un edifici oficial, actualment conegut com Palau del Rei Martí, situat a l'entrada del recinte emmurallat, vora la monumental Porta Reial.
Els reis de la dinastia Trastàmara també van cedir privilegis a Poblet i van fer-li nombroses donacions. Així, el rei Ferran d'Antequera va visitar Poblet diverses vegades i va recordar-se'n en el seu testament. El seu fill, Alfons el Magnànim, va enviar des de Nàpols dos cofres amb ornaments per a l'església i va atorgar-li una assignació anual de cent florins d'or per a misses.
El rei Joan II féu enterrar el seu fill, Carles de Viana, a Poblet, així com les seves esposes. En quedar vidu per segona vegada, va donar al monestir cent sous anuals per celebrar una missa perpètua, i en el seu propi fastuós enterrament, es van haver d'empenyorar les seves pròpies joies.
Fou l'última sepultura reial a Poblet, ja que el seu successor, Ferran el Catòlic, ja no està enterrat al monestir. Tot i això, el Rei Catòlic fou un gran benefactor del monestir i, el 1509, li féu donació perpètua del Santuari del Tallat com a priorat.
Panteó de la noblesa catalana
Al llarg dels segles, Poblet fou un important nucli de poder temporal, protegit tant pels reis de la Corona d'Aragó com pels nobles catalans, que actuà com a autèntic castell protector de la zona i com a potent senyor feudal fins la fi de l'Antic Règim. Exageradament, però també significativament, es deia que el seu abat podia desplaçar-se des dels Pirineus fins a València sense sortir dels propis dominis.
En efecte, gràcies a les donacions de reis i nobles, el cenobi va arribar a tenir, en el seu moment de màxima esplendor (segles XIV i XV), jurisdicció sobre set baronies i setanta pobles, i facultat per nomenar batlles d'una desena de viles. A més, Poblet va arribar a tenir una certa influència i pes polític, destacant-se el abats Juan Payo Coello i Francesc Oliver de Boteller, els quals foren presidents de la Generalitat als segles XV i XVI. Poblet també fou un focus de cultura, amb una rica biblioteca, engrandida pels monarques i pels Cardona (Pere Antoni d'Aragó), i un escriptori per a la còpia de llibres. D'entre els volums que van sortir d'aquest escriptori destaca el manuscrit més antic dels conservats de la Crònica de Jaume I, fet copiar per l'abat Copons el 1343.
El 1809 el monestir fou saquejat pels francesos i el 1811 confiscat, però el 1813 els monjos s'hi va poder reinstal·lar.
Destrucció i abandonament
Durant el Trienni Liberal (1820-1823), el suport de l'Església al vell ordre absolutista va portar al saqueig del temple, que va quedar considerablement danyat, i es van cremar els altars, el cor del segle XVI, l'orgue, les sagristies, l'aixovar sagrat, les imatges i els bancs de fusta; les tombes reials, en canvi, es van respectar. El Palau de l'Abat Copons i les granges dependents del monestir foren saquejades. Tanmateix, el govern liberal va exceptuar Poblet de la desamortització.
La fi del duríssim període absolutista que va seguir al Trienni i l'inici de la Primera Guerra Carlina, el 1834, va portar a nous atacs als béns de l'Església, que havia pres partit en bloc pels carlins. Poblet no fou una excepció. El 1835 es produí l'exclaustració dels 70 monjos que llavors hi havia, que fou seguit per la desamortització de tots els seus béns, fet que comportà el saqueig total del monestir, literàriament interpretat més tard per Àngel Guimerà en un cèlebre poema. Aquest cop, però, els saquejadors van buscar els tresors que creien amagats pels monjos al monestir i, finalment, van trencar les parets laterals dels sarcòfags a la recerca de les suposades joies reials. D'aquesta manera van quedar escampades pel terra de l'església les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós, Joan I i les esposes d'aquests últims. Altres tombes també van ser obertes, però els cossos no van ser extrets dels sarcòfags.
Fins dos anys més tard (1837) no fou concedit permís al rector de l'Espluga de Francolí, Antoni Serret, per recollir les restes escampades dels monarques catalans. Ell i els seus col·laboradors les van embolicar i les van traslladar en carro fins a l'església de l'Espluga, on es guardaren juntament amb les d'una vintena més de membres de la casa reial d'Aragó.
El 1841, davant l'espoli i saqueig imparable de Poblet, principalment per la gent dels pobles del voltant, Josep Criviller i Mn. Serret van rescatar els cossos que encara descansaven a les tombes, entre els quals els d'Alfons el Cast i Ferran d'Antequera.
L'ajuntament de l'Espluga de Francolí va decidir col·locar les restes en caixes; les de Jaume I foren dipositades en una caixa de fusta de noguera i la resta en set caixes de pi. La ciutat de València va intentar aconseguir la custòdia de les despulles de Jaume I, però el 1843 van ser traslladades a la catedral de Tarragona, on es construí un monument funerari per al Conqueridor. El monestir fou saquejat a consciència, convertit en pedrera dels pobles pròxims i a mercè de qualsevol que s'hi acostés.
Recuperació cultural
La Comissió de Monuments de la Província de Tarragona, a la competència de la qual fou lliurat definitivament el 1857 lluità aferrissadament per la conservació de Poblet, amb migradíssims mitjans i encarant les ànsies de rapinya (emparades pel funcionariat local i pel mateix governador civil). La situació arribà, durant les dècades següents, fins a la concessió de llicències per a recerca de suposats tresors amagats pels monjos, facilitades per les llegendes que corrien, que tenien l'origen en el fabulós esplendor antic del cenobi; llicències que encara es van haver d'enfrontar el 1927. Els governs espanyols es van mostrar greument negligents amb la protecció del monument, a diferència del que es va fer amb altres panteons reials castellans. De fet, Poblet no va ser reconegut com a monument nacional fins a 1921, després de la visita del Rei Alfons XIII, qui referint-se a l'estat de conservació del monestir declarà que era "una vergonya nacional" i es va comprometre a promoure la seva restauració.
Poblet va viure en aquesta situació de protecció incerta durant gairebé un segle, amb obres de consolidació i poc més. Però el clam pel redreç d'aquest estat de coses, com a símbol històric i nacional que era el cenobi, va ser creixent entre una part de la intel·lectualitat, fins que el 1930 començà la restauració en ferm amb el patrocini del Patronat de Poblet, presidit per Eduard Toda i Güell, autèntica ànima de la recuperació del monestir. El 1935 van tornar a Poblet les suposades restes mortals del príncep Carles de Viana. El 1940, després de llargues negociacions interrompudes per la Guerra civil, s'hi va reinstal·lar una comunitat de monjos cistercencs, els primers des de feia 105 anys. El 1945 es creà la Germandat de Poblet i, finalment, les despulles de Jaume el Conqueridor i dels altres monarques van retornar-hi el 4 de juny de 1952, després de la restauració dels sepulcres efectuada per Frederic Marès sota patrocini del govern espanyol.
La dictadura franquista va explotar aquesta restauració, fins al punt que el mateix Franco va presidir la cerimònia de retorn de les despulles reials, i va atreure per això l'atenció dels grups de la resistència antifeixista, que van intentar infructuosament emparar-se de les despulles de Jaume I amb la intenció de dipositar-les al monestir nord-català de Sant Miquel de Cuixà com a protesta.
