L'aixada
L'aixada és una eina utilitzada generalment en agricultura, tot i que també s'usa per a altres tasques. Està formada per una làmina amb la vora frontal amb un tallant relativament afilat d'una banda i a l’altra un ull de canó on encaixa un mànec per subjectar-la, formant amb la fulla un angle més o menys obert. S'utilitza bàsicament per cavar a braç i remoure terres prèviament rompudes o toves i moure munts de sorra o ciment. La pala se sol fabricar de ferro, encara que també pot haver de fusta.
Depenent de la seua grandària i forma també es denomina aixadó (fulla tallant de major grandària que l'aixada i amb mànec llarg), aixadella o llegonet (fulla de menor grandària que l'aixada i amb grandària llarga o intermedi) i picola (full de menor grandària que l'aixada amb mànec curt, de vegades amb incorporació en el costat oposat del tall del full d'un cap en forma de martell -molt usada en tasques de fusteria-). També pot tenir forma de aixada estreta en un extrem una variant del bec: el pic o espioc. Les seues dimensions varien segons l'aplicació i les regions, sent la grandària corrent de 20 a 25 centímetres la planxa i de 60 a 80 el mànec. Les aixades per a la bina són llargues i les de birbar tenen vores tallants per seccionar les herbes perjudicials.
L’aixada de fulla ampla s’usava per a cavar profundament la terra, removent-la molt i llevant-li les plantes perjudicials. Quan es llaurava amb bèsties de tir, els cantons i marges, als quals no s’arribava, escavaven amb l’aixada. S’emprava també per a trencar els terrossos, per anivellar la terra, i per a fer cavallons. Les aixades maleseres, de fulla més gruixuda, s’utilitzaven per a tallar la malesa; les de tonyar, de vores agudes als laterals del tall, se solien emprar per a cavar profundament, netejar boqueres, remoure superficialment, obrir regadores, etc.
L’aixada estreta consisteix en una fulla corbada, un poc més fina que les normals i còncava en sentit longitudinal i gastada especialment a les terres pedregoses. Les més simples tenen una sola part activa, amb un cos o cabota a l’altra part de l’ull. Les dobles continuen a la part contraria a la pala amb un ferro a manera de destraleta, rastell o punta. El tall es disposa travesser, o en el mateix pla que el mànec. El tall és estret o en punta, el que permet que la pala s’endinse més fàcilment. Les formes més corrents son l’aixada cassuda, utilitzada per rompre les gleves, i la d’arrabassar, amb el ferro corbat i gruixut de secció quasi quadrangular, destinada a obrir la terra molt dura i seca.
Les aixades de ganxos, amb dues pues o gavilans ben definides i separades, s’utilitzaven per a vacar terres pedregoses, prop dels troncs dels arbres o ceps. Els conreadors les preferien perquè hi havia menys possibilitats de tallar les arrels que amb l’aixada.
La lligona és una aixada molt ampla, de fulla de pala quadrangular, mitjançant un ferro que forma una mena de colze el coll s’uneix a la dolla on encaixa un mànec curt d’uns 40 cm. No s’empra per a cavar sinó per afluixar la terra cavada, anivellar el terreny llaurat, regular l’entrada d’aigua de reg, llevar el llim, netejar les files de reg, entrecavar conreus de solc ample, i en general en llocs on es devia tallar la terra de manera superficial, obliquament. Les formes més menudes son les lligonetes, per entrecavar i regirar l’aigua.
