ENYOR, de Manuel Calduch
En el bell mig d’aquesta Plana nostrada –plana de nom i de fets- va ésser fundada una vila per un rei de bona memòria. Per un rei ben barbat i mai no vençut.
Vila-real va dir-se la vila. I la Història va enaltir, amb el renom de Conqueridor, al bon rei esforçat, forjador de la personalitat i de les llibertats del Regne de València.
La posició, quasi exactament centrada del poble dins de la Plana, fa que jo me mire la seua Plaça major –centre i fòrum de la vida del poble- com si fora el rovell de l’ou d’aquesta plàcida unitat comarcal. Jo no gosaria afirmar que en el meu sentir no hi haja un puntet de parcialitat. Però... puc fer jo altra cosa? Al cap i a la fi... al costat d’eixa plaça vaig nàixer i al sopluig dels seus porxes van transcórrer les millors hores meues. Totes les hores que, una damunt de l’altra, van curullar el muntonet de dies i d’anys d’una infantesa dolçament viscuda en l’enyorada calma d’aquell laboriós i assossegat Vila-real de primeries de segle.
Un manxec gloriós –il•lustre entre els més il•lustres- va dir-li “hermosa y amenísima villa” i res millor podria jo afegir a les seues paraules, tan breus com encertades, del príncep de les lletres castellanes.
Però propet del poble, hi ha una cosa que podia, amb avantatges i tot, compensar-nos de la manca d’accidents orogràfics. I és l’ampla i pregona esquerda per on corre el Millars. Roques i aigua. Muntanya i mar, però... en menut.
En les abruptes “canteres” del riu –canteres és el nom que el poble tot de la Plana dona als penya-segats que per tot arreu flanquegen el seu curs- vaig poder satisfer, ja fadrinet, aquell meu desig de pujar i baixar costeres i aquelles meues ànsies de fugir indisciplinat de l’opressió. llavors per mi angoixosa, dels panys, de les teulades i dels estrets carrers.
Pel temps era que jo lluïa els primers pantalons llargs pel claustre del desaparegut convent de Santa Clara, quan u professor d’inoblidable simpatia va saber –tal volta amb més bonhomia que ciència- fer-me’n adonar del tresor de delicada bellesa enfermat tant en els pètals d’una flor, com els èlitres d’una papallona o en les lluentes cares d’un cristall. Altra excusa no em calia per donar-li corda al meu instint fugidor i amb ben desperta atenció i més lleugera cama, passar-me els dies submers en la joia de la Naturalesa. Per estudiar-la? Bo estaria que fent-me el babau vos deixara en aquesta creença, puix que jo i tot m’ho vaig arribar a creure en aquells sortosos temps! però no faria mudat voler enganyar-vos ara, quan ja els anys i el seny m’han fet vore ben bé que, en totes aquelles anades i vengudes i en tota aquella adelerada agitació jovenívola, res més no hi havia que el goig de viure, i avant. I ja n’era prou i massa, Perquè res més no vos dic que la veritat, si vos dic que aquella meua vida d’aleshores era una pura glòria de vida.
Pujar arrapant-me per les escletxes dels penya-segats... Baixar a rastrons els costeruts pedruscalls... Cercar vestigis prehistòrics en l’enruna de les balmes... Vore abstret morir el dia, canya en mà, sentat en terra com un moro, esperant pacient la picada problemàtic d’un barb... Immergir-me, ple de laxitud, en la quieta frescor dels fondals o deixar-me arrossegar, amb viva lluita, per les ràpides correnties, aguantant rascades i cops contra els disformes còdols del minvat fons... Nedar baix del seient de l’assut, sentint en el cos la pallissa de la pesada cortina de l’aigua que davalla i les fortes estrebades que donen cap avall els mil braços forçuts i delicats a l’ensems, dels vertiginosos remolins, que amb l’estrepitós soroll revolten i bullen i esclaten en blanques escumes... I després, ablaürat i pansit, tombar-me damunt d’una roca, de sobines, cara al cel, amb la pells acariciada per la dolça escalforeta de la pedra encara tèbia del sol...
Quantes hores de joventut he deixat córrer en eixa vora de riu! I no totes ho han estat en l’alegre agitació de l’estiu vora la frescor de l’aigua, ja que l’harmònica bellesa del lloc també convida a una calmosa postura contemplativa, tant a la llum encegadora de l’eclosió primaveral, com dins de l’apagat entelament de la humida tardor. I fins i tot, en alguns jorns del massa freqüents hiverns catastròfics, hom li troba un malaltís atractiu a la tristor desolada que s’estén per tot, quan el gel dels bassals és prou fort per mantindre els gruixuts cantals llançats relliscant pel damunt i que, per la vora dels corrents hi ha, com una orla de blanca lluentor, un bon pam de gèlid cristall, nunci implacable de misèria i ruïna en tota la comarca.
Els anys, passant, van anar fent-me au de més llarga volada i sense quasi mai no fugir del variat ressò –dolç sempre- de la parla nadiua, les meues cames van portar-me pels més dispars paisatges de la nostra geografia. Per tots aquells indrets en que natura pròdiga va abocar el carro de les gràcies i va conjuminar tan encertadament la geologia i la botànica, que el viatger, corprès, s’havia d’aturar a cada revolta del camí i creure’s, enlluernat, que ja el millor era vist i que ja res més no li calia vore. I en mig dormen encara, més sempre a punt de reviscolar, molts dels inefables moments en que els que he estat jo aquest viatger corprès, enlluernat i embadalit.
Gravades en la memòria em queden glorioses imatges que m’és molt grat remembrar-les quan la per força reposada vida d’ara, em duu l’enyor de passats dinamismes.
Plenes de llum com escenogràfics diorames o bé difuminades en la boira tèrbola d’un record indecís faig reviure, a ulls tancats, hores i llocs inoblidables de pretèrites caminades.
El vast Pirineu... El Montseny recatat... La Costa Brava, que aleshores era brava de veres i encara la joia de les cales lluminoses i l’aspror de les roques que s’enfonsen en la mar i la silent solemnitat de les ombroses suredes, gojaven i feien gojar de l’encant sublim de la solitud... La serra de Prades, acord final de la simfonia en pedra de les vives runes pobletanes... Els ports de Beceit, selva intrincada en l’immediat veïnatge de la desarbolada Tinença, la buida immensitat que envolta i aïlla les despulles, llavors soterrades i escarnides, del vell Benifassà... I Penyagolosa, la ben plantada.
I en la llarga teoria els records van venint i van arrimant-se cap a la llar. I en la mateixa mesura van allunyant-se en el temps per tornar a daurada edat dels anys sense penes ni treball. Per tornar a les primeries, per tornar al principi.
I, per a mi, i en el principi de tot, era el Millars!
I en el record entranyable, ho és encara; ja no res del que he vist i he viscut pot restar-li prioritat en la impressió sentimental a tot el que he viscut i vist en els seus familiars paratges i en eixos curts anys –tan llargs alhora- que fan de un xiquet un xicot.
Des del naixement d’aquest riu –un idíl•lic prat enfondalat entre llomes poblades de carrasques i cassanelles, que deslliuren de les rocoses entranyes els líquids tresors de la cabdalosa font “de Babor” i del barbotejant “Mas Royo”-, fins la “Gola”, un tranquil lluent a vora mar, al costat d’uns pròvids alters de saulonenca terra i el tot envoltat per la blancor encegadora d’inhòspit i calcinat cascallar, mereixen ésser admirades i contemplades totes les giravoltes d’aquest riuet, pare de la Plana, que ens ha donat generós el solar, el pa i el benestar. I damunt, l’agradosa recreació de les seues alteroses riberes.
Ara que, per a mi i per a tots els companys meus de jovenesa, el nostre Millars –teatre de les nostres aventures- no era tan llarg. Era molt curtet. Encara no tenia de llargària altre tant que d’amplada té el terme de Vila-real. El nostre riu –i bé puc dir-li nostre quan érem nosaltres els més aprofitats usufructuaris dels seus encants- era només el tros comprés entre dos camins: el camí de la Mare de Déu de Gràcia i el camí Real de Borriol.
El primer, -enxiprerat i amb honors de benvinguda- empalmava en l’ermitatge amb el camí del Sitjar, per on baixaven –passant el riu a gual- les collites d’aquella rica partida. Garrofes, olives i... mengívols tords. Abans d’arribar al Santuari creuava pel mig d’un planer rocam, enaltit per la supèrbia d’uns pins vers. Aquest ermot, conegut pel Termet de l’ermita, confronta i queda dins d’una cenyida revolta del riu que –en el sector de màxima corbadura i per imperatiu físic- ha premés la permanència en son lloc dels materials provinent de les ensulsides de la cantera i per tant aquesta ha devingut un pronunciat pendís que els avantpassats dels meus paisans van saber aprofitar –amb alta inspiració- per donar digne hostatge, en espaiosa ermita, a la venerada patrona del poble. Arran dels fonaments de l’edifici i als peus de rústega escala, un brocal redó, de nen llaurats carreus, era com un símbol de tranquil•litzadora misericòrdia en l’acollidora pau d’una menuda replaceta voltada de modest pedrís i temperada per la frescor d’un lleu trespol de fullatge. Més avall encara, ja al costat de l’aigua remorosa, en un ample replà emmarcat per arbres seculars, trobaven ombrejat esplai els inquiets i ocasionals visitadors d’unes hores i més encara, els conscienciosament estàtics sojornants estiuencs.
Per l’altra mà del termet i també per la culminació de la cantera, corria una graciosa drecera que a més d’estalviar petjades als peons els feia aturar-se enlluernats davant de la crua llum del dilatat paisatge en que els tons clars de les adustes terres fronteres, la mansuetud de l’aigua fingidament queta i la tendra sensualitat del verd fullam de la cantera en ombra, són, només el sòcol barroc on se repenja, amb àtica serenitat, la monocroma senzillesa de les enteranyinades blavors del cel seré i la mar llunyana.
Si aquest camí ens portava a un paratge que podríem definir amb el binomi Mare de Déu de Gràcia-Assut de Vila-real, també el camí Real de Borriol ens duia a un altre paratge de similar composició: al complex Santa Quitèria-Assut nou. És adir, l’assut que Almassora i la capital van construir conjuntament. Ací la cantera de Vila-real, meticulosament treballada, lluïa l’opulència d’una estreta bancalada de ben conreats mandarins. I és en els marges d’aquests bancals i millor que en cap, en el del més avall, on teníem la millor miranda per gojar de l’esplèndida panoràmica del pany d’enfront. A la dreta de l’edifici de l’assut, de pedra picada no daurada encara pels anys, feia ostensible la seua solidesa amb un caire pintoresc de somniat i fantàstic castelló. Aigües amunt de l’assut, en estens areny poblat d’espès canyar, uns anyosos xops amb grossos troncs d’argentada escorça que feia, per contrast, més negra encara la negror de les velles ferides- li oferien a la brisa, en tremolor cordial, el verd i la cendra –l’esperança i el no res- de llurs fulles bicolors. Darrera de l’aclarida verdor d’uns pins joves i el verd quasi negre d’uns enfilats donaven un punt d’animació a la desmorrellada cantera que feia d’enlairat repeu des d’on Santa Quitèria, empinada al més alt, reflectia vanitosa la pròpia imatge, encesa en blancs, en l’espill de les mortes aigües regolfades. Per la nostra esquerra el paisatge quedava tancat per una antigalla venerable: un pont més vell que la tos. De la primitiva construcció –diuen que romana- res més no queda que les pilastres, de pedres molt ben treballades i enrogides a pur d’anys. La resta va ésser pobrament i d’estranya manera reconstruïda. Sembla com si l’obra haguera quedat més baixeta del que era en l’antigor. Cada ull, enlloc de voltes, té quatre arcs paral•lels i rebaixats, fets de carreus un poquet malfarjats. I d’ací en amunt ja és tot de modesta mamposteria. Algú podrà pensar, sorneguer, que la titllada pobra reconstrucció porta camí de durar molt més que l’original, imaginat magnificent. Jo no vull dir ni pruna, puix que en veritat no sé per qui, ni quan, va ésser fet el pont; ni quan ni perquè va enderrocar-se. Ignore també qui el va fer. I tampoc vull saber qui va arrebossar-lo d’una plebea barreja de “pòrtland” que l’ha deixat convertit poc menys que en un adotzenat pontarró d’extraviat camí carreter.
Si a aquests dos punts extrems del nostre usdefruit em complau en considerar-los molt dignes d’una detinguda visita, res no puc rebaixar-li d’aquesta consideració a tota la trossada de riu que ells limiten.
Amb la parcialitat, que ja de bell antuvi vaig declarar-vos, jo m’entossudisc a mantenir que en tota la Plana no hi ha cap altre itinerari més amable i de més variada amenitat per a una curta i discreta passejada, que el pintoresc viarany que, sempre vora riu i sempre per dins del terme de Vila-real, ens porta des de l’entrada d’aquest pont fins el desús replà de baix de la Mare de Déu de Gràcia. Els primers passos són una miqueta decebedors. Cara avall –cara a nosaltres- ve la sèquia de Vila-real. Recta, ampla, perfecta... i potser faltada d’ànima paisatgística per massa nova i per massa geomètrica. Acaba de sortir de la llarga mina excavada en el banc de dur conglomerat de la cantera. Entre riu i sèquia, per damunt del caixer, fa via el nostre senderol. Per la banda de terra hi ha unes dessaborides terres quasi ermes. Cap al riu, uns bancals de secà misèrrimament arborats, mig tapen el toc alegre de l’apretada arbreda que a la riba oposada circumda i ombreja el molí de serrar pedra. En el desagraït i curt trajecte només una olivera, que endossera el polsós caminet, ha sabut posar en ell una nota atractiva i amable. Mes d’ací avant ja és tot d’una altra manera. El terreny va alçant-se i l’home i les eines han hagut d’improvisar un tallat ombriu que, al créixer, va emprestant-li bledania al món vegetal. Els bancals van estretint-se fins morir al costat de la mateixa boca de la mina. La sendeta es veu forçada a abandonar l’immediat veïnatge del canal soterrani i té que aprofitar a cel obert el llit o el caixer d’un antic rec abandonat que, penjant en l’aire, voreja els cingles com una planera i serpentejant balconada. Aquest rec –obra gran, vella i enrunada- no pot ésser res més, en boca del poble, que la “sèquia dels moros”. Trafegar-la al llarg de l’entortellada obaga de la cantera és un continu disfrutar d’obertes i canviants perspectives, al temps que la vista es delita amb la candorosa intimitat de menuts raconets d’exuberant vegetació, tot l’any senyorejats per una eterna primavera.
Però ben pensat... bé cal que jo m’esforce en gastar mústigues paraules fent una descripció, que obligadament ha de quedar descolorida i pobreta d’aquest i d’altres indrets de deliciós encís? Valdrà més que vos ho vegeu vosaltres mateixos. Ho teniu tan propet de casa! I, de que l’escurada val molt més que l’espart, vos done jo paraula.
Potser que tot no siga ja tal com jo ho veig ara, mirant cap endins del sac de les velles recordances. Tal volta... un home de números haja abatut algun arbre centenari i altres homes menys comptadors i més imaginatius, n’hagen plantat de nous on no n’hi havia. Tal volta... el riu s’haja emportat algun canyar... Pot ser també... que per tot arreu hagen sortit excrescències humanes de diversos tipus. Ací, un relliscall d’enrunes... Enllà, una caseta o uns masets... Cap ací, una escaleta. Més enllà, fins un pont i tot.
Tot potser!... Però no li fa... Perquè encara que jo ben bé sé que la realitat mai no s’acompasa a les velles imatges –enllumenades, engrandides i entranyablement benvolgudes- que hom guarda al dins d’ell com un tresor inestimable... en aquest cas n’estic segur de que els elements i els homes hauran pogut variar, o si voleu modernitzar, un poc o un molt allò que podríem dir-li instrumentació o acompanyament. Però el que val i el que pesa, que és la melodia inalterable i eterna del cel, de la llum, de les roques i de l’aigua... restarà encara, per bona sort, inalterada.
Creieu-me, doncs, i veieu-vos-ho pels vostres ulls. I si sou d’aquella mena d’homes, tendres de cor, que en la serenitat del cel i en l’amenitat del camp trobeu agradós assossec per a l’esperit contorbat per les empentes i les presses de la civilització... tindreu que agrair-me el consell, ja que tornareu a la dolça llar, pot ser sí que amb un poquet de cansament físic –el just només per fer-vos abellir el sostovat seient casolà- però satisfets i eufòrics, car portareu dins dels ulls, empresonat, el suau encant dels colors i de les formes.
I d’afegitó, l’ànima, de gom a gom, plena de meravella i de goig.
Tardor del 1960.
