El "manuscrit" de Sant Pasqual

Els textos manuscrits de sant Pascual es van recollir a la seua cel·la en el convent del Rosari de Vila-real el 19 de maig de 1592, dos dies després de la mort del Sant, i es van lliurar als PP. Juan Ximénez i Juan de los Ángeles. Ximénez va transcriure ja algunes oracions del Cartipàs en la seua “Chronica del bendito fray Pascual Baylón” al 1601. Este cartipàs es va guardar en el convent d’alcantarins de Jumilla fins 1649. El desembre d'aquest any ho va manar portar a l'arxiu de la província, en el convent de Sant Joan de la Ribera de València, el Vicari Provincial P. Luis de Benavente. I en aquest convent es va conservar fins l'exclaustració de la comunitat al 1835.

Conservació del manuscrit

Amb la dispersió dels frares, i juntament amb altres manuscrits, va passar a propietat del fra Carmel Suay Genovés. Aquest religiós descalç era estudiant quan va esdevenir l'exclaustració de 1835, residint en l'esmentat convent de Sant Joan de la Ribera. Per aquest motiu va recollir de l'arxiu provincial alguns llibres d'interès, entre ells el cartipàs de manuscrits de sant Pasqual, conservat dins d'una bosseta de doble tela de seda verd, llisa per la part interior, que estava en l'exterior brodada amb figures geomètriques, formades per lluentons d'oripell fi. Ordenat fra Carmel com sacerdot secular, va ser nomenat vicari de l'església de Sant Joan de la Ribera, que va quedar agregada a la parròquia de Sant Tomàs de València, en 1845.

A la mort del P. Carmel el 1890, el seu germà Salvador, també sacerdot, va ser el dipositari del manuscrit. Amb el pas del temps les relacions de la família Suay amb els frares franciscans es varen anar distanciant. Però per una casualitat, l'any 1905 van coincidir en els banys de Bellús (València) mossèn Salvador Suay i la senyora Pascuala Suay, germans de l'esmentat fra Carmel, amb el pare franciscà Bernardo Verdú, que, com ells, havia anat al balneari buscant alleugeriment als seus dolors. Una de les nits que Salvador va passar més molest va ser assistit espiritualment pel pare Verdú, i això va fer retornar els llaços d'amistat, que es van estrènyer més a l’assistir-lo en la seua última malaltia. No obstant això, res van dir al franciscà que els visitava sobre el manuscrit de sant Pascual.

Però al febrer de 1911 el pare Verdú és cridat per assistir a la senyora Pascuala Suay, greument malalta. I com a reconeixement de les atencions del franciscà, li va dir que el millor regal que li podia fer era un llibret de sant Pasqual, que el seu germà Carmelo havia guardat amb molta veneració, i que els havia encarregat lliuressin als franciscans. Va recollir Verdú la relíquia, juntament amb altres objectes pertanyents a l'antic convent Descalç de Sant Joan de la Ribera, i el va posar en mans del seu superior del convent franciscà de València, fra José Puigcerver. El ministre provincial, Rafael Brotons, en el mateix any de 1911 encarregava al religiós Jaime Sala l'edició del manuscrit, que es va publicar a Toledo amb el títol de “Opúsculos de San Pascual Baylón”. La troballa i publicació del Cartipàs va coincidir pràcticament amb la celebració del XXII Congrés Eucarístic Internacional (primer que se celebrava a Espanya), que va tenir lloc a Madrid els dies 25 al 29 de juny d'aquell mateix any. Era un fet feliç, ja que entre els biògrafs de sant Pasqual ja es donava per irremeiablement perdut el manuscrit.

Recuperació i restauració

Amb la guerra civil espanyola de 1936-1939 torna a perdre’s la pista al manuscrit pasqualí, en desaparèixer de l'arxiu del convent franciscà de València, i fins a 1960 no es torna a tenir notícies d'ell. Aquest any el recupera Arturo Zabala, qui ho dóna a l'Arxiu de la Diputació de València, rebent la signatura XXII-27/1. el P.Benjamí Agulló, franciscà, va tenir notícia de l’existència d’un devocionari que estava essent restaurat als laboratoris de l’Arxiu del Regne i el va relacionar amb el text original del Sant editat pel pare Sala, pel que va moure les oportunes diligències per confirmar el retrobament del llibre autògraf.

Entre 1961 i 1964, el laboratori de l'Arxiu del Regne de València, sota la direcció de la senyora Rosa Rodríguez, va restaurar el Cartipàs de sant Pascual. El tractament es va fer de forma manual foli a foli, fixant les tintes amb resina acrílica per polvorització, efectuant, per mitjà de pinzell, una neteja amb sabó neutre, reintegrant el suport manualment i consolidant amb paper tissú i poliamida i refent moltes fulles amb empelts de paper japonès, ja que les tintes ferrogàliques havien rovellat, cremat i perforat el paper, provocant grans llacunes en zones corresponents al text. Per tant, es pot parlar d'un estat de conservació molt deteriorat que dificulta qualsevol tipus de reproducció. Durant el VIII Congrés Eucarístic Nacional de València, de l'any 1972, el va prestar la Diputació perquè es puguera oferir-lo a la veneració dels fidels, juntament amb el crani de sant Pasqual, i altres relíquies del Sant, que varen ser portades des de Vila-real.

L’any 1991 es va signar entre la Presidenta de la Diputació de València, Clementina Ródenas Villena, i l'Alcalde de Vila-real, Enrique Ayet Fortuño, el protocol de donació del Cartipàs de sant Pasqual Bailón a l'Ajuntament. Va ser testimoni d'excepció de l'acte el cardenal Vicent Enrique i Tarancón. Finalment, el 10 de maig de 1992, coincidint amb la consagració de l'altar major de la nova capella que conté les restes mortals de sant Pasqual i dins dels actes programats per al IV Centenari de la seua mort, l'Ajuntament de Vila-real va acordar que deixava en dipòsit el manuscrit a l'antiga cel·la del Sant dins de la fornícula de l'altar, per a la pública veneració dels visitants.