Alqueria de Medrano

L’anomenada “alqueria de Medrano” era una notable construcció rural que es trobava situada al camí del Cabeçol a la partida de Pinella, molt a prop del riu Sec.

L’edifici, bastit al darrer quart del segle XIX i molt possiblement sobre una anterior edificació de caràcter popular, devia el nom amb que era conegut al seu propietari inicial, el notari de València Luis Medrano Melià (1816-1888), també comerciant i propietari d’importants extensions de terres de cultiu als termes de Borriana i de Vila-real, amb probabilitat incorporades al seu patrimoni arran dels successius processos de desamortització. La relació del terratinent Medrano amb la comarca de La Plana s’entén per la seua intensa amistat amb els membres de la família Puchol Sarthou de Vila-real.

Tant com segona residència per a l’estiueig o lloc de descans per als cap de setmana, l’alqueria sembla haver estat emprada, vista la seua arquitectura i el luxe de les estances interiors, com a centre d’esbarjo per al propietari i els seus amics de la capital que l’anomenaven “casino” i a tal fi estava permanentment atesa per diverses dones, entre les quals la granadina Adela Almerich, filla d'un guardagulles a les Alqueries i casada amb el vila-realenc Maties Cantavella Mompó, i identificada per aquells anys com una de les amants del rei Alfons XII de Borbó, que se l’emportaria a viure a Madrid i amb qui sembla haver tingut un fill.

A la mort del notari Medrano, el dia primer de gener de 1888, les terres i l’alqueria van passar a mans del seu fill Luis Medrano Carlà, personatge de vida mundana en els ambients més sofisticats de la capital valenciana que, tres anys després, les va vendre a Victoriano Burgaleta i posteriorment van anar canviant de propietaris fins arribar a finals del segle XX ja en un estat d’abandonament i ruïna quasi total a poder de la família Vilanova, que va decidir el definitiu enderrocament de la que havia estat distingida edificació.

L’alqueria de Medrano va ser segurament en les seues proporcions i disseny arquitectònic una de les darreres manifestacions de l’academicisme d’empremta palladiana al nostre entorn. Distribuïda en tres nivells sobre planta quadrada, la seua façana principal en direcció Est s’obria a una terrassa amb una escala descendent en ventall cap a l’espai enjardinat que rodejava l’edifici. La porta principal, en un parament sobreïxent a la planta baixa, restava al mig de sengles finestrals que, com la resta dels existents, estaven flanquejats per pilastres estriades amb capitells ornamentals d’ordre compost i timpans rebaixats d’inspiració clàssica. A la primera planta es repetia la distribució simètrica amb elements semblants però situant sobre la porta principal un doble finestral.

Els murs laterals repetien les simetries amb obertures de diferents dimensions i la part posterior, corresponent als habitatges del personal de servei, mostrava una ornamentació molt més senzilla. Sobre les dues plantes principals culminades en la façana per un gran frontó decorat amb palmes i roleus se situava una tercera de menor altura a causa de la inclinació del sostre a quatre aigües, al centre de la qual hi havia un lucernari quadrat que donava respiració i llum al cos central del recinte. Sobre ell va ser afegida en temps posterior una torreta, suposadament per a la vigilància de l’entorn.

La riquesa de la decoració interior quedava focalitzada per la gran escala imperial que, des de l’ampli vestíbul pujava en dos trasts fins a la zona noble del primer pis. Les sales davanteres de la planta baixa incloïen espais per al joc i el descans amb un salonet d’estil oriental amb parets porpra i dragons daurats. Altres sales superiors estaven ornades amb representacions mitològiques, sanefes de colors vius, grans espills i paviments porcel•lànics escacats en blanc i blau. Les poques restes visibles als darrers anys de la construcció, entre elles una interessant banyera de marbre amb un anagrama de les inicials del propietari, encara eren testimoni del luxe i l’esplendor de la singular alqueria noucentista.

Documentació:

• Enric Llop Vidal. "Estudio gráfico de la villa neoclásica del señor Luis Medrano".(1983)
• Norberto Mesado Oliver. "Adela Lucía. La última amante de un rey romántico. Entre la historia y la leyenda".(2010).