Saltacavalls

En una societat a tothora pendent dels mitjans informàtics, digitals i més o menys audiovisuals, la relació amb la natura s’allunya a passos de gegant, fins tornar-se remota i, aparentment, prescindible. Però quan, no fa encara tant de temps, la vida agrària representava l’eix de l’existència quotidiana, la convivència amb les atzembles, els animals de càrrega i transport, era tan comú com la de la resta dels animals domèstics o la d’aquells que servien per a l’alimentació, i les cases tenien per a elles un espai reservat, la pallissa, on mules i cavalls compartien amb els amos, després de les llargues hores de treball, el temps del merescut descans.

I aquesta presència arribava també al temps de l’oci i del joc infantil, on la imitació dels actes dels adults és font d’imitació i d’entrenament. Saltar i jugar imaginaris cavalls és una activitat ancestral, una manifestació més de la comú cultura humana que amb diversos noms i formes (“pídola” li diuen en castellà, “leapfrog” en anglès) servia per portar a l’àmbit lúdic la realitat de cada dia. Muntats “a cavallet”, pujats a l’esquena d’un company que ens agafés fort les cames amb els seus braços, es podien fer carreres i competicions, estirar d’una corda nugada formant un llaç, lluitar amb espases de fusta com a autèntics “cavallers”, o simplement córrer donant-se empentes per tal de fer rodolar els companys.

En fila i tallant el fil

Però la pràctica més habitual era aquella que consisteix en que el primer dels jugadors tanca els peus, es cobreix el cap amb les mans i inclina cap avant l’esquena per tal de que el següent li bote pel damunt i, separant-se un parell de passades es pose en la mateixa posició fins que li bote el tercer, i el quart, i tots els qui vullguen jugar, formant una filera que es reprèn una i altra vegada quan el primer jugador s’alça de la seua posició i, saltant sobre el segon, que després el segueix, comence a botar la resta dels participants.

De vegades aquest senzill joc (que a La Safor és conegut com a “sananguno” i a les terres de l’interior, per motius fàcilment explicables, també com a “saltacabretes”) servia com a forma de repiny, per tal de sortejar el “burro” o jugador que havia de pagar als següents jocs. Per a “tallar el fil”, una vegada havia saltat el segon jugador, el primer ajupit estenia la mà fins a tocar amb els dits al segon, i després aquest amb l’altra mà amb el tercer, formant un contacte continu que calia respectar sense trencar-lo. El saltador que perdia l’equilibri i “tallava el fil”, separant amb el seu cos el contacte de les mans, era qui li tocava pagar.

Ídem

Una vegada ajupit, doblegant el seu cos, aquell que fa de “burro”, o mula els demés segueixen les indicacions del cap del joc, l’anomenat “amo”, el qual, fa amb la sabata un cavallonet d'uns 5 cm. al terra o marca una ratlla al costat de qui paga i, donant la veu del joc comença a botar de diverses formes que tots els altres han d’imitar botant en ordre de la mateixa manera, al temps que repeteixen “ídem” a la indicació inicial.

Les maneres de botar eren: “normal”, tocant amb les dos mans l'esquena de qui paga, saltant sobre ell; “tocadeta”, amb una sola mà; “sense mans”, botant a l’aire; “culadeta”, fent-li una culada al llom després d’haver botat; “taconet”, pegant un xicotet cop de tacó al mateix temps que se salta; “tomaqueta”, pegant-li una palmadeta al cul; “per noms” dient diferents noms de persones, de pobles, de marques, etc. segons la iniciativa de “l’amo”.

A cada passada dels jugadors, qui paga se separa una miqueta més de la senyal feta entre la fila de saltadors i ell, habitualment la distància d'un peu recte i un de creuat, formant una T. També l’amo pot anar introduint variacions en la dificultat dient “bot” per a saltar des de la mateixa ratlla, “camallà” saltant amb un sol peu fins arribar al costat de qui paga i botant-lo després amb una sola cama, en aquest cas, si els saltadors no poden fer prou salt per la distància, poden fer camallet és a dir, donar dos bots menors, però sempre amb el mateix peu; “un pas”, caient amb els dos peus junts abans de donar-li el bot al “burro”, “passos” quan ja la distància a la ratlla és gran, fent tantes passades com diu “l’amo” i, finalment, botant de manera directa o, en el seu cas, de “camallà”. Qui s’equivoca, xafa el senyal, cau o no pot botar, evidentment serà la mula a la següent tornada.

A llúcies

Per a jugar a “llúcies” cal determinar en primer lloc qui és el jugador que paga, és a dir, que s’ajupís perquè la resta li passen pel damunt (la qual cosa es pot fer repinyant o bé com a conseqüència de qualsevol joc anterior) i que tots els altres jugadors tinguen a mà, almenys, un mocador o altra peça de roba (en temps més llunyans es podia fer servir la gorra o barret que també els xiquets portaven.

Fet això es forma la fila i cada jugador va botant al temps que van dient una frase o fórmula recitativa. Qui no la diu bé, o no fa els moviments corresponents de manera correcta, passa a pagar. Les frases varien segons el lloc, i també segons la inventiva dels jugadors per conformar les assonàncies dels rodolins. Algunes de les més usuals podrien ser:

A la una, la mula (més tradicional encara: “a la una, llúcies, perquè és burro nou”). I se bota sense més.

A les dos, el gos. Se bota tot imitant els lladrucs del gos: bup, bup.

A les tres, saltar i no dir res.

A les quatre, salt de catre. Encreuant els peus abans i després de saltar.(També: "les mules de Pono van a batre")

A les cinc, bon brinc. Qui paga es posa d’esquena als saltadors i s’estira un poquet, amagant el cap.

A les sis, passadís. En lloc de botar, es passa pel costat pegant una patadeta a qui paga (També: “a les sis, pastís, pasterà i bona culà”).

A les set, mocadoret. (O “barretet”, llançant-lo al terra. Cal tenir compte que no caiga damunt d’un altre).

A les huit, bon xiulit (Se salta procurant no xafar cap dels mocadors, i xiulant amb força).

A les nou, el sopar ja es cou (Se salta i cadascú replega el seu mocador).

A les deu, me trenque un peu (Boten fent el coix).

A les onze, campanes de bronze (Després de botar, piquen de mans a terra i pugen els peus damunt de qui paga, repicant-li a l’esquena).

A les dotze, volantins (Tots fan allò que improvisa el primer en botar, fer una ganyota, donar una volta corrent, tocar una persona o un objecte qualsevol...).

Fava a la paret

Un dels més jocs més antics, conegut també com “cavall fort”, “fava llarga” o “xurro, mediamanga”, es jugava així: els jugadors tiren a sorts per formar dos equips i després per vore quin dels dos és el que paga. Un dels que paguen es recolza contra una paret, per fer de “coixí” i al mateix temps de “jutge”. Amb les mans protegeix el cap d’un company que s’ajupís davant d’ell doblegant l’esquena i agarrant-lo per les cuixes. Un tercer s’ajup de la mateixa manera darrere de l’anterior, i així la resta dels que paguen, formant la “burra”.

Els jugadors de l’altre equip boten d’un en un damunt dels que paguen, pujant a cavall després de dir en veu alta: “Fava, munta i calla, burro que s’escagaixa no val res” i procurant avançar amb força per tal de deixar lloc als que venen darrere. Si algú dels que va saltant toca amb els peus a terra, o cau, es meneja dalt o s’enganxa de la “burra” per no caure, tot el grup paga i canvien les posicions. També potser que la “burra” s’esclafe “fent figa”, i cal tornar a començar, pagant els mateixos.

Quan ja tots estan dalt de la burra, sense caure ni moure’s, el darrer dels que han saltat s’assenyala una mà amb l’altra dient “xurro”, el colze “mediamanga” o el muscle “mangotero”, a la vista del que fa de coixí, i si el darrer dels que estan ajupits ho endevina, els qui han botat paguen i passen al seu lloc. I si no ho encerta, es torna a repetir el joc. I així, una i altra vegada, pujant i baixant de les burres i dels cavallets.

Font: “A saltavacalls”, Carme Traver Mezquita (“Cadafal”, setembre 2005)