L'escurçó
Descripció
El dors de l’escurçó ibèric (Vipera latastei), el més abundant a les serralades litorals i interiors del País Valencià, i a les zones de bosc mediterrani, sol ésser bru o grisenc, amb una ratlla vertebral en ziga-zaga de tons més foscos. Al mateix temps, també en els flancs hi ha un seguit de taques més o menys circulars, que recorren tota la llargària de l'ofidi. Les plaques supralabials, per la seua coloració blanquinosa, contrasten amb les tonalitats apagades del cap. El ventre és generalment gris. Pot mesurar fins a 75 cm, bé que normalment no ultrapassa els 60 incloent-hi la cua.
Té els ulls redons amb la pupil•la vertical com la dels gats. No té parpelles, sinó que té una membrana molt fina que li recobreix l'ull per protegir-lo de la pols i de possibles cops, per això pot semblar que ens estigui mirant fixament i que porte lents. El seu esquelet pot tenir més de 200 costelles que no estan unides a la panxa, d'aquesta manera poden empassar-se preses molt grosses.
Costums
De costums crepusculars i nocturns a l'estiu i més diürn a la primavera i a la tardor, viu en zones rocoses i seques, on poden prendre el sol, perquè són animals de sang freda, bé que també es localitza en boscos oberts i ocasionalment en boscúries prou denses. A l'hivern resten inactius, hivernen. S'alimenten d'animals menuts, com ratolins, invertebrats, ocellets i sargantanes, que capturen amb una mossegada, que els deixa quasi paral•litzats, de manera que l’escurçó els pot seguir el rastre per agafar-los un cop morts.
Com succeeix en altres animals proveïts de mecanismes de defensa molt reeixits, es tracta també d'un ofidi pacífic que només ens pot mossegar accidentalment, fet que es pot donar amb més facilitat a la tardor, atès que en aquesta època té el costum d'enfilar-se als arbusts d'un o dos metres d'alçada, cosa que converteix la seua mossegada en molt perillosa, perquè pot afectar la cara o el coll de la persona que passa per aquests indrets i que, sense saber-ho, pot provocar l'atac fulminant de l'ofidi.
Reproducció
La còpula es realitza a la primavera, i al cap de pocs mesos la femella parirà de cinc a vuit cries. Són ovovivípars, de manera que la mare no expulsa ous, sinó escurçonets, embolcallats d'una feble membrana, que les cries trenquen tot just acabades de néixer. Per distingir-ne el sexe s'ha de mirar la cua si es més llarga o més curta. La més llarga és un mascle i a l'inrevés és una femella. Una altra manera és contant les escates de la punta de la cua, si en té de 29 a 39 es una femella, i si en té de 35 a 47 és un mascle. En general no és massa fàcil distingir-los.
Mossegada verinosa
L'escurçó té un verí molt potent, que injecta a través dels dos ullals, que són com xeringues retràctils, penjats de la mandíbula superior. La picada d'escurçó provoca la inflamació aguda de la part afectada, i progressivament avança cap a la resta del cos. Provoca un dolor intens, vertigen, taquicàrdia i trastorns generals greus. La gravetat de la mossegada dependrà sobretot de la quantitat de verí inoculada; només molt esporàdicament arriba a ser mortal. L'únic tractament eficaç contra la picada d'escurçó és l'administració, el més ràpid possible, del corresponent sèrum antiviperí.
L'escurçó no atacarà una persona si no és que, involuntàriament o a propòsit, se'l moleste. La reacció d'un escurçó davant de la presència humana serà, com la de tants altres animals, la de fugir; compte però que si no té escapatòria pot fingir-se mort. En cas de trobar-se un escurçó, el més prudent és deixar-lo en pau i passar discretament. L'escurçó és un animal en perill d'extinció, ja que queden pocs exemplars de l'espècie. Una de les principals causes de la desaparició és la destrucció dels seus hàbitats. Els incendis forestals que afecten a boscos i matollars, juntament amb l'aprofitament intensiu del territori per a l'agricultura, les pedreres i urbanitzacions, redueixen el territori on viuen els escurçons i n'impedeix la seua supervivència.
Desgraciadament, però, les serps en general són vistes com animals malignes i perillosos. Tradicionalment han estat la representació del mal, del pecat i la vilesa. A l'escurçó, en particular, se li afegeix el fet de ser verinós i, des de l'antiguitat, els ofidis han sofert la implacable persecució de l'home i han estat víctimes de falses creences, mites i històries inversemblants. Per això en l’actualitat és una espècie protegida i no està permès matar-la. La millor manera de conservar-lo seria deixar-lo en pau i conservar-ne el seu habitat, ja que és un gran aliat per combatre plagues de rates i ratolins.
