Jocs de Pasqua
La celebració de la Pasqua, i les conseqüents eixides al camp i els masets després de la festa de l’Encontre i la missa de Glòria, va unida a molts costums i jocs tradicionals, com ara saltar a la corda, cantar en rotgle, envolar els catxerulos, etc. però també ha estat sempre ocasió per relacionar-se les colles de xics i xiques, i inclús acabar formant alguna parella. Els jocs de grup entre pasqüers i pasqüeres facilitaven eixa relació, a més de servir per entretindre’s en espais oberts. Naturalment, els jocs, a més dels dies de Pasqua (i de Sant Vicent) podien practicar-se en qualsevol altra ocasió propicia durant el bon temps.
Contingut
La corretja
Es un joc molt apropiat per a colles nombroses i mixtes, que consisteix a acaçar-se i pegar-se al cul en ser encalçats. Per això es juga en espais amples. Per iniciar el joc cal determinar si els que acacen són el xics o les xiques.
Qui siga tret per sorteig com a caçador porta una corretja per pegar al cul a qui és acaçat. Seguidament, s'ha de traure la parella que paga, la presa. La resta forma un rotgle mirant cap al centre, de forma que els caçadors es posen darrere i les preses, davant. Els caçadors han de tenir les mans obertes darrere, de forma que puguen agafar la corretja.
Comença el joc i la presa dóna voltes per fora del rotgle fugint del caçador que porta la corretja i corre a encalçar-la per pegar-li al cul. El caçador empana la presa, però, quan menys s'ho espera aquesta, el caçador deixa la corretja en les mans d'un caçador qualsevol i continua corrent com si encara portara la corretja. En arribar la presa al punt del caçador que té ara la corretja, aquest li encerta un colp al cul i la presa ha de fugir novament. A partir de les voltes acordades, la presa pot ocupar el lloc de qualsevol altre jugador del mateix gènere entre els que estan a la part de davant, a l’interior del cercle, de manera que aquest a de començar a rodar fugint de qui té en cada moment la corretja.
El borinot
Per jugar fan falta tres persones, les quals es posen una al costat de l’altra, mirant totes tres cap a un mateix lloc, amb les cames obertes i mantenint les parts laterals i exteriors dels peus tocant-se de l’un a l’altre. El jugador del mig fa de borinot i els de les vores de caçadors del borinot. Perquè comence el joc, els caçadors posen la mà que dóna al borinot en disposició d'aventar-li carxot al tos i amb l'altra es tapen la gaita interior, on el borinot els pot pegar amb tota la seua força. El borinot es posa les dues mans tapant-se la boca i emet un so semblant al brunzir de la bestiola, al temps que mou el cap a dreta i esquerra mirant-se els caçadors.
El joc intenta reproduir la picada i la cacera del borinot. A partir de la disposició exposada, el borinot pot pegar galtada a qualsevol dels caçadors i ells poden soltar-li calbot. Els caçadors escuden les galtades amb la mà i el borinot pot esquivar el calbot flexionant el cos cap endavant. La màxima espectacularitat del joc s'aconsegueix quan el borinot pega fort i esquiva amb agilitat, quan reparteix galtades amb tanta rapidesa i desordre que atordeix els caçadors. Quan un dels caçadors dona un carxot abans que el borinot li pegue, passa a ser borinot.
L'ullet
L'ullet és un joc típicament de parelles mixtes. Per posar-lo en pràctica cal que tothom estiga emparellat menys una persona. Sol jugar-se en espais amples.
Per iniciar el joc calia fer el rotgle. Les parelles es posaven dretes, la persona desaparellada determinava, quin sexe es posava davant. Si el desaparellat era xic, les xiques es posaven davant dels xics, i, lògicament, si la desaparellada era xica, els xics eren els que es posaven davant. L'objecte era que el membre de la colla que faça l’ullet li'l faça a un altre membre del sexe contrari.
Una volta situats, comenta el joc quan la persona desaparellada fa l’ullet a qualsevol jugador que es troba plantat davant de la parella. En percebre la cita, aquest tractarà d'anar-se'n, cosa que farà si la parella no està alerta i no el toca sense moure's del lloc. Si la persona que està darrere s'encanta, o fa com si s'encantara, i li fumen la parella, passa a ser ella la que té que fer l’ullet. El màxim interès del joc està en no perdre la parella preferida, en recuperar-la el més prompte possible o en fastidiar els amics i les amigues que s'atrauen.
Bou redó
Per a jugar es necessita una corda ben llarga, la qual es lliga pels caps, de manera que forma un tancat i delimita l’espai pel qual es desplaça qui paga, el bou. Si bé l’espai està acotat per la corda, no es troba estàtic, com es veurà.
En triar qui paga, la colla s'agafa a la corda i forma una redona i qui paga es posa en el centre del cercle. En dir: Ja li val! El que paga, el bou, ha d'intentar tocar algun dels jugadors que estan agafats a la corda, però que pot soltar momentàniament quan se li acosta el bou. El bou no pot agarrar-se a la corda. Quan el bou s'acosta a un punt determinat de la corda, la resta de jugadors es desplacen en sentit contrari de manera que han de procurar deixar-lo sempre enmig del cercle. D'aquesta manera la redona es desplaça per l’espai on es fuig.
Quan el bou toca un jugador, aquest paga i s'inicia de bell nou el joc. Ocorreix de vegades que el bou és ràpid i els jugadors solten la corda i els cau a terra. Mentre es mouen se sol cantar una cançoneta: “Al bou redó, que no té cantó, la blanca juga, la negra, no”.
L'espardenya
L'espardenya és un joc de colla que no necessita d'amplis espais per portar-lo a la pràctica, només cal que els jugadors ocupen molt juntets un lloc: bé asseguts o recolzats en fila contra una paret, o qualsevol altre indret. Per jugar es necessita una espardenya o qualsevol altre objecte amb el qual es puga pegar al cul de qui paga.
Per iniciar el joc cal elegir la persona que paga, la qual es lleva l’espardenya i la tira cap enrere on se situen la resta dels jugadors. Tot seguit, i molt ràpidament, els jugadors ocupen el seu lloc amb les mans darrere amb la finalitat d'amagar-se i passar-se l’espardenya perquè qui paga no veja qui la té.
S'inicia el joc i qui paga observa els moviments per determinar qui pot tenir l’espardenya. S'acosta cap a un dels jugadors amb la finalitat de buscar-la a la palpa. Si la persona que va a ser regirada, la té, ha de ser àgil i passar-li l’espardenya al del costat, així, quan qui paga s'inclina a regirar-la, el veí que té l’espardenya li pega espardenyada i l’amaga corrent perquè no la trobe. Si el que paga troba o endevina quin jugador té l’espardenya, aquest passa a pagar i ell ocupa el seu lloc.
El mocador
El mocador és un joc de competició molt apropiat per a copes nombroses. Per a jugar es necessita una mena de camp o pista de joc rectangular, el ratllat del qual consisteix en tres ratlles: una central, a un extrem de la qual es planta l’àrbitre del joc, i en les altres ratlles es col•loquen els dos equips de jugadors. Les mides del camp són variables, però entre la ratlla central i les laterals ha d'haver l’espai suficient (entre sis o set metres) per fer una cursa en esprint.
Per iniciar el joc cal que els jugadors es trien per a formar dos equips d'igual nombre de jugadors i s'anomene l’àrbitre. Seguidament, en cada equip s'assigna secretament un número a cada membre de cada equip, de manera que els dos equips tindran el mateix nombre de números assignats. L’àrbitre s'ha de col•locar amb un braç estirat, paral•lel al tema, i en la mà ha de portar un mocador agafat per una de les puntes. El joc consistirà a enfrontar els jugadors dels dos equips amb la finalitat d'emportar-se el mocador.
El joc s'inicia quan l’àrbitre diu un número, el que vol, i aleshores ixen corrent de llurs respectius equips els jugadors als quals se'ls ha atribuït el mateix número amb la finalitat d'arribar al mocador abans que l’adversari se l’emporte i no puga tocar-lo. Si cap dels dos jugadors que ixen a pel mocador s'encanta, solen arribar al mateix temps al mocador. En això, els jugadors solen enganyar-se, fent com si s'emportaren el mocador i fer que l’altre xafe la ratlla, o decidint-se finalment a emportar-se el mocador al seu equip, fet que aconseguirà si l’adversari no corre més i el toca abans d'arribar-hi.
Si un jugador passa la ratlla sense que l’adversari arranque el mocador de la mà de l' àrbitre, queda eliminat. També queda eliminat el jugador que no aconsegueix tocar l’adversari que s'emporta el mocador al seu equip. Cada vegada que un equip perd un jugador, els que es queden assumeixen el seu número, de manera que algú tindrà el seu i el de l’eliminat. Guanya l’equip que aconsegueix eliminar els jugadors contraris.
L'espardenyeta
Es un joc propi de les colles més menudes, que solia jugar-se en espais amples on els components podien fer un rogle i córrer al seu voltant. El joc consisteix en acaçar-se amb finalitat de pegar amb l’espardenya, per això cal determinar a quantes voltes es va. Per comentar el joc calia que tots els jugadors, menys un, feren un rotgle i es posaren agenollats i inclinats cap endavant fins tocar el cap en terra i amb les mans es taparen els ulls. El jugador que restava dret portava una espardenyeta en la mà i voltava el rotgle fins decidir a qui deixar-li-la. Si mentre voltava, algun dels jugadors alçava el cap per veure'l, qui pagava podia pegar-li amb l’espardenyeta al cul. De tant en tant, els que estaven agenollats posaven les mans darrere per comprovar si els hi havia deixat l’espardenyeta. Quan un dels jugadors la troba darrere, ha d'agafar-la, perseguir qui pagava i intentar pegar-li al cul amb l’espardenyeta abans que aquest ocupara agenollat el seu lloc.
Gelat o calent
Mentre no està present ni mirant qui paga penyora, els demés amaguen un objecte, o decideixen quin és el objecte present a l'entorn que aquell haurà de trobar. Quan comença el joc, la resta de jugadors li van indicant si està prop o lluny de l'objecte dient-li "gelat, gelat" quan s'allunya, o "calent, calent" quan s'arrima. Si s'apropa molt se li diu "que te cremes", donant-li més emoció.
La gallineta cega
- - Gallineta cega, què has perdut?.
- - Una agulla i un canut.
- - Busca'ls per terra.
- - No els trobe.
- - Busca’ls pel cel.
- - Ara no puc.
- - Busca’ls per l’infern.
- - No, que em cremaré.
- - De una, de dos i de tres. Ja li val!
En acabar el diàleg, qui fa de gallineta cega ha de buscar a la palpa un jugador. Els jugadors, segons la modalitat, poden moure's lliurement pel cercle, quedar-se immòbils o esquivar amb el cos sense desplaçar els peus agafats de les mans formant un rotgle. Quan qui paga aconsegueix tocar un jugador ha d'endevinar qui és. Si l’encerta, el trobat passa a ser la gallineta. La forma d'endevinar la persona trobada pot ser molt variada: a partir de la veu, a partir de palpar la cara, el monyo, la roba, etc.
Els viudos
Es tracta d'un joc per a parelles, però per practicar-lo ha d'haver una persona desaparellada, que és el viudo o la viuda. Es juga en llocs amples.
La disposició del joc és la següent: les parelles formen una columna i davant es posa qui no té parella, de manera que en ser el primer queda d'esquena a la resta de jugadors emparellats. El joc s'inicia quan aquest dóna tres palmades, aleshores la primera de les parelles de la columna ix corrent amb la finalitat d'ocupar el darrer lloc, cadascú per un costat. El viudo o la viuda per la seua banda intenta aconseguir parella i amb aqueixa finalitat persegueix qui desitja. Si el viudo o la viuda aconsegueix parella ocupen el darrer lloc de la columna i la persona desaparellada ocupa el lloc senar al davant, si no ho aconsegueix torna a pagar.
Parat i disparat
Es tracta d'un joc de colla que permet tants jugadors com hi hagen. Com que el joc consisteix en perseguir, capturar i alliberar, necessita de grans espais oberts. Cal dir, però, que l’acumulació de personal no sols no és cap inconvenient, sinó que li afegeix l’interés que suposa amagar-se, avançar i esquivar els perseguidors. Pot adoptar les modalitat de jugadors individuals o en parelles, modalitat aquesta última més pròpia de la Pasqua.
Per iniciar el joc, cal acotar el centre o presó del joc i els jugadors s'han de triar en dos grups: els perseguits i els perseguidors. Tot seguit, es deixa passar un temps (sovint comptant fins a un nombre determinat) perquè els perseguits se n'anaren a l’encalç dels perseguidors. En passar el temps acordat, els perseguidors ixen a la recerca i captura dels perseguits. Quan un jugador era capturat, els qui l’agafen diuen: Parat! i és portat a la presó. Allí ha de romandre fins que puga ser rescatat, per a la qual cosa cal ser tocat per algun membre del seu equip. Si és rescatat, qui l’allibera ha de dir: Disparat!
El joc s'acaba quan son parats tots els jugadors perseguits. Si això es compleix i es desitja continuar jugant, els perseguidors passen a ser perseguits i els perseguits, perseguidors.
Polls i puces
És un joc de colla, sovint de xics, però també mixte. Es juga en llocs plans on es puga córrer.
S'inicia el joc traent qui paga, paper que sol ocupar un o més voluntaris, fent una cua. En això, la resta de la colla fa dues fileres enfrontades, de forma que es deixa entre elles un corredor. Els que paguen es disposen a un extrem del corredor i s'encaren per entrar-hi corrent i travessar-lo. Quan tothom està preparat, qui paga comença a córrer i quan va a entrar al corredor diu una de les següents frases: Sant Pasqual! (o qualsevol altre sant, real o inventat), S'han cagat en l'escaleta!, Polls i puces!, o L'avió! Si diu: Polls i puces! o S'han cagat en l'escaleta!, tothom intenta de pegar-li palmades a l’esquena. Si diu el nom d'un sant, ningú ha de tocar-lo. Si qui paga diu: L'avió!, obre els braços i els que formen el corredor han d'ajupir-se per evitar ser tocats.
La gràcia del joc consisteix a enganyar els que peguen, de forma que qui paga intenta equivocar-los valent-se de les frases esmentades i de la velocitat, de manera que pot córrer molt i en arribar al corredor diu: Sant Pasqual! o va a poc a poc i en arribar al corredor diu: Polls i puces! També pot començar a dir una de les frases, però la canvia ràpidament. Si en aquest joc, algú se li'n va la mà abans d’hora s'ha de afegir a la cua dels que paguen, de manera que els botxins passen a ser reus, amb l’inconvenient que a mesura que en paguen més els últims tenen més possibilitats de rebre cops, ja que els botxins tenen més temps per pensar-se si han de batre i encertar el colp.
