La figuera

La figuera (Ficus carica) és l'arbre que fa les figues. La figuera és un arbre conegut des de l’antiguitat més remota (potser 9.000 anys a.C.), procedent de l’Àsia sud occidental, i ja formava part de les diverses cultures de la conca mediterrània al temps dels faraons egipcis. En la cultura grega els seus fruits eren considerats com a molt selectes, els predilectes del filòsof Plató, i el mateix metge Galeno els recomanava als participants en els Jocs Olímpics.

Descripció botànica

Pertany al gènere “Ficus” que compta amb més de mil espècies, principalment a les regions càlides i intertropicals. 'Ficus carica és l'única espècie del génere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa.

En els individus silvestres que s'anomenen 'cabrafiguera', la figuera és monoica, és a dir que té dos flors unisexuals diferenciades. En les races conreades és planta dioica, això és ,que té una sola flor amb òrgans masculins i femenins. De cinc a deu metres d'alçada, creix molt lentament , té una capçada ampla, amb un flaire característic, produeix un làtex molt irritant, té l’escorça grisenca, fulles caduques palmatipartides o de forma variable (les fulles exteriors són més grosses i més simètriques que les interiors).

Floreix de febrer a abril amb flors reunides en gran nombre dins un receptacle piriforme, carnós anomenat en termes botànics “siconi” (la figa), el fruit no és així únic, sinó una infructescència.

La figa madura habitualment durant agost, setembre i octubre. Alguns tipus de figueres, anomenades bíferes perquè donen dues collites, fan també un fruit anomenat figa-flor o bacora a finals de juny. La bacora naix en realitat al final de la tardor, queda adormida durant l’hivern i acaba fructificant al començament de l’estiu. Son de major tamany que la figa però menys dolces i presenten una gran varietat de colors des del verd fins al negre.

Conreu

Arbre molt rústec i resistent a la secada i a la salinitat, accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d'emmagatzemar aigua. Sovint es troba com exemplar aïllat sense estar en forma de plantacions ordenades. Les figues tenen prou temperatura per madurar bé fins la part inferior de la muntanya mitjana. Aprofita molt bé les pluges de tardor típiques del clima mediterrani. En regadiu es planten en marcs més amples que la resta de fruiters per la gran amplada que té la capçada.

Fa molta ombra i moltes males herbes no poden prosperar sota la figuera. Necessita un adobat equilibrat en nitrogen fòsfor i potassa. La collita s'ha de fer amb compte, les branques són fràgils i el fruit és tou i molt fàcilment s'esquinça, per fer la collita es necessita molta mà d'obra. Els ocells es mengen i espatllen moltes figues.

La figa posseeix un elevat contingut en aigua i en carbohidrats en forma de glucosa, fructosa i sacarosa, per la qual cosa té un valor en calories prou elevat. És també molt rica en fibra (2,5 g. per cada 100), minerals como el potassi (235 mg per 100), magnesi (20 mg per 100), calci (38 mg per 100), i vitamines C i provitamina A amb propietats antioxidants.

A les nostres comarques mediterrànies era tradicionalment un dels conreus més populars, però actualment és un conreu en regressió, malgrat que domina encara en gran part del paisatge i es troben figueres arreu del territori, especialment en finques particulars com a ornament i consum familiar.

A més de com a fruita fresca de temporada, les figues s’han consumit tradicionalment conservades com a seques o pansides, essent en tot moment un aliment especialment valorat . El procés, que consistia en prémer fortament la figa amb les mans i conservar-les entre canyissos al sol, donant-los constantment la volta per a aconseguir l’evaporació de l’aigua, permetia dilatar el seu consum tot l’any i cobrir moments en els que l’escassesa d’aliments arribava a ser notòria. Les fulles han estat també emprades com a aliment del ramat.