El romer
"Rosmarinus" es creu que va ser format del llatí per "ros" que significa "rosada" i per "marinus", "marí", ja que el romer és una planta mediterrània. Però actualment, es decanten per una altra interpretació, segons la que "ros" vindria de la veu grega "rhops" que vol dir "matissar" i "marinus" derivaria de "myrinos" que significa "aròmatic". "Officinalis" prové del llatí "officina" que es refereix al lloc on treballen els operaris, taller o oficina. Aquest nom, que també el porten moltes altres plantes medicinals es a causa de l’ús habitual que se’n feia i actualment se’n fa a les oficines de farmàcia.
Contingut
Distribució geogràfica i habitat
La seua distribució genèrica és abundant, la trobem a tot el sud d'Europa, a l'oest d'Àsia i al nord d'Àfrica. Pel que fa a la Península Ibèrica està distribuïda de forma general i només escasseja a alguns punts del nord i nord-oest, des de Galícia fins al País Basc. També és rara a la zona pirenaica.
El romer creix en tot tipus de terrenys, encara que prefereix el calcari. En trobem des del nivell del mar fins als 1500 metres d’altitud, molt comú en ambients d’alzinars. Com és una espècie vegetal termòfila, no tolera massa bé les gelades i és fàcil de localitzar a les muntanyes més càlides i seques.
Descripció botànica
És un arbust perenne aromàtic d’un metre d’alçada normalment, encara que pot arribar als dos metres. L' arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l’anvers i blanc tormentós al revers, en aquestes la divisió del marge és simple i la superfície revoluta. Menudes ,com a molt de 3’5 cm de longitud, amb l’àpex acuminat i la base atenuada, se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són agrupacions de tres a quinze flors en conjunts racemosos curts situats en posició terminal.
Les flors del romer són hermafrodites i pentàmeres, apareixen des de finals de primavera fins principis d’estiu, encara que pot estar florida tot l’any. El calze és bilabiat i acampanat de color verd, i en ocasions, té un to vermellós. La corol•la és bilabiada d’una sola peça, fa entre 10 i 12 mm i té un color blau pàl•lid, rarament blau intens i en poques ocasions blanc. L'androceu està constituït per dos estams encorbats exserts. El gineceu és súper amb un estil terminal. El romer té fruits xicotets, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cada una de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor.
Variants
Aquest no és l’únic romer silvestre de la península. Hi ha altres més escassos, localitzats en alguns punts principalment a la zona pròxima a la costa de les províncies d’Almeria i de Granada com el Rosmarinus eriocalyx que té unes fulles més curtes, de 5 a 15 mm, amb les flors de color violeta. A Almeria existeix el R. officinalis L. var larandulaceus, amb les fulles de marge dentat. A Menorca existeixen les següents variants: romaní mascle (Ciutadella) i romaní foraster (plantat en jardineria). A més a més hi ha una varietat endèmica que creix torta i més planera, força rara a l'illa, el Rosmarinus officinalis var. palaui. A aquesta varietat se la denomina amb els noms vernaculars de "romaní femella" o "flor revenial".
Farmacologia
S’utilitzen les fulles fresques o seques recollides durant o després de la floració del romaní, també s’aprofiten les flors per les seves virtuts farmacològiques. Conté entre altres olis essencials (càmfora, eucaliptol, mircè, pinè, etc.), diterpens, àcids fenòlics, flavonoids i elements minerals.
La majoria de les seues propietats farmacològiques estan relacionades amb l’activitat de l’oli essencial. S’ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antiviral i també antioxidant . L’administració per via oral, també presenta una activitat diürètica. L’aplicació tòpica dels extractes alcohòlics fets amb fulles de romer, inhibeixen la iniciació i progrés del tumor epidèrmic (amb un 40-60% d’eficàcia). Aquest oli essencial ha demostrat in vitro activitat espasmolítica i anticonvulsionant.
Té també un efecte similar al dels antiinflamatoris i millora l’activitat circulatòria, sobretot a les extremitats inferiors , essent un bon cicatritzant. També ha estat demostrat el seu ús en el tractament de l’alopècia. El fum del romaní serveix com a tractament per l’asma. Si no es menja una quantitat exagerada de la substància, no té cap efecte tòxic conegut. Però cal que eviten la seua ingesta les dones embarassades i lactants, i els pacients diabètics i epilèptics.
Ús popular i alimentari
Per la seva forta fragància, és molt utilitzat en perfums. La seva fusta serveix com a combustible i també per a fer llaüts i altres instruments. El romer també el podem mesclar per fer l’aigua del bany. Tradicionalment, també s’han tingut en compte les seues propietats afrodisíaques. El nèctar de les flors és excel•lent per a les abelles, que el busquen normalment, i dóna una mel de bona qualitat. Els seus efectes antioxidants són utilitzats en la industria dels embotits.
El romer té grans quantitats de ferro, calci i vitamina B6. La planta s’utilitza freqüentment a la cuina tradicional i mediterrània, complementant gran varietat d’aliments. Les fulles del romer, tan fresques com seques, són utilitzades per aromatitzar carn, especialment la de corder, sopes i verdures, i els hi dona un sabor especial.
Una rameta de romer fresc aromatitza olis i vinagres i així s’aconsegueix donar-li un toc diferent. A més, s’utilitzen cremes que porten romer com a principal ingredient com a acompanyants dels plats principals o postres. Tot hi això, el romer té un gust una mica salat i s’ha de cuinar amb moderació, evitant així que el sabor del plat sigui molt fort. El Council of Europe l’ha catalogat com recurs natural d’alimentació i la FDA l’ha incorporat en qualitat de suplement dietari.
Història i tradicions
Originaria dels països que rodegen el Mediterrani, va ser introduït cap al Nord d’Europa a través dels Alps pels primers monjos cristians, sent molt popular als jardins monàstics de tot el continent. L’oli essencial va ser obtingut per destil•lació el primer cop al 1330 gràcies a les investigacions anteriors de Ramon Llull. A partir d’aleshores es va tornar molt popular també com a ingredient de perfumeria. A Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per embalsamar els cossos dels morts.
Una llegenda molt antiga explica que la Verge Maria, en la fugida d’Egipte, va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les rames d’un senzill arbust verd. L’arbust va florir donant les característiques flors blaves. També es diu que el romer creix durant trenta-tres anys, fins arribar a l’edat que Crist va ser sacrificat, i després mor. Aquestes llegendes, li han aportat un aire místic i noble a la planta.
El naturalista Linné sobre el seu fort aroma i l’abundància a Espanya va escriure: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans de veure terra, reben la seua olor”. Fins hi tot, amb fulles de romer mossegades i mesclades amb sal li curaven a don Quixot, els cabrers, la ferida que li havia fet a l’orella el biscaí, a la primera part de la novel•la de Cervantes.
A més a més, s’acostumava a repartir pels calaixos i armaris per evitar els àcars i també es col•locava a les habitacions dels malalts com a desinfectant. Ha sigut una planta associada sempre a cerimònies, ja sigui en casaments o funerals. Com símbol d’amor etern els nuvis el solen portar a la solapa i les núvies a la corona matrimonial.
Actualment el romaní és una planta d'interès paisatgístic que es fa servir com a ornamental a les urbanitzacions i jardins. És una planta ideal quan hom vol un efecte de "flora local" del Mediterrani i hom vol estalviar aigua, car és una planta elegant, agraïda i molt resistent que requereix poca cura. Les mates de romer queden bé entre roques, combinades amb altres plantes del Mediterrani com el timonet i al peu dels murs dels xalets.
