Les mesures tradicionals
A l’Edat Mitjana es van desenvolupar a nivell regional unitats de mesura necessàries per a la vida diària i les seues tasques, aquestes depenien d’una convenció que tot sovint variava d’una comunitat a una altra o entre regions, fins i tot dins del propi país. Cada regió desenvolupava les seves pròpies unitats d’acord amb costums, tradicions o feines que solien fer diàriament o com a base de l’economia. El cas més clar és l’agricultura o els desplaçaments.
Les mesures de capacitat per a sòlids es basaren en l’ús de recipients de mides fixes i que s’acceptaven en fer el mesuratge de volum. Per al vi i la llet també depenien dels tipus de recipients emprats, que variaven localment, com ara el càntir o la càrrega. Les mesures de pes anaren sempre lligades al principi de la balança i, conseqüentment, a l’ús de pesals per la referència. Cal destacar que l’ús de balances va donar des de molt antic una imatge palpable del concepte d’equitat i de justícia.
Quant a les mesures de superfície, se’n pot fer una classificació bàsica d’acord amb aquests tres conceptes: geomètric, de treball agrícola i de sembradura. Les mesures de superfície geomètriques eren les mesures fetes emprant mides amb patrons (per tant, de longitud): canes, vares, destres, peus, passos, etc. Però la mesura de superfície més bàsica segons el treball agrícola era el jornal. Aquest es defineix com l’extensió de terra que es podia treballar en un dia, que depenia del tipus d’agent treballador i de la classe d’activitat a realitzar-hi. També es podia mesurar la superfície segons la sembradura (quantitat de gra sembrat). sembrar amb una faneca de gra.
Cada poble, cada zona, van anar forjant, any rere any, un peculiar sistema de pesar, amidar i mesurar i, malgrat els problemes que derivaven d’aquestes variacions entre regions o pobles, els sistemes locals de mesura es mantenien. Potser, aquesta era una manera de tenir la seguretat que la comunitat estava d’acord i tothom coneixia la referència, cosa que devia estalviar més d’una baralla.
En el temps anterior al metre i als seus múltiples i divisions, les mesures de longitud es basaven, com la resta, en activitats humanes que les requerien. D’aquesta manera sorgien naturalment unitats més petites i més grans, depenent de a què estesin referides. En aquest sentit, podem distingir entre les mides antropomètriques, les mides fetes amb patrons i les mides anomenades itineràries.
Quant a les mides antropològiques es basen en les distàncies del cos humà, fonamentalment entre el peu, el colze, la braça, el dit, etc. En algunes ocasions, aquestes mides, originalment preses sense gaire rigor, van ser acotades localment per tal d’accentuar la precisió.
La vara era la mida que s’usava al País Valencià i a la Catalunya Occidental. La valenciana fou creada per Jaume l el Conqueridor el 1238 a València, i esdevingué així la mida fonamental del País Valencià. A les botigues de roba i merceria s’usava un regle de fusta de mitja vara. Quant a les mides itineràries, les més conegudes eren la llegua, l’hora de camí i la milla marina o nus.
La llegua podia variar depenent del territori. Trobem, per exemple, la llegua antiga, la llegua jurídica o la llegua marina. Cal destacar que aquesta última tenia un valor basat en la longitud del meridià terrestre i per tant és una mida comuna a tots els països. La milla marina era emprada en navegació i valia un terç de la llegua marina actual. És una mida molt antiga que Ramon Llull esmenta a l’ ”Arbre de la Ciència”.
L’hora de camí era una mida itinerària igual a la distància que es podia caminar en 1 hora. Evidentment, i encara ara, es parlava de 1/2 hora de camí, 1/4 d’hora de camí etc., especialment per a indicar distancies entre poblacions o llocs. És una mida variable que depèn de la marxa del terreny, etc. Els valors de l’hora de camí oscil•laven entre 3,5 i 5 km, segons els llocs.
