"Simfonia popular" (de Rafael Beltrán)

De Vilapedia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia popular
La “Simfonia popular”, dedicada pel seu autor Rafael Beltrán al poble de Vila-real va ser estrenada per la banda "Unión Musical La Lira" el dia 14 de desembre de 1986 al Saló d’Actes de la Caixa Rural. L’obra va ser concebuda expressament per a una formació d’instruments de vent, amb sonoritats harmòniques pròpies d’aquest tipus de formació orquestral. En ella l’autor ha combinat un estil expressiu a base de la melodia i acompanyament harmònic clàssic, amb tocs localistes procedents del folklore vila-realenc. Els reforços per unísons entre la fusta i el metall son freqüents per tal d’aconseguir el so més característic de la banda, defugint de la simulació de l’orquestra simfònica.

Tot i la forma clara, sense pretenciositat tècnica, la “Simfonia popular” inclou un complex de melodies i contracants que reflecteixen la vitalitat lírica del poble, evocant cants ancestrals de festa i solemnitat, ambients de profund sentiment i una expressió lúdica que l’apropa a la genuïna sensibilitat de la gent senzilla. Consta de tres moviments clàssics i un Final.

Primer moviment: Allegretto. Està escrit en forma de sonata, amb un primer tema de 16 compassos, iniciat pels saxofons tenors, en “crescendo”, als quals van afegint-se altres grups fins a completar cinc veus contrapuntístiques. El pont modulatori, basat en el tema inicial, condueix al tema en la dominant, a càrrec de la flauta amb una melodia desenfadada. Un enllaç rítmic després de la corresponent repetició central porta novament al primer tema i una ampliació en els clarinets amb acompanyament sincopat dels saxofons, fins arribar a la reexposició amb variacions i el segon tema de nou, ara amb el clarinet solista i en la tonalitat principal. Una breu cadència del clarinet recondueix al tema primer que, a mode de coda, acaba de manera contundent. El tema emprat en este primer moviment no es popular en la seua gènesi, però posseeix inspiració d’arrel folklòrica, i tant la seua construcció melòdica com autòctona tenen un caire marcadament autòcton.

Segon moviment: Adagietto. Està construït en forma de lied ternari, i basat en la popular nadala “Esta nit fa bona nit...” L’exposa el fiscorn amb contestacions a càrrec dels instruments de fusta. Una frase episòdica de transició modulant condueix a la frase principal completant la melodia de la primera secció. La segona aporta un element temàtic nou, cantat per l’oboè, a marea d’enllaç que retorna al tema principal enriquit i ampliat per trompetes i fiscorns a l’uníson, abans de retornar a la nadala com una coda que es resol de la mateixa manera que va començar, a càrrec del fiscorn en un delicat final.

Tercer moviment: Allegro moderato. L’habitual Scherzo està substituït per un Rondó a partir de les primeres notes de la cançó popular “No me l’encendràs...”. La tornada, de 34 compassos, enllaça amb la primera cobla en tema menor fugat i torna a escoltar-se la tornada en tota la seua extensió. La segona cobla, més rítmica i juganera amb una breu tornada, porta a la tercera cobla de marcat ambient popular, en la qual s’escolten fragments del folklore vila-realenc, com ara “Plou, plou, molí nou...”. Amb un desenvolupament melòdic la tornada apareix per conduir cal al Final. Aquest és en realitat una Coda amb dos temes en forma ternària; el primer amb contestacions a càrrec de diversos grups orquestrals i el segon cantat amplament pel metall fins que se re exposa el primer tema acabant amb uns sobris i solemnes acordes.