La garrofa

La garrofa és el fruit del garrofer (Ceratonia siliqua), un arbre dioic de la família de les lleguminoses, propi del litoral ja que amb temperatures per sota dels cinc graus sota zero es mor.

Descripció

El garrofer és originari de la zona mediterrània d'Europa. però es cultiva també en altres zones càlides. També és un arbre que no necessita molta aigua per créixer ni per viure normalment. L’arbre arriba als quinze metres d'alçada, és de fullatge perenne. Té fulles pinnades de color verd fosc i flors menudes, vermelles i apètales.

El seu fruit, la garrofa, és una beina coriàcia de color castany fosc, quasi negre, que conté una polpa gomosa de sabor dolç i agradable que envolta les llavors. Les beines són comestibles i es fan servir com a farratge. Normalment maduren entre finals d'agost i principis de setembre. Les llavors són de forma oval aplanada, de color marró i n'hi ha de 15 a 20 per garrova. Altres espècies d'arbres Neotropicals també reben el nom de garrofer, possiblement per tenir beines coriàcies: hymenaeos courbaril L. a Colòmbia, Prosopis sp. a l'Argentina i Prosopis pallida al Perú, les últimes pertanyen a la subfamília de les cesalpinóideas.

Usos

Es fan servir els fruits: polpa seca i llavors. Es recull quan els fruits arriben a la maduresa. La polpa es pot prendre en cocció amb aigua, llet, o en puré. Amb la garrofa, és possible preparar un succedani de la xocolata anomenat carob, molt utilitzat en aliments dietètics. Les llavors o garrofins s'usen per fabricar additius alimentaris com ara la farina de garrofí que s'utilitza com a espessant. Els turcs feien sorbets barrejant la farina de garrofí amb regalèssia i els egipcis confitaven amb el garrofí el tamarinde i el mirabolà.

La llavor de la garrofa era utilitzada antigament com a unitat de mesura per la suposada uniformitat de massa que tenien entre elles. Del seu nom grec, κεράτιον (Keration), ve el nom de la unitat de massa quirat o carat, que és utilitzada àmpliament en joieria. L'ús de la fusta de garrofer varia segons les espècies i regions però, en general, s'utilitza per a combustible i infraestructura rural, i és notable la demanda que existeix per fusteria i fins artesanals.

Principis actius: Polpa (farina de garrofa): Sucres (20-30%): glucosa, sacarosa, fructosa, pectina, proteïnes, greixos, àcid benzoic i àcid fòrmic, mucílag, tanins. Llavors (goma de garrofí): galactomananas (90%)

Indicacions: La farina extreta de la polpa és astringent, antidiarreica. El fruit verd s'ha utilitzat popularment com a antifúngic. La goma, per la seua riquesa en galactomananas té un efecte segrestant (forma un gel viscós que retarda l'absorció de lípids i glúcids), un efecte voluminitzant (augmenta la repleció de l'estómac i prolonga la sensació de sacietat) i un efecte laxant emolient, per el mucílag. Farina: diarrees, gastritis, ulcus gastroduodenal, vòmits infantils. Goma: laxant i coadjuvant en tractaments de sobrepès, diabetis i hiperlipèmies, prevenció de la arteriosclerosis.

Contraindicat amb obstrucció intestinal, ili, estenosi esofàgica pilòrica o intestinal. En reduir l'assimilació intestinal de glúcids, s’ha de tenir en compte la necessitat de reajustar les dosis d'insulina, en els pacients amb diabetis insulinodependent. Cal tenir en compte que també es pot reduir l'absorció intestinal d'altres medicacions com la penicil•lina o les sals de liti.