Les trompes
La trompa és una joguina consistent en una peça ovoïdal de fusta acompanyada d'una corda. Enrotllant la corda al voltant de la trompa i tirant violentament d'un dels seus extrems al mateix temps que es llança el conjunt contra el terra, s'aconsegueix que la trompa rote sobre la seua punta, i es manté dreta i girant a terra. Al llarg de la història el seu ús ha anat variant des simple joc de xiquets fins instrument per a pràctiques d'endevinació.
Ha estat un dels jocs tradicionals més populars i estesos a Llatinoamèrica, Japó i Europa, encara que ha estat substituït gradualment pels jocs de nova generació. No obstant això, gràcies a l'aparició d'altres nous tipus de trompes o baldufes encara té certa vigència en el mercat i s'ha desenvolupat tota una plataforma al voltant que desenvolupa des dels trucs clàssics fins elaborats estils lliures de competició.
Base física i disseny
Tradicionalment les trompes han estat construïdes amb fustes dures (arç, taronger, alzina, boix o faig) per tal que fossin molt resistents per suportar els cops que rebessin dels seus "adversaris". encara que també s'han trobat en civilitzacions antigues, com a Troia, exemplars fets amb argila, fruites seques o nous de palma. Avui s'han massificat i per a la seua fabricació s'utilitzen diferents tipus de fustes i materials sintètics com plàstics, fibra de carboni, neoprè i altres polímers.
Els artesans solien tenir oficis relacionats amb la fusta com fusters, fabricants de mobles i fins i tot de taüts. També eren fabricades pels propis xiquets, amb fusta de faig o alzina, que tallaven toscament i posant-les finalment un clau de ferro sense cap com a punta.
El disseny de la trompa ha variat enormement al llarg de la història. De manera tradicional tenen forma cònica i són massisses, però es poden trobar diverses característiques segons la regió. Tot i les particularitats existents, el més essencial en el disseny de la trompa és que la seua forma siga l'adequada per propiciar l'efecte giroscòpic.
Es considera que la trompa pròpiament dita mesura al voltant d'uns sis centímetres d'alt, per uns quatre centímetres de ràdio en el seu diàmetre major. No obstant això aquesta mida sol variar fàcilment. Les trompes alemanyes més gruixudes tenen a vegades quasi cinc polzades de diàmetre.
Cal esmentar també que aquelles trompes que no tenen la incisió entre la punta i el cos per començar a enrotllar la corda (en general destinades a jugadors menors de set anys) presenten una escletxa amb el mateix objectiu en el cos de la fusta.
El cos de la trompa acaba en una punta metàl•lica sobre la qual es donarà suport en el joc. D'aquesta forma la trompa quedarà de peu sobre la mateixa, una cosa impensable sense l'efecte giroscòpic que provoca. Les trompes amb punta molt curta i amb un piconet superior s’anomenen “capones”, les de clau molt punxegut “barranques”, les de cap aplatat “petaques” i les de tamany més xicotet “pericanes”. N’hi ha trompes de major tamany que no tenen la part superior de mitja esfera sinó amb una forma cilíndrica i que se coneixen com a “trompellots”.
Ornamentació
El fet de la preferència pel color roig en la decoració i en el cordell i que molts dels jocs col•lectius se juguen traçant un cercle s’atribueix a ritus de tipus solars en l’origen del joc i a pràctiques endevinatòries. Hui en dia es poden trobar trompes amb llums i altres produeixen en girar sons musicals, i malgrat que els nous materials no permeten la facilitat de pintar damunt d'ells es poden obtenir de múltiples colors i amb diferents dibuixos.
Cal fer especial esment a les marques realitzades en el cos. Aquestes recorren el perímetre de la trompa de forma paral•lela unes de les altres. Normalment de poca profunditat, no fan sinó complir una funció decorativa, però, en alguns tipus de trompes com aquelles que no tenen punta, la funció és subjectar el cordell enrotllat perquè no rellisqui sobre la superfície.
Llançament
En el cas de tenir un trompa que no té punta, el més comú és que a la zona de major diàmetre es trobe una profunda escletxa, en la qual s'embolica la totalitat del cordell banda sobre banda.
En el moment previ al llançament se subjecta el cos de la trompa al palmell de la mà i s'agafa l'extrem del cordell entre els dits índex (o anular) i el dit cor amb força perquè no s'escapi al llançar-la podent ser de ajuda lligar a l'extrem de la corda un tros de fusta, una volandera, un clip, o el més comú antigament, una moneda mitjana amb forat al mig. Just abans de llançar es col•loca el dit índex a la part superior i el polze a la punta.
Finalment es llança la trompa i es tira cap enrere del cordell. Aquest llançament es pot fer totalment de peu o amb el cos acatxat, el que redueix l'impacte contra el terra. De la mateixa manera es pot fer amb la punta mirant cap avall i imprimint un moviment horitzontal de gir amb el braç o amb la punta mirant cap amunt amb una sacsejada vertical cap avall de gir amb el braç.
En tirar cap enrere del cordell s'imprimeix una empenta angular que es tradueix en un moment cinètic que fa que la trompa produïsca una rotació ràpida al voltant del seu eix de simetria. Finalment la punta o pua impacta contra el terra i, gràcies a l'efecte giroscòpic que produeix la rotació de la trompa, s'inicia el moviment oscil•lant característic sobre el sòl.
Jocs
Una vegada que s'ha desenvolupat la tècnica de fer-la girar es poden realitzar diversos jocs que resulten vistosos i augmenten la dificultat. Aquests poden realitzar-se individualment i altres poden necessitar més d'una persona. En aquests darrers el més comú és jugar dins d'un cercle al qual també se'l coneix com "troia". Aquí s'exposen alguns dels més tradicionals i significatius.
Individuals
Pont o telefèric: S’agafen amb una mà els dos extrems del cordell i s'estira. Al rail que es forma es fa ballar la trompa. A l'aixecar una de les dues mans es pot inclinar el cordell de tal manera que la trompa es desplace.
Fer-la ballar a la mà: Es pot fer mentre la trompa està girant fent que balle al palmell, o recollir-la amb el dit índex, en aquest cas es diu "copeta". Una altra manera és donar-li un precís cop i fer que salte al palmell de la mà.
Pic a l'aire: consisteix a llançar la trompa i abans que haja tocat el sòl i a la corda s'hagen desfet els nusos s’atrau cap a la mà, buscant que la trompa quede allí girant.
Lliscament: Mentre que la trompa gira, amb l'ajuda del cordell es tracta de traslladar-la d'un lloc a un altre.
Llançament: Mentre la trompa gira a terra s'embolica el cordell suaument sobre la seua punta i es tira cap amunt. La trompa salta i ha de caure girant de nou, ja sigui a terra o a la mà.
Col•lectius
Treure objectes: Es forma una circumferència a terra, i cada jugador col•loca al centre una bola, un altra trompa, o més usualment, una moneda, i després de preparar cadascú la seua trompa es recull a la mà i es procura llançar contra una de les monedes per treure-la del cercle, repetint l'operació mentre la trompa gire. Si ho aconsegueix s’emporta la moneda. Si la trompa deixa de girar, entra un altre jugador.
Treure trompes: Es marca un cercle a terra i els participants han de llençar la seua trompa fent que queden girant dins del cercle. La trompa que acabe sortint del cercle a causa dels impactes de la resta perdrà el joc.
Rotgle: Al centre del rotgle que se marca a terra, se col•loca una trompa, de vegades la primera que ha eixit en el joc anterior i contra la qual se tiren ballant les altres trompes per tal de trencar-la. Aquell jugador que falle el tir i no aconseguisca donar-li el cop substituirà amb la seua trompa la que es troba a terra. Una forma més difícil es que un dels participants ha de llençar la seua trompa tenint que quedar girant dins del cercle. La resta de jugadors ha de tractar de clavar-li cop a aquesta trompa. Quan la trompa acaba de girar ha de quedar fora del cercle perquè el jugador la agarre. Si no és així passa a ser una altra vegada trompa "víctima" i només podrà sortir amb els cops o xocs dels altres.
“Peixcà i panxó”: Am la punta de la trompa se marquen al terra un parell de ratlles amb una separació de dos o tres metres de distància. Els jugadors van tirant una moneda des de la primera ratlla i segons on arriba s’estableix el torn per al joc, que comença col•locant les monedes en fila sobre la ratlla més propera.
Segons els toca els jugadors van llançant la trompa contra una de les monedes, fent-la avançar cap a la ratlla de davant. Este cop, fet normalment de costat, s’anomena “peixcà”. A continuació, i si la trompa continua girant el jugador intenta agarrar-la amb la mà i tornar a llançar-la contra la moneda perquè esta done un altre bot, i així tantes vegades com pot mentre la trompa gira. Quan ja comença a detindre’s el jugador pot agarrar-la i llançar-la contra la moneda pegant amb el cos de fusta, en un cop anomenat “panxó”. El jugador que per torn de llançaments o en una tirada seguida aconsegueix ser el primer en fer saltar la moneda darrere de la segona ratlla, guanya la partida.
