Antologia poètica de Manuel Villarreal
Contingut
Ens ha nascut l'amor
Ens ha nascut l’amor sense sentir-lo;
ens ha nascut l’amor.
Boqueta nit
el somni del desig s’ha fet claror
sense saber com és ni com guarir-lo.
Ens ha nascut de sobte i sense avís;
ens ha nascut al cor.
sense voler
el goig d’ara fruir-lo, -crit de por-
ens ha deixat corpresos per l’encís.
Ens ha brotat el somni d’un futur;
ens ha brotat l’enyor.
D’un món no-nat
ja capgirats pel flaire d’una flor
hem composat arpegis de goig pur.
Ens ha brollat la vida entre les mans;
ens ha brollat la llum.
Sent nit, fa sol,
l’amor, calze florit, tendre perfum,
ens ha enflairat al cor somnis d’abans.
Ens ha nascut, ens ha brotat l’amor;
ens ha sorgit la vida.
Ara i ací
d’amor el cor nafrat, roja ferida,
encauarà per sempre el nou dolor.
Perquè, nascut de sobte el nostre afany
de ser un sent-ne dos,
un nou destí,
un somni mai sentit, ja delerós,
emmarcarà el besllum del goig i el plany.
I així el somni d’amor que ara ha nascut
sense voler ni aprendre
serà com foc
que al caliu del tu i jo comença a encendre
nou deler de la vida: l’absolut.
Parla'm amor
Ara plou, amor meu. Fora al carrer
la gent passa de pressa cap a casa.
Feixuc el pensament com forta espasa
forada el meu trist cor ja presoner.
La pluja cau i en mi naix el deler
de sentir eixa veu que com la brasa
encendrà l’etern foc que el cor abrasa
d’un somni fos al si del meu voler.
Parla’m, amor. Al mig la trista pluja
em cal oir la veu que el somni sent
per seguir suportant la teua absència.
Pren el fil d’una gota i al cel puja,
cau després sobre meu –aigua naixent-
per tenir sempre al cor la teua essència.
En record d’Ausiàs March
Així com el que intenta a una riera,
que va de gom a gom cap a la mar,
plantar-li un mur per fer-la remansar
i, creient que la té ja acollidora,
la mira com bramula per fugir,
sense parar esment que el pot ferir
amb la seua puixança esquinçadora,
així sóc jo; l’amor que em fa patir
i, com brusent allau acoradora,
el meu destí capgira i fort l’escora
arrossegant-lo al mar de l’afligir.
El seny mig conscient vol aturar
eixa riuada forta que m’esvera
i vol plantar un mur front la balcera
del teu voler que em fa desesperar.
Així com qui quan ve la plenamar
no vol mullar-se els peus i insensat fa
un pujolet de sorra com la mà
segur de que l’embat pot subjectar,
i mira a dalt estant, com l’aigua puja
sense moure’s ni un pam, i il•lús espera
que la mar, esverada, marxe enrera
deixant lliure el tossal que allí el sopluja,
així soc jo quan l’amor s’apodera
i sense desitjar-ho em sobrepuja
i implacable el bon temps del cor empluja,
enfilat en quimèrica barrera.
Confiat que l’ofec s’aturarà
i al desig podrà el seny capitombar
no puc veure que el flux de l’estimar
és més fort que el pujol que em defendrà.
Així com el que vol l’aljub reblir
prenent una cistella foradada,
i va del riu al pou cada vegada
pensant que poc a poc el podrà omplir,
i sua i corre mig desesperat
deixant mullat viarany a cada pas
sense mirar que acabarà en fracàs
l’absurd empeny que el porta capficat,
així soc jo, que no volent fer cas
al seny que just m’avisa de l’esclat
que pot deixar-me foll i malparat,
intente defugir el goig que em fas.
Inútil fer-li front a l’arrencada
del franc amor que hui torne a sentir;
no vull, llum beneïda, més sofrir:
per tu tinc ja la vida empresonada.
Així és el meu amor: com la riera,
la plenamar que inunda el meu deler,
el pou que vull reblir de goig sincer,
el tot, el cim, l’afany i la drecera.
Així vull, amor meu, tendra penyora,
viure per tu i amb tu tota la vida.
No em cures mai la més dolça ferida
que tinc al cor: el meu voler t’enyora.
Llum de migdia
Tocant migdia, el teu amor reviu.
La llum és vertical, l’ombra minvant,
i al pit naix l’enyorança, recordant
els curts moments que he estat al teu caliu.
L’espai és blau i el sol –glop agressiu-
omplena les teulades, adollant
de vida els llargs carrers i enlluernant
el bategar del cor per tu captiu.
Pense ara en tu, amor meu, quan riu el dia
i sembla tot més pur, més transparent,
reblit de llum, de vida i d’esperança.
Pensa ara en mi; m’acora la frisança
i tinc per tu el meu pit d’amor brusent.
Llum, sol i enyor: què dolça companyia.
Dissortada terra
Quant de temps he lluitat?
El cos s’aploma com un fardell immens
i l’ànima s’adorm en les desgràcies.
ja les paraules
moren entre el desori i la ignorància
d’un viure dissortat i inconscient.
Ai poble meu
que lluites sempre
contra el teu propi cos amb ougna eterna;
mai comprendràs que ofegues el teu cor?
Ja n’estic tip,
el meu trenca el seu ritme
tal com fas tu, País meu, que vius del plor.
És defensar i lluitar i perdre sempre
car que tu mai sabràs d’on vens i on vas.
Ai poble meu
terreta dissortada
que contra velles cabòries t’enquimeres
i creient defensar-te més t’enfonses
puix soterres el millor tresor que tens.
Trenca ja el vel que t’han posat fa temps
i volen que portes fixat matant-te el viure;
obre els teus ulls
que jo tancaré els meus
portant-te sempre al cor com he fet sempre,
cridant fins a la mort:
País, t’estim.
de “Triangle del neguit” (1985)
Sonet a la Mare
Sempre en Vós s'adelita la natura
car de tot ser creat sou la gaubança,
del que pena sou far de l'esperança
i del que viu feliç la llum més pura.
Perfecta com excelsa criatura
en Vós Déu ha adollat la benaurança
sou el pont que renova l'aliança
perduda en temps farcits de desventura.
Meravella del món, font de la vida
que raja eternament sense medura
i marca el llarg camí que al cel ens porta.
El vostre amor diví ens aconhorta
guiant-nos cap el cim de la ventura.
El Senyor és amb Vos, llum beneïda.
Dolça ferida
Quan pense que l'amor és sentiment
que anul·la la raó més cerebral
i torna foll possés al més formal
forçant-lo a dir i fer tor el que sent...
Quan mire que estimar és viure ple,
sentir de gom a gom la benaurança,
reblir el cor del goig i l'esperança,
fruir amb dolç escreix del màxim bé...
Quan veig que sols pensar en tu em reviu
i em dóno navova força per lluitar,
i fer-me fort i ferm i dur i clar
front tot el que m'acora sens motiu,
retrobe el gust d'amar-te i ser-te amant,
recobre l'esperança del futur
i em senc pel teu amor roure segur
de vèncer vents esquerps que van xiulant.
I torne a ser el foll més assenyat
que viu en aquest món fent laberint;
i torne a viure mort, morir vivint,
i marxe i vaig i vinc extraviat.
I pense en tu i el pensament s'atura
i et veig de nou i el bategar s'aviva
i et parle amor, i el sentiment captiva
els càntics de l'enoyr que màgic sura.
Ai, bell i cruel amor, dler que acora
avui domines cec la meua vida.
Ai, premi saborós, dolça ferida:
no em deixes mai que el meu deler t'enyora.
Pastorets
Pells de conill els jupetins adornen;
drings de mil tocs guarneixen els bastons;
arcs fets de flors emmarquen les cançons;
mítics cantars quan ja ve maig retornen;
ritmes antics nostres costums sojornen;
crits que encendran les nostres tradicions;
tots els carrers ja s'omplin de pregons;
balls no oblidats al mig la vila tornen.
Notes de fe que ignot autor musica
pugen al cel per dar-li nostres guanys
al Sant pastor que el poble glorifica.
Típics ballars de pastorets estranys
Vila-real al seu Patró dedica,
fent místic prec que trena tots els anys.
Cromàtic estiu
Quan l'hivern mor al fi
primavera somriu
i el cromàtic estiu
ja comença el camí
que durà flors de llum
a la terra encisera
bressolada de sol
i verdor falaguera.
És un temps beneït;
ja la mar llevantina
canta cobles d'amor
a la serra veïna,
i el sorrut Maestrat
fet somrís de la terra
embolica el vell pla
amb rocosa esclavina.
Melangia
Tot just te n'has anat, ja pense en tú
com somni il·limitat de goig i vida;
com flam una alegria mai sentida
renai al cor fins hui d'afectes nuu.
Comprenc que l'estimar-te com ningú
és per mi tot ensems goig i ferida,
rialla, malaltia beneïda,
crit, silenci, neguit i somni cru.
Com boig, tan sols delere amar i amar-te,
d'amor tinc ja el meu seny mig capficat
i mai, per més que ho vull, podré oblidar-te.
No marxes mai amor del meu costat,
tinc por que si no et veig puc no trobar-te
i ser llumí sens vida, abandonat.
