Antologia poètica de Vicent Fausto
Vicent Fausto va nàixer el 16 de juliol de 1945. Després d’haver cursat els estudis de Magisteri d’ensenyament primari a l’Escola Normal de Castelló, es va llicenciar en Pedagogia a la Universitat Central de Barcelona. Entre 1963 i 2005, en què es va jubilar, ha treballat en l’ensenyament a diversos nivells: col.legis i instituts de Borriana, Sabadell, Barcelona, Gualba i Vila-real.
Contingut
Tinc un vers a flor de llavi
Tinc un vers a flor de llavi
que no s'aparta de mi.
Quan em rente es posa a l'aigua,
quan sospire es posa al si,
i per més que el vulga traure
mai no m'acaba d'eixir.
Quan em gite també es gita
i s'estira en el meu llit,
i quan de l'amor m'engrunse
s'engrunsa en la meua nit.
Tinc un vers a flor de llavi
i és el vers el qui em té a mi.
Deixa'm viure, paranoia
del vers que no vols eixir.
(A flor de llavi)
Envellutat en blanc
Envellutat en blanc. Arrecerat al blanc
com l'innocent desig, com juvenil promesa,
com l'embolcall gentil de l'escomesa
d'aquella amor esdevinguda en plany.
Embolicat en blanc. Moneda tètrica
pagada per la mort. Closa mirada
que no vorà marines ni alberedes
de la llar a l'esglai destinada.
Embolcallat en blanc. Adormit al bressol
d'una verge febril, moguda per la urgència
de muntar-li a l'amor un jaç domèstic.
Amortallat en blanc. La pena meua
convocarà, pel mort estenallat,
a pietats i dolors sense límits.
Paramentat en blanc. Oh, llàntia
de mirar desmaiat! Oh, ensenya en amargor arriada!
Aturmentat silenci horitzontal!
Silenci de la mort estirada!
Passen tres dies i una dotzena en passen
i, tanmateix, horitzontal hi restes
i, destinat a mort, en mort et quedes.
Oh, immobilitat per sempre immòbil!
Oh, jove cos, forçosament inerme!
Oh, quietud de la mort dissenyada!
Oh, llavi clos per sempre, mut per sempre,
aparellat al buit de l'ombra eterna!
Oh, braços que enlairàveu ardideses
i ara resteu desconjuntats per sempre!
Oh, espessa mort seguint aital condemna,
feta a mesura i ni tan sols mort única!
Oh, cada mort inesperat! Oh, cada mort inesperada!
Oh, mort servida a xicotetes dosis!
Oh, creu d'ofecs i cullerades curtes!
Oh, mort!; oh, creu!; oh, patiment!; oh, nafres!,
vinguts salvatgement i inexorables!
Oh, agonia xafogosa i bíblica!
Oh, llavi encés que molta set reclames,
cruixit, esmaperdut, regalimant-te
geladament una suor de marbre!
Oh, mort allargassada i pobra!
Oh, mort que mai no véns i te l'emportes!
Envellutat en blanc. Oh, mot endivinat
des del silenci! Oh, maleïdes raons de convivències!
Paramentat en blanc. Per convocar cadàvers
embolcallats en blanc. Per allitar-los
i escorcollar-ne els ulls, i descobrir
en lloc dels ulls el buit dels ulls.
I accentuar negrors del mort embolcallat
per a parar la taula i disposar-li
un lloc al cap de taula a la memòria.
Per a servir en cullerades tristes
l'amargantor i aspror d'engrunes de memòria.
I mastegar-la a poc a poc, engolint cada trosset,
i beure per beguda el vi de la memòria.
I no deixar que es perda la memòria.
(A flor de llavi)
En aquell temps hi havia
En aquell temps hi havia la gran guerra,
sa mare anava a dur a terme els prenys,
tot era a punt per a acomplir-se els dies,
tan sols faltava el pare aquell moment,
puix era anat a treballar a França
quan era el temps complit, precisament.
Que ja se sap que els pobres no n'entenen
de rituals i d'altres compliments.
El vint-i-dos d'abril d'aquell any dèsset
va vindre al món, segons els documents.
(A flor de llavi)
Passant el temps
Passant el temps,
creixien prenys.
Pel juliol,
cremant el sol,
quan a l'estiu
tot el món viu
vaig nàixer jo
d'aquella amor.
(A flor de llavi)
De tant eixamplar el cor
De tant eixamplar el cor,
ai, amor, com somiaves!
Ensomiant nous camins,
ai, amor, com te n'anaves!
De tant remuntar el vol,
un seté cel atansaves,
sempre verd per la magreta
d'incommensurables prades,
on munyies generosos
braguers d'esplèndides vaques,
on dibuixaves camins
infinits amb un aladre,
on prenyaves de llavor
el buc de les terres campes
i on rossins d'anca partida
sense parar carregaves.
Quin delit, el seté cel
que en el teu cor habitaves!
A tots ens feies un lloc
i amorós ens el donaves.
(A flor de llavi)
Inclús un poeta
Inclús un poeta de tercera,
menor, no consumat, segons s’hi mire,
compta amb l'estol de seguidors i crítics
que se l'admiren
i, llegidors o no,
el canonitzen.
Llavors, quan l'han fet sant,
el posen a un altar,
com a una verge,
li segellen la boca, tal un marbre,
i l'interpreten
com si fos la paraula del Gran Llibre.
Mentre ell, bocabadat, de dalt estant,
se'ls mira
i intenta dir: Home! Si jo...
I fa l'admirador:
Bé pots... No pots... Hauràs de fer...
I el fan sentir-se ben fotut
perquè, entre tants,
solament ell
és el sacríleg.
(Hivern)
Oh dolça amor
Oh, dolça amor que tens per jaç i llit
amagatalls de gespa resplendent
amb lluna plena i ventades de ponent
i l'aigualera de punta i fil humit!
Oh, dolça amor estesa en el jardí,
feta a mesura de l'humanal desig!
Amor farcit d'amor i de delits
on és novella la saba per a mi.
Qui no et diria, amor, tan poc a poc,
que retornares a començar el joc?
(Oh, dolça amor!)
De fa molt temps
De fa molt temps en lluita m'hi he posat
i en guerra hi sóc, batallador ardent,
tot per haver, guerrer i combatent,
el pany obert d'entrada a la ciutat.
De fa molt temps podríem reeixir
donant-li al joc el terme i la final
per a encetar la lluita ritual
de tant combat que haurem d'assaborir.
I si de cas en vols paga i senyal
aguaita tu al cap del caminal.
(Oh, dolça amor)
Elegia a Miquel Peris
"Al capdamunt d'una estelar carena, eternalment, bategarà el meu pit”. MIQUEL PERIS SEGARRA
Mariner que venta el vent,
per dissortada dissort,
al si de la morta mort
on no corre cap corrent,
¿per què te'n vas a ponent
si la mar és a llevant?
¿quina brisa et va portant,
adormit i llavimut,
tenint per nau un taüt
i la mort per cabrestant?
Te n'has anat, mariner,
a trenc d'alba, en rompre el dia,
amb la sola companyia
d'un oratgell matiner.
Te n'has anat a recer
de l'hivern malcorador,
marbre de freda fredor,
ocell de negra volada,
tenebra senyorejada
per la inhòspita obagor.
Vaixeller de l'infinit,
mariner de l'alborada,
vianant de matinada,
matiner lletraferit,
enamorat corferit,
versolari fadrí vell,
enxardorat jovencell,
renovellat aimador,
adelerat trobador,
issa el velam del vaixell!
Desferma't de la badia
on s'ancora el bergantí.
Adreça't, ben de matí,
a la platja de l'aimia.
Singla la infinita via
per una nova mar blava
vers l'infinit que et cridava
a fruir de l'inefable
de l'amor inesgotable
que el teu voler somiava.
Com una blanca gavina
encimbella la maror,
puja des de la foscor
a una nova mar llatina
on no hi haurà la boirina
ni la dolorosa brega,
on el cor sempre navega
sense l'ombra de la nit
i l'amor troba el delit
al si de l'alfa i l'omega.
I pasturant la carena
desemboira l'esperit
deslliurant-lo del neguit,
la desamor i la pena.
I on l'esperit s'asserena
i festeja enamorat
en tastar l'eternitat
bevent de l'etern adeu,
descansa en pau, amic meu,
fes teua la infinitat.
