La vincapervinca
En una de les aixelles i en l'extrem de les tiges brollen a la primavera flors de pecíols curts amb els pètals soldats a la base formant un tub, generalment blaves o violetes, encara que també poden ser blanques. El fruit és una vesícula que conté unes llavors menudes. Tota la planta és considerada tòxica.
Es tracta d'una espècie que procedeix de les regions mediterrànies, però àmpliament estesa en l'actualitat. Creix espontània en matolls, tanques, fagedes, i ribassos de boscos oberts.
Recol·lecció
Floreix a la primavera, a partir del mes de març. De la collita interessen principalment les fulles, encara que hi ha qui assegura que les flors també tenenprincipis actius interessants. En qualsevol cas, la recollida s'ha de fer a mà, tenint cura de no danyar la planta més del necessari, i posteriorment l'assecatge s'ha de fer a l'ombra o en assecador.
Amb fins medicinals es recullen les summitats durant la floració, i de vegades també les arrels a l'estiu. Es tallen els brots ben desenvolupats i es deixen ràpidament a l'ombra estesos en capes fines, i amb bona ventilació, també es pot utilitzar un assecador a una temperatura màxima de 45 º C. Les parts seques s'emmagatzemen en bossetes protegides de la pols i la humitat.
Propietats
A la vinca se li ha atribuït nombroses virtuts, algunes totalment absurdes i altres fruit de les creences populars. L'extraordinària capacitat d'arrelament de les tiges de la vinca, que es "lliguen" a la terra amb insistència i "persistència" va suggerir el seu nom; aquest prové del llatí vincire, que significa unir, lligar, enllaçar, encadenar ..., i d'aquí pervincire, és a dir "lligar o enllaçar amb insistència". Aquesta característica va difondre la creença que la vinca era màgica, ideal per elaborar filtres d'amor, van existir ritus en què les dones casadores utilitzaven les suposades "senyals" d'aquesta planta, per saber si anaven a ser protagonistes d'un feliç matrimoni.
De vegades s'usen en jardineria tot i que tenen tendència a envair el territori i no deixar créixer altres plantes (les diferents espècies es poden trobar també subespontànies a les zones on es conreen). Com altres espècies de la família apocinàcia les vinca són verinoses o medicinals segons la dosi.
La vinca conté tanins, saponines, pectines, pigments orgànics, i sobretot una gran proporció d'alcaloides. Algunes d'aquestes substàncies són citostàtics, és a dir, útils per evitar la proliferació de tumors mòbils. També posseeix altres valuoses propietats, com ara hipotensiu, hemostàtic (hemorràgies nasals, genives ...), antidiarreic, útil en la regulació de les vies gastrointestinals, astringent, antiinflamatori (gargarismes per a la inflamació de les mucoses bucals), tònic, aperitiu, anticatarral, antianèmic, antianorèxic, depuratiu i antidiabètic. També és adequat en afeccions de les vies genitourinàries. La planta és inodora i de sabor una mica acre i amarg.
