L'estornell
Característiques
Té el plomatge generalment fosc amb reflexes iridescents i tacat de blanc. El bec és punxegut i fort. És probablement un dels ocells més familiars de les regions temperades, amb el seu cos plenet, les ales curtes, triangulars i punxegudes, amb cua curta i quadrada. L'adult és negre i brillant amb reflexes verds a l'estiu; a l'hivern, el seu plomatge és similar però amb taquetes blanques a l'esquena i el ventre. Bec cònic, llarg, fi i punxegut, groc viu, potes llargues i fines de color marró rosat, ulls marrons foscos. Presenta un discret dimorfisme sexual: la femella és menys brillant, però presenta més taques al ventre. Els nadons són de color marró mat al seu primer hivern.
La seua talla està entre els 30 i els 40 centímetres aproximadament i el pes dels adults oscil•la entre els 60 i els 100 grams. És molt fàcil de confondre amb l'estornell negre (Sturnus unicolor) que, com el seu nom indica, té menys taques a les seves plomes.
De lluny també és pot confondre amb la merla, que és negra i d'una mida semblant (lleugerament més gran). Es distingeixen fàcilment per la cua i les ales més llargues de la merla, que també fan que puga volar amb un altre aire.
Costums
Difereix d'altres ocells de color marró gris per la seua manera de caminar erecta i com d'ànec, fent saltets. El seu vol és enèrgic i directe, gràcies a les seues ales i cues curtes. A l'hivern forma grans estols -a vegades de milers d'exemplars- que es mouen de forma sincronitzada com si es tractés d'un sol individu. Realment és un espectacle que impressiona de veure i sentir, quan surten de cop després d'amagar-se entre arbredes o canyissars.
És sedentari a Europa del Sud i a l'Oest, però les poblacions nòrdiques i orientals emigren a l'hivern fins a aquestes regions, i inclús més lluny cap al sud, fins arribar al perímetre mediterrani, entre l’octubre i l’abril. Aquesta espècie és adaptable i omnívora, sent considerada como a perjudicial, fins i tot una plaga, en molts dels països on s'ha introduït.
El seus xiulets característics els identifiquen amb facilitat. Tenen un ampli repertori de cants i poden aprendre a imitar sons del seu entorn.
Reproducció i alimentació
El fet de ser tant abundant en certs territoris i ser agressiu, ha perjudicat les espècies autòctones per la competició per trobar llocs per la nidificació.
A la primavera s'aparellen per a criar, buscant per a fer niu a les teulades. Prefereixen les cases abandonades, però també resulten afectats els habitatges ocupats. Aixequen les teules i expulsen als pardals menys forts, com els teuladins o "vileros". Només es fica dins dels grans nuclis urbans quan s'aplega a dormir i ho fa a les branques dels arbres a jardins i alberedes, sobretot a partir del mes de juny, quan els polls han sortit del niu.
L'estornell vulgar és un ocell gregari, que s'alimenta d’insectes i cucs a l’estiu i de fruits quan no troba animals petits. Es reuneixen en grans estols tant a l’hora de menjar com per al repòs nocturn. Aquestes concentracions poden devastar alguns cultius, sobretot oliveres i altres fruiters i per altra part, poden degradar amb els seus residus orgànics els espais urbans on s’arreceren per passar la nit, a més de produir un girigall considerable, molest pels veïns propers. Un estol d'estornells vulgars nombrós pot malmetre tota la producció d'un arbre fruiter en un sol dia. El risc es dóna en el moment que la fruita és madura.
La seva inclinació pels fruits (cireres, raïm, olives) fa que siga poc apreciat pels llauradors de l’Europa occidental i mediterrània, però, en canvi, és molt apreciat pels de l'Europa de l'Est perque essencialment és insectívor.
Aspectes negatius
Com a curiositat es pot dir que encara que actualment es puguen considerar uns 200 milions d'estornells vulgars a Amèrica del Nord, són tots descendents d'una seixentena deixats anar al Central Park de Nova York, per Eugene Shieffelin, pertanyent a una societat d'aclimatació, que tractava d'introduir a aquest país totes les espècies d'aus esmentades a les obres de William Shakespeare.
S'han multiplicat tant ràpidament que, un segle després de la seua introducció, han contribuït a la decadència de certes espècies. S’hi troben ara a tot Amèrica del Nord, fins a Alaska, arribant al nivell de superpoblació. L’estornell és allà molt preuat pels caçadors que el consumeixen en paté i és molt fàcil de caçar perquè disparant a un estol en cauen desenes.
A Austràlia occidental, que encara no ha estat envaïda pels estornells, el govern paga als caçadors de plena dedicació per matar els que hi arriben.
