Jocs de baralla familiars

Burro

El burro és un joc de cartes de baralla espanyola que consisteix en aconseguir quatre cartes del mateix índex. A aquest joc poden jugar des de tres fins a dotze persones amb una baralla, encara que es pot jugar amb més baralles.

Per a jugar al burro s'han d'agafar de la baralla tants grups de quatre cartes amb el mateix índex com jugadors hi juguen. Per exemple si hi ha tres persones jugant podem prendre els quatre asos, els quatre tresos i els quatre reis.

Primer es reparteixen una per una totes les cartes, tenint així cadascú quatre cartes. L'objectiu es aconseguir quatre cartes amb el mateix índex canviant-les amb la resta de la següent manera: cadascú posa una de les seves cartes cara avall, es compta fins a tres i cada jugador dona la seva carta al jugador que té a la dreta. I així fins que un acabie.

Quan un jugador acaba posa la mà al centre de la taula i crida Burro!! i immediatament tothom ha de posar la mà damunt de la del guanyador, sent el perdedor l'últim en posar la mà. Si han acabat alhora un o més jugadors no importa qui haja estat el primer en dir burro, el que importa és qui perd.

Al qui ha perdut se li apunta, per ordre, una lletra de la paraula burro, fins a completar-la. El primer que la complete perd la partida, i així successivament fins que en queden dos.

Alguns jugadors consideren que la finta, o "amago", és un art, i es basen en ella per a guanyar als adversaris. Consisteix en posar la mà al centre i exclamar qualsevol cosa per tal de confondre els rivals i fer que posen la mà. A tots els que la posen, doncs, se'ls sumarà una lletra. Si no la posa ningú, se li sumarà una lletra al que haja fet la finta.

Com que quan queden dos jugadors no cal seguir jugant, ja que els dos jugadors exclamarien burro al mateix temps, s'ha de buscar alguna alternativa per a decidir qui és el guanyador. En general el guanyador és el que tenia menys lletres, però en cas d'empat es pot decidir de la manera que es vullga, des de jugant al popular pedra, paper i tisores, encertant el comodí d'entre un grapat de cartes o tirant una moneda a l’aire.

Manilla

La manilla és un joc de cartes que va ser molt popular al segle XIX. A partir de la segona meitat del segle XX va començar a jugar-se cada vegada menys i se va anar substituint per la botifarra.

La manilla també és el nom que rep la carta més alta i que és el 9. El seu valor és fins i tot superior a l'as.

No es pot escollir trumfo. El jugador que reparteix ha d'ensenyar la seua última carta que és la que marcarà el trumfo. Quan es recull una mà s'han d'ordenar les cartes de major a menor o de menor a major abans de col•locar-les al pilot corresponent.

No es barregen les cartes al començament de cada torn. Només es poden fer escapçades sense intercalar les cartes. Aquesta peculiaritat afavoreix el fet que els jugadors tinguen moltes cartes d'un mateix pal.

Aquesta norma, juntament amb el fet que les cartes es recullen ordenadament fa que els més hàbils jugadors puguen deduir bastant acuradament les cartes dels altres jugadors, a partir de les seues, si recorden com s'han jugat al torn anterior.

Cinquet

Se necessiten cartes espanyoles i monedes.

Les cartes s'han de repartir entre tots els jugadors a parts iguals, comença el que tinga un cinc; a partir d'aquí els jugadors han d'anar posant cartes per arribar des del cinc cap a l'as i cap al dotze i així amb tots els pals. Si un jugador no pot tirar a seguir, però té un altre cinc, està obligat a posar-ho.

Si un jugador no te cap carta per posar a cap de les files obertes ha de lliurar una moneda al mig. El jugador que guanya es el primer que se queda sense cartes, i com a premi guanya totes les monedes que els jugadors han posat al mig.

La mona

La mona és un joc de cartes en què poden jugar 3 o 4 persones.

Primer es barregen totes les cartes. Després s'agafa una carta qualsevol i s'amaga fins al final de la partida. A continuació es reparteixen entre tots els jugadors les cartes que queden. Quan ja s'han repartit totes les cartes, ja es pot començar el joc.

Ara s'han de trobar les parelles: dos sisos, dos asos,...i s'han de posar en un munt a part. Quan tothom s'ha tret del damunt totes les parelles, comença el jugador de la dreta del que ha repartit les cartes. Aquest ha d'agafar-li una carta al jugador de la seua dreta, mira si fa parella amb alguna de les seues cartes i, si fa parella, les treu. Després passa el torn al de la seua dreta. I així es continua, fins que un jugador només tinga la carta que no té parella. Aquest és el qui perd.

No es poden mirar les cartes dels altres. Només es pot fer una parella a cada tirada, per evitar que la partida s’acabe massa prompte. Si les cartes estan en ordre, és imprescindible barrejar-les molt bé per evitar que ixquen moltes parelles a la vegada. Sempre ha de començar el jugador de la dreta del que ha repartit les cartes.

Mentirós

El mentirós se sol jugar amb la baralla espanyola, però no necessàriament. El nombre de participants és preferible que siga almenys de tres jugadors.

Per jugar es reparteix tota la baralla per igual a tots els jugadors, ocultant cadascun les cartes als seus adversaris. Aquests s’han d'intentar desfer de totes les cartes que tenen al seu poder.

El jugador que inicia la partida diposita cap per avall una, dues o tres cartes i diu en veu alta una combinació de cartes (totes del mateix nom), i que serà la jugada que afirma haver llançat (un quatre, dos cavalls, tres reis, etc.). Si el següent jugador (el que estiga situat immediatament a la seua dreta) li creu, haurà de continuar dipositant una o diverses cartes a la taula, coincidint en el nom de la carta però no necessàriament en el número de cartes dipositades, dient explícitament quantes són les cartes que diposita (per exemple, «un altre cavall més», o «altres dos».

Per contra, si un jugador desconfia de les cartes de l'anterior i decideix comprovar la veracitat d'aquestes, haurà de dir-ho i alçar les cartes del jugador anterior. Si és certa la jugada, l'incrèdul s’en durà totes les cartes de la pila. Si per contra l'incrèdul hagués encertat en la seua apreciació, el jugador precedent recollirà totes les cartes de la pila. Començarà a tirar cartes novament el jugador situat a la dreta de qui se’n va emportar les cartes a la mà anterior. Guanya el jugador que es desfà abans de les seues cartes.

Quan un jugador acumula els quatre pals d'un mateix nom, retira aquestes cartes del joc (mostrant-les als altres jugadors). Si el primer jugador ho prefereix, pot optar per posar la primera carta cap per amunt (però els següents no podran fer-ho). D'aquesta forma s'eviten partides interminables que es produeixen en certes ocasions quan es desconfia a l'inici. Si es menteix i es posa un as com la carta superior (la que primer s'alça per comprovar) i una persona desconfia, el que desconfia s'emporta el munt sencer, ja que l'as actua com a comodí.

As, dos, tres

L'As, dos, tres, és un joc de cartes que se juga amb baralla espanyola. Consisteix en què cada jugador, després que s’han repartit totes les cartes entre tots, amb el seu pilot cara avall vaja tirant cartes quan li toca, alhora que diu el nom d'una carta de la sèrie: “As, dos, tres, sota, cavall, rei”.

Es comença amb l'as, sense especificar pal, i es continua de la mateixa manera cap amunt. Quan s'arriba al Rei es torna a l'As. Si s'ha cantat una carta, per exemple "dos" i la carta que ha estat posada és un dos, el jugador ha de recollir totes les cartes que hi ha a la taula baix del dos, (aquest inclòs) i seguir jugant. El primer jugador que es quede sense cartes guanya la partida.