"Simfonia popular" (de Rafael Beltrán)
Tot i la forma clara, sense pretenciositat tècnica, la “Simfonia popular” inclou un complex de melodies i contracants que reflecteixen la vitalitat lírica del poble, evocant cants ancestrals de festa i solemnitat, ambients de profund sentiment i una expressió lúdica que l’apropa a la genuïna sensibilitat de la gent senzilla. Consta de tres moviments clàssics i un Final.
Primer moviment: Allegretto. Està escrit en forma de sonata, amb un primer tema de 16 compassos, iniciat pels saxofons tenors, en “crescendo”, als quals van afegint-se altres grups fins a completar cinc veus contrapuntístiques. El pont modulatori, basat en el tema inicial, condueix al tema en la dominant, a càrrec de la flauta amb una melodia desenfadada. Un enllaç rítmic després de la corresponent repetició central porta novament al primer tema i una ampliació en els clarinets amb acompanyament sincopat dels saxofons, fins arribar a la reexposició amb variacions i el segon tema de nou, ara amb el clarinet solista i en la tonalitat principal. Una breu cadència del clarinet recondueix al tema primer que, a mode de coda, acaba de manera contundent. El tema emprat en este primer moviment no es popular en la seua gènesi, però posseeix inspiració d’arrel folklòrica, i tant la seua construcció melòdica com autòctona tenen un caire marcadament autòcton.
Segon moviment: Adagietto. Està construït en forma de lied ternari, i basat en la popular nadala “Esta nit fa bona nit...” L’exposa el fiscorn amb contestacions a càrrec dels instruments de fusta. Una frase episòdica de transició modulant condueix a la frase principal completant la melodia de la primera secció. La segona aporta un element temàtic nou, cantat per l’oboè, a marea d’enllaç que retorna al tema principal enriquit i ampliat per trompetes i fiscorns a l’uníson, abans de retornar a la nadala com una coda que es resol de la mateixa manera que va començar, a càrrec del fiscorn en un delicat final.
Tercer moviment: Allegro moderato. L’habitual Scherzo està substituït per un Rondó a partir de les primeres notes de la cançó popular “No me l’encendràs...”. La tornada, de 34 compassos, enllaça amb la primera cobla en tema menor fugat i torna a escoltar-se la tornada en tota la seua extensió. La segona cobla, més rítmica i juganera amb una breu tornada, porta a la tercera cobla de marcat ambient popular, en la qual s’escolten fragments del folklore vila-realenc, com ara “Plou, plou, molí nou...”. Amb un desenvolupament melòdic la tornada apareix per conduir cal al Final. Aquest és en realitat una Coda amb dos temes en forma ternària; el primer amb contestacions a càrrec de diversos grups orquestrals i el segon cantat amplament pel metall fins que se re exposa el primer tema acabant amb uns sobris i solemnes acordes.
