Jocs d’agarrar
Una de les formes més senzilles del joc era la de “conills a agarrar”. Qui havia estat designat per a “pagar”, comptava parat fins al número deu, mentre tots els demés jugadors pegaven a fugir, encara que sense eixir del terreny acordat. Després era ell qui es llançava a perseguir els altres, fins que aconseguia abastar algun d’ells. Quan era així, corria el torn i l’agafat passava a pagar i li tocava encalçar els altres jugadors.
Una de les variants, “la ultimeta”, consistia en que el perseguidor deia aquestes paraules en tocar algú i aquest, abans d’iniciar el seu torn de persecució i transmetre novament la ultimeta, parava un moment, per a contar de la mateixa manera que l’anterior, des de l’ú fins al deu.
Els perseguits podien tenir algunes formes d’esquivar la persecució quan ja els arribava a prop. Una d’elles era “tocar ferro vell” i amb això s’entenia el d’un canaló, un forrellat, una reixa o qualsevol objecte fet d’aquella matèria.
En la modalitat de “conill d’amagar” es podia evitar el risc de pagar aponant-se abans que et tocaren; no et valia remei si et quedaves dret o mig ajupit, i et tocava pagar i perseguir. Una altra manera era posar-se damunt d’algun lloc, almenys un pam per dalt del terra (el que explica que a alguns llocs a això li deien jugar a “pamet”) i dient al mateix temps alguna expressió com ara “barrera”, “assereta” o “bou salvat”. Valia que fora penjar-se d’una reixa, pujar dalt d’un muntonet de terra, el brancal d’una porta, un feixonet de rames o qualsevol mitjà d’elevar-se la distància d’un pam obligatori.
Els altres jugadors podien col•laborar també en ajudar els companys. Quan es jugava a “tallar el fil” era suficient travessar entre perseguit i perseguidor, assumint el risc de que qui pagava es llançara a fer persecució del tallador cada volta que això succeïa. Una variant molt més antiga, coneguda com “rasca-me-la” consistia en que el perseguidor havia de donar una palmada al llom d’aquell al qui volia agafar, però si en lloc d’això un altre jugador li la donava a ell, havia de deixar el seu objectiu per perseguir a aquest, fins que l’encalçava o un altre tornava a pegar-li la palmada.
Com a variants especials de persecucions es poden esmentar jocs com el de la “lluneta”, quan s’eixia a jugar de nit. Qui pagava es posava a la llum (de la lluna o dels farols del carrer) i els jugadors ocupaven les zones on hi havia ombra. Des d’allí intentaven d’eixir a la zona il•luminada, on podien ser agafats, i per a fer “barrera” tornaven a la foscor. Per jugar al “cullerot”, el perseguidor tenia prou en xafar l’ombra del cap dels altres jugadors, mentre aquests corrien d’un lloc a un altre.
Finalment, en el joc dels “quatre cantons” jugat quan n’hi havia poca gent, els participants ocupaven aquests (a l’encreuament d’uns carrers, o assenyalant els llocs a les puntes d’un quadrilàter) i intentaven intercanviar les seues posicions, sorprenent el jugador que pagava i que, situat al mig, procurava ocupar ràpidament algun dels llocs que anaven quedant buits. Qui es quedava sense lloc, passava a pagar.
Font: “Encalçant conills”, J. Nebot Sos i F. Rubert Vilanova (“Cadafal”, maig 2002)
