L'oroneta

L'oroneta vulgar (Hirundo rustica) és una de les aus migratòries més conegudes del món, pertanyent al gènere dels Passeriformes. Té un admirable sentit de l'orientació i recorda els llocs d'una manera sorprenent, i és capaç de trobar el seu niu de l'any anterior.

La figura esvelta de les oronetes fa que siguen fàcilment identificables. Es fa notar àmpliament per la cua, molt esmolada en ambdós extrems i decorada amb una filera de petites taques blanques visibles en vol. La part superior del cap a la cua és de color blau fosc i té una brillantor metàl•lica. La gola, les galtes i al voltant del bec són de color vermell maó, i la part inferior de l'au és de color blanc cremós amb reflexos vermells. El mascles són maldestres, i tenen la cua més curta. S'alimenta d'insectes que captura en l'aire.

Poden arribar a mesurar fins a 19 cm de llarg, té un bec curt, ales fortes i llargues en proporció al cos. El seu cos aerodinàmic està adaptat per a vols ràpids i de llarg recorregut. Les seues ales estretes i la seva cua en forma de forca li permeten maniobrar amb facilitat: pot donar ràpids girs per perseguir la seva presa. Construeixen els seus nius amb fang i herba, i solen fixar-los a bigues de fusta i parets.

Habitat

Les oronetes passen la major part de l'any entre territoris freds de l'ordre d'Alaska o el nord de Canadà i regions temperades com Europa Occidental, el centre de Mèxic, Àfrica del nord o Àsia Oriental, llocs on fan la posada i la cria. La hibernació la realitzen en l'hemisferi sud, arribant des de Costa Rica o les Antilles fins a les regions patagòniques de Terra del Foc i Illes Malvines, o el sud-africà Cap de Bona Esperança, entre d'altres.

Quan volen per traslladar-se d'un lloc a un altre en l'època de les migracions, volen moltes oronetes juntes, arribant a formar grups de milers d'exemplars. Al nostre país arriben els primers exemplars cap al febrer, però el gruix de la població sol arribar a l'abril o el maig, i retorna cap a l'Àfrica al setembre.

Fan nius de fang arrodonits i més oberts que els de l'oreneta cuablanca, i els situen en llocs arrecerats, sovint en construccions, sota els ràfecs, en porxos o sota els balcons. Per això se la troba més sovint prop dels pobles i de les cases que en ambients naturals, però ha anat esdevenint més rara a les ciutats grans, entre d'altres raons perquè els hi és difícil trobar-hi fang per fer el niu.

Reproducció

La posada i la cria la realitza en l'hemisferi nord. Una vegada que retroba el seu niu, si és necessari el reconstrueix o fa un de nou, on posa els seus ous i cria els seus pollets.

Els ous tenen al voltant de 14.8 mm de llarg i els closques dels ous són una mica groguencs i amb moltes petites taques burelles o grisenques espurnejant irregularment en tota la superfície. Moltes d'aquestes diminutes taques són quasi triangulars, encara que la majoria d'elles són disforms.

La femella roman al niu mentre que el mascle surt a la recerca d'aliment. Quan els fills han crescut prou, la mare els ensenya a volar. Aquesta au té un gran instint de defensa, i els gats son els seus més freqüents enemics. Quan algú els assetja en el seu niu, s'agita amb un batre d'ales i obre el pic amenaçadorament per salvar els seus fills. De vegades en què el perill és molt gran, s'uneix amb altres companyes i entre totes espanten l'enemic.