Tabes

Resulta ben conegut com els dignataris grecs i romans, a l’època clàssica, mai no acostumaven a mamprendre cap negoci ni iniciativa sense consultar abans amb l’oracle que els marcara les recomanacions adients per trobar el camí més segur per als seus projectes.

Un dels mètodes més freqüents era el llançament a l’aire i l’observació acurada de les posicions que adoptaven els curiosos ossets que uneixen la cama amb el peu dels mamífers, habitualment els dels xais o corders. El nom d’eixe punt del tars és el d’astràgal, per això aquesta pràctica adivinatòria es coneix com “astragalomància”, però entre nosaltres, aquesta peça òsea l’anomenem marranxa o, més habitualment, la taba.

Jocs d’ossets

En la major part dels casos, la imaginació popular ha donat nom a cadascuna de les parts de l’osset. Així, nosaltres coneixem les dos cares més amples amb els noms de “gord”, “panxa” o “panxa plena” la que té el centre més prominent i arrodonit; i li diuen “panxa buida”, “flac” o “forat d’aigüera” a la que està més afonada. Pel que fa als laterals, es coneix com “rei” la que està més llisa i “corretja” o “botxí” a la més rugosa.

La forma més antiga del joc complementa els ossets (que els jugadors han polit i netejat i, de vegades, pintat amb colors cridaners) amb un bastó, símbol del poder, i una corretja, símbol del càstig. Els jugadors, asseguts en rotgle, van tirant per torn l’os a l’aire, i comproven la posició en què va caient. El primer jugador que trau “rei” pren el bastó; el primer que trau “botxí” pren la corretja, i a partir d’eixe moment comença el joc.

Si el tirador que llança trau “flac” no passa res, però el primer jugador que trau “panxa” rep del botxí tantes corretjades al palmell de la mà (no massa fortes, és clar, per si canvia la torna) com mana el rei. I torna a començar. El càstig es pot efectuar també a les puntes dels dits plegades (el “trencadits”), a l’esquena o un poc més a baix. I també, posant la mà oberta al mig de la corretja doblada, i tibant aquesta estirant des dels dos extrems (el “talladits”).

Variants femenines

Tot i que el joc pot ser jugat per qualsevol, les xiquetes sobretot han anat creant formes menys agressives d’entreteniment, la principal de les quals requereix disposar, almenys, de cinc tabes. El començament del joc es produeix quan, després que la jugadora o jugador ha llançat les peces a l’aire, almenys una d’elles ha quedat en la posició superior de “panxa plena”. Aquesta es converteix aleshores en comodí i el jugador continua llançant-la a l’aire mentre a cada tirada intenta arreplegar o canviar de posició la resta de les peces. Això es fa en primer lloc “a uns”, és a dir tocant les tabes una a una; després “a dos”, per parelles; “a tresos”, agafant primer tres i desprès la resta; “ i “l’arreplegà”, prenent-les totes d’un cop.

Qui juga pot anar prenent les peces momentàniament dins del puny, fer-les passar per l’arc format pel dit gros i l’índex de l’altra mà o, posant aquesta amb tots els dits tocant el terra, ficant les tabes pels espais entre ells, en la variant coneguda com “fer estables”. Quan ha acabat les figures, o en el cas de no haver tret cap “panxa” al primer llançament, el jugador passa el torn al següent company.

Altra possibilitat de joc consisteix en llançar les cinc tabes i provar d’arreplegar-les totes al dors de la mà, cosa que requereix molta habilitat. Aquelles que no han caigut tornen a ser llançades i arreplegades al palmell. Aquest sistema serveix de vegades de tempteig, segons la sort o la perícia de cada jugador, per a establir el torn dels jocs posteriors. Es juga també “a fer forat” posant la mà esquerra al terra amb el dit gros i l’índex units formant una espècies de pouet i intentant posar dins una taba a cada llançament. Les peces que queden en terra es poden posar en línia, intentant a cada llançament del comodí prendre primer la una i la tres, i després les altres dos; això és el “salt”. O posar les quatre en un grapat i a cada salt del comodí anar movent-les formant els cantons d’un quadrat, és a dir, “parar taula”.

Difusió

Sòfocles afirma que va ser l’enginyós guerrer aqueu Palamedes qui va ensenyar als seus companys durant el setge de la llegendària ciutat de Troia la manera d’entretindre’s amb aquests ossets però, tot i que és freqüent al nostre àmbit mediterrani trobar representacions d’aquest joc d’arrels màgiques (com per exemple en una famosa representació de pintura al fresc trobada a la ciutat de Pompeia), el mateix que passa amb tantes activitats humanes, variants del joc de les tabes poden ser localitzades en espais geogràfics ben allunyats de la nostra Plana, des de Rússia fins a les illes polinèsies, o entre els esquimals de Groenlàndia i els lobis de Burkina Fasso.

Tal com els hàbits alimentaris anaren canviant, es va perdre la possibilitat de disposar d’aquests ossets i, en moltes ocasions, la gent menuda va anar substituint les antigues tabes de corder per pedretes de superfície més o menys plana o, el que és pitjor, per terribles succedanis modelats en plàstic, però amb un poc de paciència encara és possible fer arreplega dels vells ossos màgics per encetar el joc una vegada més.

Font: “Jocs d’ossets”, Carme Traver Mezquita (“Cadafal, setembre 2004).