L'estepa blanca
Les flors, grosses, són rosades i tenen els pètals lleugerament arrugats. Els fruits són una càpsula ovoide on es troben les llavors. És, potser, l'estepa més estesa a les nostres terres i creix, independentment del tipus de substrat, en zones influïdes per la Mediterrània.
Morfologia
Es tracta d'una planta d'aspecte blanquinós per l'abundant toment que recobreix les seues branques i fulles i que els hi confereix una agradable suavitat al tacte. Té les fulles oblongues, oposades, sèssiles, amb els nervis prominents per l'envés. les flors són grans i vistoses, d'un bell color rosa porpra; el calze té cinc sèpals.
Pot arribar a tenir una alçada entre 40 i 150 cm. Les fulles, amb tres nervis prominents, són sèssils, el•líptiques o oval-lanceolades, amb el marge lleugerament revolut. Les flors apareixen agrupades en inflorescències terminals cimoses que tenen entre tres i huit flors de pedicels llargs.
Les fulles són simples i quasi sempre oposades. Les flors, generalment grans i vistoses, tenen cinc pètals, sovint caiguts i molt arrugats dintre del botó, i a vegades inclús amb la flor oberta. Les flors de les cistàcies solen produir poc nèctar i són pol·linitzades preferentment per petits coleòpters, encara que també són visitades per mosques i borinots durant el curt espai de temps en que romanen obertes.
Quan els pètals es desprenen sense que la flor haja estat fecundada, el calze es tanca i les anteres dels estams queden enganxades i apretades contra l'estigma, de manera que es produeix l'autofecundació. La floració es produeix entre abril i juny.
El fruit superior és una càpsula que conté moltes llavors, les quals, per facilitar la seua dispersió, són projectades activament, encara que a no massa distància. Les llavors contenen materials feculents i per eixa raó s'utilitzen en alguns llocs, com el Marroc, per a mesclar-les amb farines panificables.
Hàbitat i distribució
La planta creix en matollars que corresponen a la fase regressiva dels alzinars i altres boscos mediterranis. Cistus albidus és una planta de distribució mediterrània, que habita en els territoris de clima marítim des del nord d'Itàlia fins el sud de Portugal. En la península Ibèrica ocupa les zones seques de la meitat meridional i de tota la vessant mediterrània, inclosa la depressió de l'Ebre; en les Balears s’hi troba en totes les illes. El seu habitat més freqüent són els terrenys de vegetació molt degradada, els rics en calç, i inclús llocs cremats, on sol fer-se dominant.
Aquesta planta s'adapta molt bé als terrenys secs i solellosos dels països temprats de l'hemisferi boreal. La majoria de les cistàcies són arbusts i mates llenyoses les branques i fulles dels quals produeixen resines aromàtiques de propietats balsàmiques, pel que era emprat com a remei per a la tos en forma dde xarop. Com a liniment s’empra en disolució al 5 0 10 per cent en alcohol. També s’ha emprat durant molt de temps com a remei per al dolor estomacal, presa en infusió o posant la mateixa planta sobre l’abdomen.
