L'aladre

Arada o aladre és un arreu o eina utilitzada per a llaurar la terra mitjançant la tasca d'obrir-hi solcs longitudinals, amb l'ajuda de la força humana, de bous o de cavalleries.

Evolució de l'arada

L'arada romana, o tradicional, estava composta per una part davantera que era la que estirava l'animal, anomenada timó o espigó, peça llarguera rodona que estava enllaçada amb la cameta (tros de fusta que evita la brutícia al joc de l’aladre), i aquesta s'unia amb la base de l'arada (la rella) mitjançant una telera per aproximadament la meitat de la cameta i per la punta amb el dental. La rella era la part que servia per llaurar, enfonsant-se a dintre la terra, tot i que no seria de ferro fins al segle IX, en que ho faria amb difusió per tota Europa Occidental, i a partir d'aleshores en milloraria la tècnica.

A l'època del Baix Imperi, es començaria a emprar l'orelló, que ho podríem comparar com una "petita rella lateral", que ajudaria a remoure millor la terra estalviant el nombre de llaurades necessàries per preparar-la. Finalment, l'esteva o mànec servia al llaurador per dominar l'arada, havent de fer força cap amunt per enfonsar la rella.

Fins a la revolució industrial

Les primeres arades eren fetes completament amb fusta que no s'ha conservat i per tant no es pot determinar la cronologia d'aparició. Possiblement en el Neolític les arades tenien tracció humana. A partir del sisè mil•leni abans de Crist la domesticació de bous va permetre comptar amb la força de tracció necessària per llaurar amb arada. Sociològicament, l'aparició de l'arada implicà l'entrada masculina dins l'agricultura, ja que el treball agrícola amb aixada era femení, mentre que la ramaderia era una ocupació predominantment masculina. També va permetre conrear superfícies més grans ja que el rendiment de treball amb arada es molt superior entre altres coses per l'ús de tracció al davant.

Els testimonis pictòrics permeten saber que 5000 anys abans del present ja s'utilitzava l'arada a Egipte i Pròxim Orient. Al País Valencià en època ibèrica del segle IV a.C ja apareixen testimonis d'ofrenes votives amb arades miniaturitzades (Covalta, a la Vall d'Albaida) . Les primeres arades eren només de fusta i de la qual partien dues branques una de les quals servia de rella i l'altra d'esteva.

El següent pas va ser recobrir la rella de bronze. Però el gran avanç va ser quan quan aquesta es va fabricar de ferro i va esdevenir independent de la resta de parts de l'arada cosa que la feia més eficaç i resistent. Aquesta eina coneguda com “arada romana”, però ja utilitzada pels grecs, es va estendre per tot l'imperi romà. Els celtes contemporàniament a l'arada romana utilitzaven una arada amb pala que girava la terra; també en època romana existia la caruca o xaruga que era una arada dissimètrica amb una pala lateral. Ambdues servien per treballar a les terres més compactes del centre i nord d'Europa.

A partir de la revolució industrial

Les innovacions en l'arada fins la revolució industrial, o fins ben entrat el segle XX a moltes zones europees, van ser minses; amb tot es va substituir molt sovint els bous per cavalls o mules. Aquest es subjectaven a l’aladre amb un forcat, ferramenta formada per dos puntes corbades, de secció rodona, que conformen un espai on se situa l’atzembla. El forcat porta als extrems davanters tres forats verticals per on passen els tellols i les clavilles de fusta que serveixen per lligar les colleres de l’animal als timons. També s’acostumaven a posar unes xicotetes argolles per passar els ramals de conducció que subjectava el llaurador.

Va ser a Anglaterra i els Estats Units on les innovacions tecnològiques es van aplicar a l'agricultura mitjançant l’ús de l’acer en la fabricació de les arades. Va ser el ferrer John Deere, en la dècada dels anys 30 del segle XIX, el primer en fer-ho. L'altre pas va ser el pas a la tracció mecànica primer amb màquines de vapor i desprès amb motors de combustió interna.

Tipus d'arades actuals

• Cultivadors: generalment previstos de puntes metàl•liques o discos per a feines superficials.

• Pala: arades que voltegen un prisma de terra i fan feines de més de 20 cm de fondària.

• Subsolador: feines en el subsòl fins a 50 cm de fondària utilitzats en cas de noves plantacions o actuacions de drenatge en casos de necessitar treure l'excés d'humitat.

Problemàtica de les arades

Durant segles, les arades romanes no alteraven el perfil del sòl i donaven relativament pocs problemes d'erosió. A partir de l'aparició de les arades amb pala i les traccions molt potents sovint s'ha passat a una acció erosiva molt important. Actualment per aquesta raó i per l'alça en el preu del combustible la tendència general és a disminuir o fins i tot eliminar les llaurades. Algunes ajudes econòmiques de la Unió Europea estan condicionades a no fer llaurades profundes.