Avinguda de Matilde Salvador

• Avinguda, entre les d’Arcadi Garcia i la de Portugal.

• El nom va ser adoptat per Acord Plenari, de 29 de març de 1999.

• Matilde Salvador Segarra (Castelló, 1918 - València, 2007). Va ser una de les figures més representatives de la música i de la cultura del País Valencià. Filla del violinista Josep Salvador Ferrer i germana de la violinista Josefina Salvador. Va estudiar inicialment amb son pare, la seua tia Joaquima Segarra, pianista d'anomenada, i posteriorment amb el compositor Vicent Asencio (1908-1979), que més tard esdevindria el seu espòs. Va completar estudis de Piano i Composició al Conservatori Superior de València, on va ser professora de Teoria de la Música (1977-1989).

Com a compositora va destacar en l'àmbit de la cançó, donant mostres d'una notable inspiració melòdica. Va musicar poemes de Bernat Artola, Miquel Peris, Xavier Casp, Rafael Caria, Salvador Espriu, Miquel Costa i Llobera, així com dels poetes vila-realencs Manuel Villarreal ("Salve gojosa a la Mare de Déu de Gràcia", 1982) i Jacinto Heredia ("Nadala de l'ermita", 1988, i "Deixeu la terra", cantata per a cor estrenada al Teatre Principal de València al novembre de 1985)

Entre la seua producció simfònica destaquen els ballets "El segoviano esquivo" (1953) i "El sortilegio de la luna", de 1954. També és autora de les òperes "La filla del Rei Barbut" (1943, estrenada a Castelló de la Plana), basada en "Tombatossals" de Josep Pascual Tirado, i "Vinatea", que recrea un episodi de la Crònica de Pere el Cerimoniós, amb text de Xavier Casp. Aquesta darrera es l'única òpera estrenada per una dona al Gran Teatre del Liceu de Barcelona; l'estrena va tenir lloc l'any 1974. Va compondre també música religiosa com la "Missa de Lledó" o la "Missa de Perot", així com la cantata "Les Hores" i el popular “Betlem de la Pigà” (Castelló, 1980)

Tant Matilde Salvador com el seu espòs segueixen en un principi la línia estètica neoclassicista del darrer Manuel de Falla, influència que és particularment evident, en el cas de Matilde Salvador, en la seua òpera "La filla del Rei Barbut". Malgrat haver-hi una comunitat estètica, cada membre del matrimoni va mantenir la seua línia personal. Des de 1983 va destacar també com a pintora sobre vidre, conreant un estil naive molt personal. Al 1997 va rebre l’alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana.