Les boles
Les boles, bales o "caniques" son el joc infantil per excel·lència. No coneix èpoques ni fronteres, els primers antecedents de què es té notícia es remunten a l'antic Egipte i la Roma precristiana. Hi ha una autèntica cultura infantil entorn a aquest joc. Una cultura que, d'altra banda, no sempre ha complementat els estudis escolars, és més, en moltes ocasions ha estat el substitut ideal dels deures. No obstant això, com a tal cultura que és, posseeix, en les diferents comunitats que l'han adoptat, noms i característiques genuïnes per descriure les boles segons el tipus i la mida.
Potser gran part de l'èxit d'aquest joc es deu a la simplicitat dels materials requerits, ja que només són necessàries algunes boles petites o bales, ja siguin metàl•liques, de ceràmica, de vidre, de plàstic o fins i tot de marbre, per citar alguns exemples . Els xavals solien tenir bastants bales, bé perquè les compraven, les guanyaven o les aconseguien de diverses formes, així abundaven les de ferro, que es treien de coixinets vells obtinguts pels més complicats mètodes. Tots solien tenir una bola favorita que utilitzaven per jugar, però si perdien mai lliuraven aquesta, sinó una altra qualsevol. Les bales s'empraven també com a moneda de pagament en altres jocs, com en les trompes.
A més, és indispensable una bona dosi d'enginy en la mesura que el jugador s'ha d'adaptar sempre a l'entorn escollit per al joc. I per tant, haurà adequar l'objectiu, les regles i el grau de dificultat en funció d'això. Hi ha gran varietat de modalitats però podem observar trets comuns en els objectius de totes elles. Es tracta d'un joc de punteria i precisió, l'objectiu inicial sempre és encertar el blanc escollit, impulsant per a això la bala amb el dit polze amb un cop sec i precís. En cap cas s'admet l'arrossegament o acompanyament com a tècnica per llançar la bala. Entre les múltiples modalitats de joc podem destacar algunes més populars.
El bombarder
És una variant fàcil i entretinguda, destinada als més menuts. Es traça un cercle d'uns trenta cm a terra i cada un dels participants col·loca igual nombre de bales al centre (dos, tres, quatre ...). Es sortegen els torns de sortida i s'inicia el joc amb l'objectiu de bombardejar les boles agrupades en el cercle. Les boles que salten fora del cercle en rebre l'impacte passaran a ser propietat del jugador que ha llançat en aquesta tirada. El joc acaba quan el cercle queda buit.
El cercle
És el més conegut i possiblement el més antic dels jocs de bales. Existeixen bastants variants, però el mètode bàsic utilitzat consisteix a traçar dos cercles: un per determinar la posició del llançador i un altre a on es troben les bales (igual quantitat per cada participant). Cada jugador tira una bala amb la intenció d'encertar a alguna de les de l'interior del cercle. Si ho aconsegueix, és seua. Els jugadors més experimentats prefereixen seguir tirant mentre encerten en el tir, sempre amb la mateixa bola i des del punt on va quedar després d'impactar amb l'altra. Una altra opció, més equitativa per als principiants, consisteix a assignar un tiratge a cada jugador.
El túnel
Consisteix en introduir la bala des d'una distància determinada en un forat o túnel. Poden participar tants jugadors com es vullga . Les partides es poden jugar per un espai de temps prèviament acordat o per nombre de bales a llançar. Així mateix, pot haver un túnel o més de diferent grandària d'entrada i, conseqüentment, de diferent puntuació. Tot dependrà de l'enginy dels jugadors. Una simple caixa de sabates permet retallar fins a quatre o cinc forats de diferent mesura. Així de fàcil.
El triangle
Els jugadors se situen a uns deu metres del triangle i tiren la seua bala, el que quede més a prop del triangle comença, el següent més proper serà el segon ...d'aquesta forma s'estableix l'ordre de tirada a la partida. Cada jugador tira un cop en cada torn, començant en la línia marcada a deu metres i continuant en la posició en què va quedar la bala, en el següent torn. L'objectiu és, una vegada que es troba a prop del triangle, realitzar un tir de precisió, per aconseguir treure una bala del triangle. Si treu la bala el jugador se la queda i si la llançada va quedar fora del triangle, es pot tornar a tirar en el següent torn, però si va quedar dins del triangle no es pot seguir jugant la partida, un altre jugador podrà treure amb la seua i quedar-se-la. El joc acaba quan tots els jugadors han perdut, (a causa que la seua bala va quedar dins del triangle), o quan s'acaben les bales dins del triangle.
Carreres
Es marca una trajecte a terra, assenyalant una línia d’eixida i una d’arribada. Cada participant situa la seua bala en la línia de sortida.Per torns cada jugador impulsa la seua bala per fer-la avançar en el circuït. Quan un jugador treu la seua bala fora del circuït, resta dos torns sense tirar. Si un jugador surt tres vegades del circuït, ha de tornar a començar. Quan el jugador colpeja una bala del contrari, disposa d'un llançament extra. Guanya el primer que arriba a la línia d'arribada.
El guà
El nombre de jugadors no és fix, com a mínim fan falta dos, però poden jugar molts més, encara que el normal és entre tres i cinc. Per començar cal fer un guà (posssiblement en el seu origen, un "gual"), un petit forat de forma semiesfèrica practicat a terra, amb una profunditat d’uns quatre centímetres (normalment fets d'altres dies, però si no, preparats en un moment). A una distància d'uns tres o quatre metres es traçava una ratlla.
En començar el joc els participants llançaven la seua bala des del punt del forat a la ratlla per determinar l'ordre de participació. Començava el que més a prop havia quedat de la ratlla, que a més posava les condicions.
Des d'aquest moment els jugadors llançaven les seves boles intentant introduir-les al guà. A mesura que l'anaven aconseguint tiraven a donar a les bales dels altres. Entre la bola que tirava i la que colpejava havien de quedar sempre unes distàncies determinades: dit, quarta, peu, bola i carambola o quiriscola (tres peus), després d'això calia ficar guà de nou. S'eliminava així el rival, que havia de pagar una bala. El joc seguia fins que quedava un sol jugador.
El joc admetia diverses variants, així podia jugar-se "a matar", en aquest cas no calia ficar guà ni donar dit, quarta ..., n'hi havia prou amb colpejar la bola del rival. Una altra variant practicada en ocasions era jugar "a treure". Es traçava un rectangle o cercle on cada participant dipositava una bola; després de determinar l'ordre, tirant a ratlla, com en el cas anterior, es llançava contra les boles dipositades, guanyant-se les que s'aconseguien treure de la zona.
