La dula

La dula (paraula d’origen àrab -dawlah-), era un sistema d’explotació ramadera, practicat des de l'Edat Mitjana, característic de les zones amb explotacions de xicotet tamany o molt disseminades, com ha estat habitual al terme de Vila-real. En principi el mot s’aplicava de manera específica als terrenys del comú on es portava a pasturar el bestiar, però finalment ha passat a designar el procediment mateix.

Mitjançant la dula, cada propietari aportava les seues ovelles, cabres (i en altres ocasions vaques o atzembles) a un ramat comunal i, entre tots els participants, pagaven el sou d’un o més pastors que curaven dels animals durant tot el dia, replegant-lo a primer hora del dia, a l’eixida del sol, i tornant-lo a la nit a cadascú dels corrals i cases originaris. S’aprofitaven les pastures de tot el municipi, incloent les del bovalar de la vila, pagant així mateix una quota a les arques del Consell, que després repartia la recaptació a tots els veïns, en funció de la superfície de pastura aportada per cada propietari.

Els pastors “dulers”, que no tenien mai jornades de festa i descans, rebien per any i animal a la seua cura una quantitat econòmica aportada pels veïns, la “iguala”, sovint substituïda per compensacions en espècie, blat sobre tot. La seua activitat, que encara va perdurar fins a la primera meitat del segle XX, estava en molts llocs rigorosament reglamentada per tal d’evitar enfrontaments entre els pastors i els usuaris, o els propietaris del bestiar i de les pastures.

El sistema, que compartia la cura controlada dels animals a les cases respectives amb la llibertat de portar-los a l’aire lliure, mesclats amb molts altres de diferent procedència, ha deixat en la parla popular expressions com: “criar-se a la dula”, referida als xiquets que viuen al carrer amb escassa atenció educativa per part dels seus pares; o “anar a la dula”, referint-se a colles de gent jove que passegen de manera esvalotada.