Jocs de festa de carrer

Pinyata

En temps de molt de treball i de poques distraccions, les festes del carrer o del barri s’afegien a les més solemnes patronals per crear uns espais de llibertat lúdica que enllaçaven amb altres celebracions puntuals com les de les Pasqües, de sant Vicent, sant Pere o sant Roc. Unes i altres, però sobretot aquelles del propi barri o carrer, eren les ocasions fonamentals per relacionar-se fent gatzara amb el veïnat, per convidar els amics i per lluir les pròpies habilitats.

Juntament amb els actes religiosos (dosser de la imatge, rosari, missa i processó) i gastronòmics (porrats, sopars de xulles al forn, paelles o calderes), els majors feien les seues competicions de pilota a mà (sobre tot jugant al “raspall” al mig del carrer), corregudes de cavall o d’altres atzembles, o les més tranquil•les de cartes, al truc o al “burro”. I per a la xicalla, hi havia tota una varietat de jocs participatius, amb ben pocs elements.

• “Trencà” de perols, o pinyata: Des de dos finestres o balcons enfrontats es llança una corda de la qual penja una cassola o perol de test. Els jugadors, amb els ulls embenats, intenten encertar-li amb un garrot seguint les indicacions dels espectadors i, trencant-lo, escampar el seu contingut de monedes i llepolies. Però el perol també pot contenir serradura, cendra, farina, aigua o coses encara pitjors.

• Carreres de sacs: Només cal que els jugadors es fiquen dins d’un sac, subjectant la vora a l’altura de la pròpia cintura. Així posats han de recórrer, donant salts, espentes i rodolons, el camí assenyalat fins arribar a una meta.

• El canteret: Era joc de xiques joves que, posant-se als quatre cantons d'un encreuament de carrers, anaven tirant-se l'una a l'altra un canteret, cada vegada de manera més ràpida, fins que alguna no arribava a replegar-lo i es trencava el test en caure a terra. Les xiques de Vila-real tenien fama de jugar amb molta habilitat i, segons Joan Amades al llibre "Costumari català" podien pasar estones molt llargues jugant sense que el canteret arribara a trencar-se.

• Tir de corda: Formats els dos equips mitjançant el procediment de selecció que es vullga, es nuga un mocador enmig de la corda i es fa una ratlla al terra. Els dos equips que participen s’esforçaran per deixar el penjoll de roba a la seua banda, fent força des dels extrems de la corda i arrossegant els altres.

Cucanya

• Carreres de peus nugats: Se corre per parelles, nugat el turmell dret d’un dels competidors amb l’esquerre de l’altre. Proves de dificultat com aquesta admeten moltes variants: portar una safata amb objectes en una mà, subjectant un ou de gallina amb una cullera sostinguda amb les dents, etc.

• Estirar a garrot: Dos jugadors s’asseuen al terra confrontant les plantes dels peus. Després, agarraran horitzontalment amb les dos mans un garrot de fusta i provaran d’alçar el seu contrari estirant cap enrere.

• Pollastre en corda: El premi en forma de pollastre es pot penjar igualment d’una corda estesa entre dos finestres. Els concursants han de formar equips i pujar-se’n uns damunt dels altres fent castells a l’estil moixaranga, fins arribar a fer-se amb la peça viva.

• Pomes penjades: Molt més innocent, i dedicada als xiquets menuts, resulta la prova si el que es pengen d’un fil son pomes, o altres fruites semblants, que els jugadors hauran d’aconseguir mossegar, mentre les mans es deixen quietes a l’esquena.

• “Paella mascarà”: La paella on s’ha fet el dinar es penja sense escurar d’una corda i es deixa gronxant perquè els jugadors, amb els ulls tapats i les mans amagades a l’esquena, intenten atrapar amb la boca les monedes que es fixen a la part de baix.

• Pal ensabonat, o cucanya: Té el seu origen als antics ritus de la primavera i es tracta de plantar una biga ben ensabonada a l’extrem superior de la qual es penja una gallina o un pollastre, o també una roda amb embotits o altres queviures. Els joves fan per torn demostració de la seua força o habilitat enfilant-se cap amunt fins que algú aconsegueix el premi penjat.

• Capbussades: En altra variant, més neta, les monedes o llepolies es llancen al fons d’una gaveta o llibrell plens d’aigua, d’on els jugadors intentaran traure-les amb la boca.

• Xocolatada: Els participants s’asseuen per parelles a taula amb els ulls tapats i, mullant al tassó que tenen davant ple de xocolata, trossos de pa o de coca, intenten encertar el forat de la boca del seu contrincant i fer-li’ls menjar.

Font: “Jocs de festa”, Carme Traver i Francisco Rubert (“Cadafal”, maig 2003).