Al nostre país, la destil•lació en alambins dels vins (normalment els de menor qualitat, per assegurar-ne la venda) per convertir-los en aiguardent és una tradició que es remunta a la darreria del segle XVIII. La introducció d’aquesta pràctica va suposar una important expansió de la vinya a Vila-real, com a conseqüència de la qual la producció de vi s’hi va quadruplicar entre el 1748 i el 1792, sota els governs dels monarques borbònics.
Al 1786, l’extensió de la vinya al terme de Vila-real era de 258 ha. i la de la vinya combinada amb altres cultius arboris assolia 348 ha.: tot plegat, la sisena part de la superfície agrària vila-realenca estava relacionada amb el cultiu vitícola (quan durant el segle anterior la vinya només ocupava el dos per cent d’aquesta superfície). D’altra banda, en les mateixes dates la producció vinícola de Vila-real arribava a una mitjana de 60.000 cànters anuals (uns 6750 hectolitres) i era la major de la Plana; a més, la vila era un destacat centre manipulador de vins i aiguardents, i també una important seu de comerciants, cellerers i comissionistes.
La destil·lació als "coladors"
Pel que fa a l’elaboració de l’aiguardent les primeres notícies que tenim estan relacionades amb el comerciant francès Sarthou, que cap al 1780 proveïa la destil·leria d’Enric Platet de Sagunt amb aiguardent elaborat al seu “colador” (o alambí) de Vila-real. L’any 1804 la ciutat ja comptava amb cinc alambins que estaven en mans de cases comercials franceses i irlandeses, establertes a la ciutat de València i a Vinaròs: a mitjan del segle XIX Madoz cita el mateix nombre de “coladors”. A pesar que pogués fer la impressió que hi hauria una forta comercialització exterior de l’aiguardent, la realitat era ben diferent: és difícil establir-ne una xifra exacta, però tenint en compte que el 1794 la producció vinícola era de 6750 hectolitres i el consum local d’uns cinquanta litres per habitant i any, l’excedent seria només d’uns 36oo hl., la major part del qual –fora vi o aiguardent- devia vendre’s als pobles veïns, ja que durant el període 1791-95 únicament passaren per la duana –pel port- del “cap i casal” procedents de Vila-real trenta-cinc cànters d’aiguardent (uns 400 litres) i trenta-sis més de vi.
Durant la segona meitat del segle XIX, com a conseqüència dels efectes catastròfics que l’oídium i sobretot la fil·loxera van causar en els ceps francesos, el cultiu de la vinya a la Plana i en general a tot València va conèixer un període de prosperitat gràcies a l’augment de les exportacions cap a l’estat veí, amb el qual s’havia signat una sèrie de tractats comercials favorables: Onda, Castelló, Nules i Betxí –per citar els casos més importants- van experimentar la major expansió de la vinya de la seua història. En canvi, a Vila-real i Borriana s’aprecià una minva de l’extensió de la vinya durant les darreres dècades del segle XIX, que sens dubte va respondre a la ràpida expansió que el taronger hi tingué llavors (a la nostra ciutat, la producció vinícola passà de gairebé set mil hectolitres el 1794 a només quatre mil el 1888); amb tot i això, Vila-real continuà sent durant aquest període un centre actiu en la manipulació de vins –durant el quinquenni del 1882-1886 van eixir per l’estació del Nord (inaugurada el 1862) una mitjana de 21000 hl. de vi i d’aiguardents. Segons el Padró Industrial del 1885, Vila-real comptava aquell any dues empreses que fabricaven aquest licor, dos comerços que el distribuïen a l’engròs i huit tendes (tavernes) que el venien al detall. Encara una dècada després, s’esmenten en un recull d’establiments industrials cinc fàbriques d’aiguardent a la vila.
La crisi del cultiu de la vinya
Durant els darrers anys del segle XIX i els primers del següent, l’expansió de la fil·loxera entre les vinyes del nostre país i la repoblació dels ceps francesos amb peus tolerants van marcar l’inici de la decadència dels vins valencians i van accelerar encara més el retrocés del cultiu de la vinya a Vila-real, fins a la seua desaparició com a cultiu comercial del nostre terme a mitjan del segle XX. No obstant això, els paladars dels vila-realencs estaven avesats a l’aiguardent almenys des del final del segle XVIII, i no estaven disposats a prescindir-ne tan fàcilment. D’aquesta manera, els fabricants locals es decidiren a continuar a l’elaboració d’aquest licor i començaren a importar l’alcohol des d’importants centres vitivinícoles valencians (com ara Requena i Villena) o bé de fora del país (el Penedès, la Manxa, etc.)
L’any 1945 hi havia a Vila-real quatre fabricants d’aiguardent i el 1960 el seu nombre havia augmentat a sis. Durant aquest període, els productors vila-realencs d’aiguardent subministraven estrictament les seues pròpies tavernes o el venien dins d’un àmbit exclusivament local, a excepció de l’empresa de Manuel Ortells, que comercialitzava part de la seua producció arreu de la comarca.
A partir de la dècada del 1960 la introducció en el mercat d’una gamma variada de begudes alcohòliques –com ara el brandi, la cervesa o el whisky- va trencar el monopoli que l’aiguardent posseïa entre aquestes. Com a conseqüència, el seu consum anà reduint-se i els fabricants locals hagueren de tancar les empreses; el 1970 només quedaven a Vila-real les fàbriques d’aiguardent de Gil, de Canós i d’Ortells i deu anys després només aquesta darrera, que amb el seu tancament a meitat dels vuitanta trencà amb la tradició local d’arrelament secular que representava l’elaboració de l’aiguardent.
Font: Joan Carles Membrado Tena, “Vila-real, ciutat industrial”. Ajuntament de Vila-real (1995)
