L'enreixat de la placeta a la parròquia de Sant Jaume
Aquesta placeta estava oberta al carrer sant Roc i tancada pels altres costats en forma d'U per la façana principal de l'Església, la casa abadia i finalment pel campanar. Abans de l'inici de les obres, l'arxiprest senyor Miguel Pedrós Bañón va exposar al protector la realització d'altres obres que es consideraven més urgents, com ara l’arrebossat exterior de l'església que, excepte a la façana principal, estava inacabat. Tot va ser inútil i el donant es va mantenir ferm en el criteri d'utilitzar els diners exclusivament en la construcció de la citada reixa monumental.
La tramitació
El 17 de juliol de 1922, l’arxiprest Miquel Pedrós presenta la sol•licitud de llicència d'obres, acompanyant un pla que no està signat. En la sol•licitud, s'indica: "Que té el projecte de tancar amb reixa la placeta de l'Església Major d'aquesta població d'acord amb el pla que s'adjunta". En un principi s'accepta la proposta de les obres, concedint un temps de durada de dos anys, amb l'informe favorable del llavors arquitecte municipal, el senyor José Gimeno Almela, però per l'Ajuntament no es dóna l'autorització oficial, per la qual cosa el 6 d'octubre de 1923, el rector Pedrós insisteix de nou, i és llavors quan s'indica que el 28 d'agost de l'any anterior, l'Ajuntament havia denegat les obres, però sense indicar cap causa adduïda.
Segons el projecte presentat i que es conserva a l'Arxiu Municipal de Vila-real, es pretenia que la reixa comencés des de la casa abadia i, paral•lelament a la façana oposada del carrer sant Roc, arribés fins a la cantonada del campanar, alineant-se amb la cantonada oposada formada pels carrers de Sant Antoni i del Comte d'Albay, llavors anomenada "de la Torre". Mossèn Miguel Pedrós, davant l'acord denegatori a la seua demanda, demana la intervenció del Governador Civil de la Província. Aquest intervé activament, primer mitjançant diversos oficis que s'envien a l'Ajuntament, en què es demana primer informació de les causes, i finalment s'envia un últim ofici amb data 9 de gener de 1924, en el qual s'indica: “... que las referidas obras entrañan una indudable mejora para la urbanización de esa Ciudad y que con ellas se satisface una legítima aspiración de los sentimientos religiosos del vecindario. Considerando: que en 1922 no se justificó bajo ningún aspecto por el Ayuntamiento la denegación de la licencia solicitada y que el acuerdo adoptado en Noviembre pasado tampoco subsana las deficiencias de aquella resolución. Consecuente al recurso elevado a mi autoridad por el mencionado D. Miguel Pedrós, resuelvo: revocar los referidos acuerdos y el mencionado asunto vuelva a su primitivo estado; debiendo ese Ayuntamiento reunirse y resolver con la debida urgencia sobre la repetida instancia en forma fundamentada y razonada sirviéndose comunicarme el acuerdo que recaiga”.
Finalment la Comissió de Policia Urbana, al costat del arquitecte municipal, amb data 24 de gener de 1924, resolen concedir finalment la llicència sol•licitada, si bé s'especifica: “el establecimiento de una verja de cerramiento de la plazoleta de la iglesia recayente a la calle de S. Roque, tiene formulada D. Miguel Pedrós Bañón y es de parecer que el proyecto presentado debe modificarse en el sentido de que la cerca tenga por límites la esquina de la casa Abadía y la esquina del campanario, con cuya línea no reducirá la anchura actual de la calle, de suyo muy estrecha y mucho mas en días de festividades religiosas. Además como el establecimiento de la verja lleva consigo el cierre del campanario y el servicio de este no debe tener obstáculo para los públicos y necesarios avisos se hace notar la conveniencia del libre acceso por parte de la autoridad municipal para poder atender los servicios que se indican”.
La construcció
L’enreixat, amb la modificació que es va adoptar finalment, es compon de tres trams, sent el central menor que els dos laterals. En el tram central hi ha tres portes, la de mig amb el doble d'amplada que les altres dues i una mica més alta. Cal indicar que originalment eren cinc els trams projectats. Com a motius decoratius, es van emprar en el disseny tant la flor de lis (potser com a referència a la casa reial regnant) com l'escut de la ciutat. En el primer pilar de l'esquerra, seguint el criteri del donant, es va col•locar la següent inscripció: “A expensas de D. Manuel Ripollés Fandos, se construyó esta verja en el año de gracia de MCMXXVI”.
El treball de reixeria no es va realitzar a la ciutat, sinó en els tallers Abat de Terol, segons diu una inscripció que apareix en la pròpia reixa. Pel que fa a l'obra de pedra picada, molt digna de tenir en compte, es deu a l'escultor local, hui injustament ignorat, el senyor José Almela Moner (Vila-real 1883-1963). La seua trajectòria artística va tenir lloc en temps molt difícils per la qual cosa el millor de la seua aportació va ser en l'art funerari, sent el nostre cementeri municipal el que té un major nombre de les seues obres en les quals es pot comprovar una evident qualitat en el tallat de la pedra.
En el projecte també es contemplava la pavimentació del recinte religiós, segons la decisió del testador: “… se pavimentará de ladrillo o material adecuado por el uso y objeto. Y el enrejado, escalera y el resto de obras han de realizarse con arte y buen gusto y han de ser dignos de la monumental Iglesia a la cual han de servir de atrio, colocándose en lugar visible que perpetúe el nombre del testador, como atributo a su memoria. Si resta algún sobrante de estos fondos, después de la realización de la obra total nombrada, se destinará al lucido de las dos fachadas de la nombrada Iglesia o a cualquiera de estas, incluso la de detrás si fuera posible”
El paviment es va realitzar efectivament amb gust, segons les condicions del donant, és de pedra de Borriol de lloses de 0,47 x 0,47 m, encara que n'hi ha també de rectangulars. En la passada guerra civil, tant el paviment com l'escala d'accés a l'església van patir danys de consideració, a causa dels despreniments produïts per les canonades tant en la façana principal de l'església com en el campanar, que fan necessària la seua restauració. Sota aquest paviment hi ha un altre anterior, que no es pot quantificar en quina data va ser construït, realitzat amb morter, i que porta imprès un dibuix format per hexàgons i rombes, descobert quan s'estaven duent a terme les obres de la nova Casa Abadia.
Els diners sobrants de les obres realitzades no es va emprar en el revestiment exterior de l'església, com es va pensar en un principi, sinó que el seu import es va destinar a la finalització de l’estucat interior de l'església que, a principis de segle XX, havia ja iniciat el rector Juan Bautista Alba Zarzoso, i que no havia pogut completar. En aquesta ocasió s’estuquen en eixos diners el presbiteri i la capella de la Comunió, i es van restaurar així mateix les imatges de les dues heroïnes bíbliques, Judit i Ester, que coronaven l'altar Major, actualment desaparegudes.
Font: Lizandra Rubio, Joaquín. “La entrada principal de la Iglesia Arciprestal de San Jaime”. “Cadafal”, setembre 2008.
